2.5.05

Es Verdaguer o es fals

Verdaguer Google imatges

(L'article me'l van publicar en algún diari digital )

Vivim en un país d’una gran historia, i generalment acostumem a grandejar les nostres qualitats com a poble i no fem gaire sovint un examen de les nostres fallades en referència a alguns dels nostres compatriotes més il·lustres, i com han sigut maltractats aquests pels sectors mes catalanistes del seu temps. El cas de’n Cinto Verdaguer n’és un exemple, i ara el 10 de juny s’han complert cent anys del seu traspàs . Encara fa pocs decennis els visitants quan arribaven al seu poble natal de Folgueroles, es trobaven amb un cert hermetísme entre els veïns quan preguntaven sobre Mossèn Cinto, com si aquests no volguessin remoure aigües, com si es tractés de mantenir una veritat amagada, però, les histories venen a llum perquè algú s’ha molestat a indagar la documentació escrita. Verdaguer va exercir durant disset anys el càrrec d’almoiner del Marqués de Comilles, i després de tants anys de serveis es va trobar al carrer amb la porta als nassos, ja gran, passant la cinquantena, pobre i calumniat. ¿Que havia passat com a causa del trencament de l’amistat entre Mossèn Cinto i el Marquès?. Com a resultat d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va tornar trasbalsat, quelcom així a reconvertit interiorment, però segons ell, fou una crisi espiritual cap a l’alça, i no segons el que diuen alguns autors de la seva biografia que fan costat al Marquès (o sigui: al diner), que el seu canvi psicològic es va transformar cap a la baixa. A partir del retorn de Palestina, Verdaguer va redoblar el seu lliurament sacerdotal amb més intensitat i també la seva 'generositat' a l’hora de repartir les almoines del Marquès, i fou precisament el ser massa caritatiu el motiu de les desavinences entre ell i el seu cap de feina i protector que l’havia allotjat al seu palau. L'hi buscaven proves per declarar-lo boig i per internar-lo (costa de creure a l’autor de l’Atlántida com un malalt mental i referent a aquest tipus de “bogeria”, en èpoques més recents s’han donat casos semblants quan al tracte del regim soviètic als seus intel·lectuals dissidents). També se l’acusava de conviure amb la família Duran (mare i dues filles), que segons el bisbe Morgades el desprestigiaven a ell, a’n Verdaguer, però segons Verdaguer la seva convivència amb aquella família era deguda a l’hospitalitat que li oferien per problema d’habitatge i de subsistència. La historia es llarguíssima i se suposa que Verdaguer fou un capellà rebel en alguns rituals adreçats als malalts, i pel motiu citat de desobediència el seu bisbe el va suspendre a divinis, i en aquell tepms sense la llicència per celebrar missa un sacerdot quedava condemnat a passar gana. Però el detall mes característic, i del qual ens hem d’avergonyir com a catalans es que, la rehabilitació d’en Verdaguer (o sigui: del nostre millor poeta nacional) fou possible desprès de llarguíssimes gestions i precisament mitjançant el bisbe de Madrid Dr. Cos i Macho, el qual es va imposar fortament contra el tossut bisbe Morgades de Catalunya i Mossèn Cinto va poder tornar a celebrar missa. Va resultar que, majoritariament l’aristocràcia catalanista d’aquell temps es va posar de la banda del Marquès de Comilles per fer-se ben veure i en contra d'en Verdaguer, el qual va viure un autèntic drama personal . Es aconsellable, a l’hora de cercar la biografia d'en Verdaguer i la documentació sobre la seva lluita, la lectura de diferents autors i millor llegir tot el que és escrit pel mateix Mossèn Cinto referent al trencaclosques esmentat, i ho tenim en els famosos articles de premsa titulats “En defensa Pròpia”. Precisament sobre aquest llibre editat fa poc, s’han fet algunes observacions dirigides a criticar el llenguatge insultant d'en Verdaguer quan ataca al Marques de Comilles i al bisbe Morgades, llenguatge d’alta agressivitat dialèctica i que contrasta amb l’encapçalament de les seves cartes on sempre posava: Jesús, Maria, Josep. Referent a la violència verbal emprada per Verdaguer i considerada per alguns crítics com impròpia d’un capellà cal tenir en compte que, les pagines dels Evangelis també van plenes de violències verbals per la boca del mateix Jesucrist, i en tenim testimoni quan expulsa els mercaders del temple, quan amenaça dient “hipòcrites fariseus” i especialment en el capítol de Mateu 23 on l’expressió “ai de vosaltres” és repetida pel mateix Jesús infinitat de vegades. Del qual se’n desprèn que, la violència verbal agressiva és perfectament cristiana sempre quan no sigui obscena o insultant, detall ben demostrat en els llibres sagrats i en els sermons dels clergues. També se’l critica per la compra “quixotesca” que va fer de la capella de Vallcarca, on és va endeutar econòmicament a causa de la inacabable hipoteca, i se’l considerava per això un imprudent, però aquí hi ha un detall que cal aclarir, i son els límits indefinits entre imprudència i valentia. De totes maneres igual com va fer Jesucrist, vingué als seus (els catalans) i els seus no el reberen (a pesar de ser dels millors defensors de la llengua), i semblantment el crucificaren. En conclusiò: ¿ES VERTADER O ES FALS? (joc enginyos entre dues paraules que ens invita a la reflexió).

1 comentari:

Anònim ha dit...

Avui (diada de Catalunya) he sentit els aplaudiments, del "Emigrant" que la radio ha donat, cantat per en Carreras , i certament l'esperit creador de Mossen Cinto, a fet mes per Catalunya amb les seves creacions poeticas i musicals, que tots els polítics junts. En particular aquest cant d'anyoranza del que ha d'estar allunyat del nostre entranyable pais, retruny fortament dintre el nostre esser al sentir-lo.