Resposta a Jaume Reixach

(Mossèn Jaume Reixach acostuma a publicar un article cada dues setmanes a www.elpunt.com , i sempre ataca contra la mateixa Església de la qual éll és sacerdot). (Poso en negre les lletres d'en Reixac i en vermell les meves respostes)

La majoria de les crítiques contra la jerarquia de l'Església són provocades per la mateixa Església. (No es pas veritat en quant a ser la majoria, i més bé s’entendria per una bona part. Les crítiques contra l’Església i la Jerarquia surten sobretot avui dels grups homosexualistes que vostè acostuma a defensar).Perquè s'entesta a imposar el seu magisteri a tothom, com si tothom fos creient o tingués l'obligació de ser-ho. (El que no pot fer l’Església és oferir un magisteri variat i adaptat a diferents morals, donat que de moral només n’hi ha una).Constato (amb preocupació) que alguns creients no dubten a manifestar la seva indignació cada vegada que apareix un article (majorment a la premsa diària) en què es critica (sempre puntualment) determinades manifestacions del Papa de la jerarquia catòlica. (O doncs que es pensa??, que hem d’estar callats quan alguns capellans com vostè escriuen atacant l’Església, o tal vegada només els de les seves idees tenen permís d’escriure??).Només cal ullar amb regularitat la secció de cartes al director per constatar tres coses molt reveladores;1- Que els signants de les cartes sempre solen ser els mateixos. (També els signants dels articles fets per capellans rebels sou sempre els mateixos, en Reixac i en Romeu. Que més vol??).2- Que els arguments que esgrimeixen solen ser molt conservadors (afins a la ideologia d'alguns sectors de l'Església prou coneguts). (Conservadors en no voler casar homosexuals, només tocant aquest punt concret, perquè ja veiem que aquest punt és l’estrella de les discussions).3- Que la seva indignació (o la manera d'expressar-la) no és la mateixa si l'autor de l'article pertany a l'Església o si no hi pertany. En el primer cas, aquests esforçats defensors de l'Església (la bona voluntat dels quals no poso en dubte) acostumen a mostrar-se escandalitzats. («Com goses criticar la teva Església?»). (Ens creiem en el deute moral ben cristià i que amb les nostres cartes fem un apostolat, i en aquest cas en contra d’alguns capellans com vostè que volen enfonsar l’Església).En el segon cas, en canvi, es limiten a desqualificar l'autor de l'article («Quin dret tens a criticar l'Església si no en formes part?»). A primera vista semblen arguments de pes, però en realitat fan aigües per tots costats. (El que fa aigües per tots costats és vostè que ja no sap ni que escriure i només s’aprofita del morbo per fer-se llegir a Punt Diari).Per això en vull parlar. Per aportar una mica de llum en aquest tema. (Més aviat hi porta foscor en lloc de llum) (els defensors a ultrança de l'Església) que cada dia ocupa més espai als diaris com si estiguessin davant d'una «santa» croada a favor d'una Església «perseguida» (com algú ja ha dit, de manera ben poc responsable al meu entendre). (Tal vegada no és la institució que val més la pena defensar de totes??). Començaré pel segon cas. Desqualificar algú per la seva no-pertinença a l'Església sona a sectarisme. (No és desqualifica a ningú i això vostè s’ho inventa per emplenar l’article). És oblidar que en una societat democràtica tothom és lliure d'expressar la seva opinió (sempre que es faci amb respecte). (I les hordes socialistes ho fan amb respecte??, i ho van fer en els anys trenta??) Més que més, si es tracta d'una institució tan influent com l'Església, que a més de ser pública està oberta al diàleg (o no?) (Segons vostè no ho deu estar oberta al diàleg, i aquí es contradiu). Però sobretot és oblidar (deliberadament) la qüestió de fons: Que la major part de les crítiques (i especialment les més dures) són provocades per la mateixa Església. (Perquè el mateix missatge de l’Evangeli és provocatiu, ben entès en les seves radicalitats. Aquest paràgraf ja l’he contestat al principi de l’escrit) S'hi entesta fins i tot en temes ben opinables, relacionats sovint amb la política. (Temes no gens opinables com portar els homosexuals a l’altar o no portar-los. Altra cosa seria la llei del celibat, que si que és opinable). Amb el conseqüent perill de caure en el partidisme. (En el partidisme no hi tenim cap més remei que caure-hi si volem mantenir conviccions profundes i decantar-nos cap una banda determinada, del contrari quedem exposats a relativitzar-ho tot i navegar en mitges tintes). Si a tot això hi afegim la seva indeclinable voluntat d'influir en el govern de l'Estat, com en èpoques passades, (Aquí hi tenim una de les parts més sucoses de la discussió: poder influir en el Govern. Es una altre forma de Cristianitat política moderna que, no hi veig cap més remei si l’Església vol influir en les societats. Es allò de : o ells o nosaltres. El Poder, certament el vol tothom, i sense Poder els contraris ens esborrarien del mapa), o d'oposar-se a determinades lleis que el Parlament legitima, com acaba de succeir fa poc, a ningú pot sorprendre que algunes veus es mostrin crítiques amb l'Església. Per magisteri excessiu en alguns casos i per intrusió política en altres, les crítiques estan justificades. (Aquest paràgraf el trobo realment ordinari per ser massa reiteratiu com si vostè mateix no sapigués ja que escriure per emplenar l’article). que els autors d'aquestes crítiques no pertanyin a l'Església no vol dir que no tinguin raó. Desqualificar-los d'entrada indica una estretor de mires que voreja el sectarisme. Quan les crítiques provenen de persones que pertanyen a l'Església, la reacció dels seus esforçats defensors és una altra. Ja ho hem dit: a més d'indignar-se, acostumen a mostrar-se escandalitzats. No conceben que una persona de l'Església (un teòleg, un capellà o un militant de base, per citar els casos més freqüents) critiqui alguns aspectes de l'Església o determinades actituds de la jerarquia i al mateix temps pretengui (diguem-ho així) seguir treballant en l'Església i mantenir la comunió amb la jerarquia. No seria millor que deixessin l'Església abans que mostrar públicament els seus desacords? Segons ells, sí. Perquè són incapaços d'entendre el pluralisme intern. Incapaços de veure que la discrepància no sols és legítima sinó que, a més, sol ser enriquidora. (La discrepància es disgregadora quan es fa en temes de moral i doctrinals, altra cosa es la discrepància en temes disciplinaris o secundaris. Altra vegada vostè confon els termes). Confonen unitat amb uniformitat. En els seus esquemes, l'Església és més divina que humana. (Si no fos més divina que humana ja no existiria, i d’aquí li ve la seva supervivència pels segles). D'acord que a vegades comet errors -diuen- però la nostra obligació és tapar-los. I la millor manera és saber dir amén a la jerarquia (en qualsevol ocasió i circumstància). Aspiren a una Església blindada, impermeable a les crítiques externes i enfortida pel consens intern. Perquè la crítica, segons aquests esforçats defensors de l'Església, no és mai constructiva. Implica deslleialtat i desamor. Per això s'escandalitzen quan les crítiques provenen del si mateix de l'Església. Quina poca confiança en l'Esperit Sant, que guia l'Església a través dels seus fills, i l'enriqueix amb la diversitat dels seus dons! No deu ser que aquests esforçats defensors de l'Església, que s'escandalitzen amb tanta facilitat, confonen l'Església amb una secta?No cal dir que el meu desacord amb ells és total. A veure: tots volem el millor per a l'Església. Però no crec que el millor sigui blindar-la. Convertir-la en una secta de fanàtics («l'Església sempre té rao») o en una congregació de súbdits que fan de l'amén la seva principal virtut. L'Església no és la jerarquia. L'Església som tots. «Quan entrem a l'Església -recordava amb sornegueria el pare Llanos- se'ns demana que ens traguem el barret, però no que ens traguem el cap». (Amb això te una part de raó però, acceptar les directrius doctrinals no equival a tallar-nos el cap, com tampoc ho és acceptar les lleis de Tràfic) L'Església, si vol ser evangelitzadora, ho ha de ser dialogant (A pesar de tot és l’Esglesia la institució que ha civilitzat més al mon i la que més ha dialogat. Vostè l’ataca injustament posant com a general el que és anecdòtic) l'única manera d'arribar a tothom. Però mai no arribarà a tothom ni serà dialogant si no acull les crítiques amb esperit obert (Acollir les critiques no és el mateix que accedir a certes demandes, i molts com vostè confonen els dos termes). Tant les de fora com les de dins. Aquestes encara més. Sobretot si neixen de l'amor a l'Evangeli i la lleialtat a l'Església. (Molt bé, critiquem en contra del celibat obligatori, en contra de la confessió freqüent, en contra de les riqueses ornamentals, en contra dels viatges del papa, en contra de coses similars, però, no posem la pota criticant la doctrina vaticana que condemna les practiques del sexe il·lícit, ja que forma part de la moral més elemental. Almenys en aquest punt hem de reconeixer que l’Església te la raó, del contrari ja no sabríem ni en que creure. O millor dit, podriem creure en els clergues catalans com vostè i en Romeu. La nova saga dels infalibles, certament)