Respostes a Jaume Reixach-2

Profetes Google imatges

(El text d'en Reixac és en negre i les meves respostes son en vermell. L'article li fou publicat a www.elpunt.com )
L'Església ha de renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar perquè abunden els «profetes de calamitats» que el Papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Molts profetes han tingut la característica d’anunciar calamitats i ho veiem en el mateix Jesús que anuncià la devastació de Jerusalem quan anava carregat amb la creu cap al Calvari, i quan deia '''…dones de Jerusalem no ploreu per a mi, sinó per vosaltres i els vostres fills…'''; Si Joan XXIII va intentar desterrar aquests profetes que s’assemblaven al mateix Crist ja m’ho explicarà vostè) En el discurs del sínode que se celebra a Roma té la presència -activa o passiva- de 252 bisbes de 118 països), el papa Benet XVI va dir solemnement que «Déu està proscrit de la vida pública». Paraules duríssimes, que conviden a la reflexió.(I tant que conviden a la reflexió perquè el Papa te la raó i no pas perquè rellisqui com li sembla a vostè.) Ara bé: posats a reflexionar, no podem deixar de preguntar-nos a quin Déu es refereix. Quin és el Déu que està proscrit de la vida pública? (Queda prou clar quin es el Deu que vol dir el Papa, i en tot cas no el podem considerar en aquest punt tan senzill com a mancat d’ INFALIBILITAT) (O condemnat a l'exili, que és aproximadament el mateix.) Si és el Déu de l'Antic Testament (i em temo molt que sí, perquè la seva veu ressona en el discurs apocalíptic que va fer), (No pot ser el discurs apocalíptic per si mateix un endarreriment per excel·lència, perquè el mateix Sant Joan Evangelista va fer un llibre titulat Apocalipsi) no és que estigui proscrit, sinó que aquest Déu ha prescrit. Però no ara (per culpa dels «polítics catòlics hipòcrites» que no fan cas del que diu l'Església), sinó que va prescriure quan Déu se'ns revelà a través del Fill, que no va abolir la llei ni els profetes, però els va combatre tant com va poder i va posar la llei de l'amor (Jesús va dir que havia vingut no a combatre la Llei sinó a donar-li compliment, sense eliminar-la i més bé a perfeccionar-la) com dona a entendre -l’única llei segons sant Pau- per damunt de la Torà, la llei (o el conjunt de lleis) que regia la vida del poble escollit. Avui faria el mateix amb el Dret Canònic, la llei (o conjunt de cànons) que no sols regula la vida de l'Església, sinó que voldria regular també la societat civil i la política. Jesús tornaria a posar l'amor cristià (la llei evangèlica) per damunt de qualsevol altra consideració.(Però en això l’Església ja compleix i encara que faci patinades, la llei de l’Amor Evangèlic va davant del Dret Canònic, i bé ho demostra l’Església en aguantar clergues com vosté que només la critiquen. Si realment primés el Dret Canònic vostè ja seria suspès a divinis) Costa de creure que un sínode dedicat a l'Eucaristia s'hagi convertit d'entrada en el sínode de les condemnes. Però no de les condemnes que tothom espera de l'Església, com ara de la injustícia estructural del món, la fam, la guerra, la pobresa del Tercer Món o l'opulència del Primer, que tanca les portes als immigrants i fomenta la xenofòbia. Res d'això no ha estat condemnat en el sínode de l'Eucaristia. (Encara vol que condemni més aquestes lacres l’Església ??? es que no les condemna contínuament en totes les encícliques??? perquè les ha de condemnar en un sínode reservat a parlar de l’Eucaristia??? no seria això regar fora del test???) S'ha condemnat la hipocresia dels polítics catòlics que, per una banda, fan la gara-gara a la jerarquia i, per l'altra, no posen en pràctica els seus preceptes, considerats sagrats. A bona hora se n'adonen, de la hipocresia dels polítics! Qualsevol diria que el poble creient i la majoria dels capellans no han sentit vergonya aliena cada vegada que la mateixa jerarquia entrava en aquest joc d'interessos que ara condemna! Començant per la foto de família que l'expresident Aznar es va fer amb Joan Pau II, després que aquest condemnés la guerra contra l'Iraq, i acabant per la que es farà el president Bush (si Déu no hi posa remei) amb Benet XVI. Si no són capaços de veure les seves pròpies contradiccions, com volen que la gent els escolti! (Realment el Papa no pot donar l’esquena als mandataris mundials encara que aquests en facin de grosses, com en el cas de Pinochet que després dels seus crims se’l veia prenent la comunió de mans d’un bisbe; si l’Església s’enfrontés extremadament contra els mandataris, aquests farien el mateix contra les institucions catòliques com ja passà en el 36, però llavors fou per iniciativa instigadora dels polítics i no de l’Església). Primer treu la biga del teu ull -ens diu l'Evangeli- i després podràs treure la palla de l'ull del germà. Primer condemneu la guerra (i els polítics que les fomenten) i després, estimats bisbes sinodals, potser algú us farà cas quan digueu (com ha dit el cardenal Leva, el substitut de Ratzinger) que «és pecat votar polítics que no condemnin l'avortament». Cada cosa al seu lloc (Però home !!, ja torna a repetir vostè que l’Església no condemna la guerra; és fa pesat per la seva voluntària miopia, i edemes aquesta qüestió ja l’he comentada més amunt). Altrament, no podran evitar que la gent s'allunyi de l'Església. «Sento vergonya -ha dit la popular escriptora Donna Leon- de pertànyer a un país que fomenta la guerra i practica la tortura.» És la mateixa vergonya que comparteix molta gent. I que es pot aplicar a l'Església quan la seva jerarquia es contradiu obertament o quan oblida que la seva missió no és condemnar sinó reconciliar, i anunciar l'Evangeli, és a dir, la «bona nova» (en sentit literal) (Aquí quan diu que la missió de l’Església no és condemnar, s’oblida que realment SI QUE HA DE CONDEMNAR LA GUERRA; realment vostè s’hi esta fent un bon embolic) Fins al moment present, la «bona nova» que ens arriba del sínode de bisbes (dedicat, repeteixo, a l'Eucaristia) no és nova ni sembla bona (si més no, perquè és inoportuna). Negar la comunió a les persones divorciades que s'han tornat a casar no és cap novetat. Com tampoc no és novetat (ni és bo) centrar l'atenció en els polítics (els que cal votar i els que cal no votar) o posar en entredit (com s'ha fet en el sínode) «els moltíssims creients que van a combregar sense haver-se confessat abans». (En aquest punt li dono una mica de raó, els manca dir que la Confessió es abans que tot per a les faltes greus i no pas per complir un precepte, i més bé aquest punt els periodistes l’han manipulat a favor del sensacionalisme que ja prou coneixem) No és aquest el llenguatge que esperem del sínode. Potser és bo recordar -com feia Narcís-Jordi Aragó recentment- que amb un altre llenguatge l'Església guanyaria audiència. (El llenguatge que suggereix vostè és d’una permissivitat extremada, com ja coneixem el llenguatge dels Alsina gironins; més bé l’Església arreplegaria nous adeptes però en perdria d’altres, i total per seguir igual o pitjor; donant la comunió als casats pel civil i altres facilitats no seria rès per emmirallar-s’hi, i més aviat seria tolerància de màniga ampla) Va quedar prou demostrat en l'entrevista televisada amb Pere Casaldàliga, que va ser seguida per més de 600.000 espectadors. Abans, però, l'Església ha de canviar de registre i renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar.(Me n’alegro de que s’encomani el to apocalíptic del Papa Benet Setzè, i m’estimo més contemplar l’Apocalipsi amb tot el seu bestiari, que no, els esdeveniments que poden succeir si no fem cas dels profetes, dels profetes com en Ratzinger. Ens pot venir un canvi climàtic, una guerra atòmica, un desastre ecològic, un atemptat terrorista i molts altres APOCALIPTICS successos. Tot això perquè després ens obstinem tossudament a rebutjar l’Apocalipsi quan ell es inseparable de la Historia, i es el mateix com voler rebutjar el sofriment quan aquest també es inseparable de la nostra vida) Abunden avui els «profetes de calamitats» que el papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Aquest detall del Papa Joan XXIII deu estar manipulat interessadament; ja ho ha comentat més amunt i veig que vostè repeteix molts temes per emplenar la pàgina com si no sabés que posar) Volem l'Església que ell volia, «on es pugui respirar i viure a gust» -com diu el bisbe de Saint Denis, Guy Deroubaix, citat pel mateix Aragó-, que escolti abans de parlar, que aculli en lloc de jutjar i que perdoni sense voler condemnar. Amb una Església així, Déu no estaria proscrit en la vida pública, perquè ja no estaríem parlant d'un Déu que ha prescrit, sinó del Déu que es revelà en Jesús i que nasqué a l'exili però que mai no ha sigut desterrat i continua alimentant l'esperança cristiana de construir un món més just i més habitable. (O sigui, una Església perfecta semblantment com en la Glòria, on Deu no fos proscrit en la vida pública; però així encara agafaria l’Església més poder polític terrenal i conseqüentment tindria vostè encara més motius per criticar-la, certament...)