Embrions congelats

Embrions congelats google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Dormen els embrions amb el seu cos congelat, en les blanques lleteres de la Ciència, mentres en els parlaments s’acceleren els tràmits per permetre la investigació amb les seves cèl·lules mare. Aquests savis anomenats gent de bé, podran arranjar-nos el cos amb la fàbrica del mateix cos, com un sastre que treu els vestits de la mateixa pell del client només que en el nostre cas, escorxant els petits congèneres dels quals no ens arriben els seus gemecs a les orelles.

Enfront d’aquesta perspectiva gens esperançadora, nosaltres els moralistes ens alcem espantats perquè veiem dimonis en totes les màquines i angelets en tots els líquids. Nosaltres citem unes raons de dignitat i teologia, i per l’altre cantó els laïcistes sols ens veuen capficats en una superstició. Un del bàndols ha de patir una vertadera miopia al respecte i que el lector s’hi fixi bé per endevinar quin és. Sempre en la Historia, a cada invent i a cada descobriment una part dels piadosos han reaccionat amb espant al veure l’Home usurpant el lloc del Criador. Àdhuc l’invent de la cullera per portar l’aliment a la boca, diuen que també va aixecar protestes eclesials, perque les mans per menjar eren mes naturals que la cullera artilugi artificial.

Es una por preventiva i molt entenedora en els col·lectius religiosos que acostumen a ensumar la malignitat humana d’un ensuperbiment narcisista succedani de la fe en el Bon Deu. Aquesta ciència nova de clonacions i cèl·lules embrionàries podria treure’ns un cor nou de la butxaca, podria acabar amb la Diabetis, acabar amb l’Alzeimer, acabar amb l’Infart. Aquesta ciència equipararia la solució del trasplant amb un pas senzill d'anar al supermercat.

Existeix la nostra por al sacrilegi i també la nostra defensa de la dignitat d’uns embrions els quals suposem que caminen en una espècie de limb d’humanitat en espera, suspesos en el diamant etern per la cort dels àngels custodis. Els altres laïcistes ens volen fer creure que aquests embrions son subs-éssers i filó d’ous preciosos per ser xuclats amb l’agulla, guardats de reserva a la nevera, i sacrificats en holocaust quan urgeix una demanda ben pagada. Una fàbula ben torçada diem nosaltres els moralistes, un torçament que prové del primer de tots, el que causà en el paradís original la nostra coixesa sense fi: trencar amb la Llei de Lleis.

Ens diuen que, aquesta morella de cèl·lules insensibles no te ànima humana. ¿Des de quan un ésser dorment, o un vailet petit no te ànima?, ¿no representa un delicte fortament castigat avui malversar uns simples ous de cigonya o tortuga?, ¿es que tenen molta més vàlua els ous de la fauna protegida, que no, els ous embrionaris de la nostra espècie humana?, ¿algú sap amb certesa el que és una ànima per assegurar que allí no existeix?.

Meditant sobre el subjecte de l’ètica, ademés de la naturalesa humana o animal sensible, es reconeix en la probable existència de l’esperit com un reflex del Creador abans que no sols del sentiment com a únic indici avaluable. Els gossos de companyia també tenen sentiment quan estimen als seus amos i no per això els considerem amb ànima, encara que la mentalitat actual els valori encara més que les persones, i aquí rau la paradoxa moderna. En un món ple de robots programats per actuar com humans també aquests tindrien sentiment ja que percebrien les sensacions indispensables per actuar i reaccionar com humans, encara que sense esperit, i en conseqüència sense aspiracions a la Transcendència Eterna de la qual no en procedirien en rés, sent creacions mecàniques sense més.

Dir que no hi ha ètica més enllà dels éssers sensibles és un disbarat donat que també les formigues i els escarabats sofreixen fortament quan els xafem amb els peus i els seus crits no ens arriben i no per això son insensibles, i quelcom deu passar amb els embrions humans, certament. L’ADN i l’Anima com un codi de barres mereixen un tracte reverencial que la presumida i sabia laïcitat els nega. Per això els moralistes empedraïts no podem estar d’acord amb l’ús d’embrions tal com és pretén, saltant-se olímpicament l’ètica i la més el·lemental reverència al origen sagrat humà.

Un altre problema és la fugida del col·lectiu metge per experimentar amb embrions i fecundació In Vitro inclosa, amb l’oportunitat de percebre mesades monetaries fora de l’estretor de la Seguretat Social, i també és obligat dir-ho: emmirallar-se amb el Dr. Frankenstein no deixa de ser temptador. Més els valdria invertir el pressupost en alleugerir les llistes d’espera en els hospitals públics amb l’afegiment de més professionals per atendre la clientela desfavorida. En quant als experiments de jugar amb els nostres sagrats orígens cel·lulars dient que és per salvar més vides de les malalties, ja existeix la frase històrica lapidaria: la fi no justifica els mitjans.

Superstició i por d’ofendre a la Deïtat, així ens qualifiquen els laïcístes a nosaltres els moralistes. Amb aquests arguments se’ns presenten i ens titllen de rèmora de la Historia, com si fóssim els porucs i endarrerits per excel·lència. Però també podríem donar-li la volta i mirar-ho de l’inrevés, sent ells els laïcistes els que, com una rèmora agafada al casc del Vaixell de La Historia s’aprofiten dels avantatges i assoliments aconseguits, dels sacrificis aliens, sacrificis martirials que fundàren l’Europa de la decència i la llibertat fent front al Paganisme. Ells mateixos que no han volgut reconèixer el gran paper del Cristianisme, i els va fer nàusees d’incloure el detall en la Constitució Europea. Al final de tot la Cultura y la Historia en la major part son sempre religioses, ens agradi o no, i tornaràn, tornaràn, encara que sigui en forma d'una religió nova que creix molt i no ens agrada gaire, i que tots ja sabem quina es.