Revolució Àrab, Notes

He comprat el dossier de La Vanguardia que porta un estudi sobre les revolucions en els països islàmics i he seleccionat algunes parts dels aspectes més importants i curiosos que és interessant guardar en la memòria i repassar de tan en tan. En el dossier la major part del contingut és refereix a Egipte, i demostra la importància principal d'aquest país en el mapa del mon àrab. També el fenòmen d'Egipte ens pot servir de model per entendre els demés paisos revolotats.----------------------------------------------------------------------------------------------------
1)      La situació que travessa el mon àrab es comparable a la que va viure Europa a l’any 1848 quan és va desfermar la denominada primavera dels pobles, una onada revolucionaria que va unir la burgesia i el proletariat en contra de les monarquies absolutes que governaven en aquell moment.
2)      Les revolucions àrabs (intifades) han acabat amb l’afirmació que és feia còrrer fins ara de que l’Islam i els musulmans son incompatibles amb la democràcia.
3)      El desafiament mes difícil es institucionalitzar la relació entre l’Exèrcit i la direcció política civil.  Tenim l’exemple de Turquia que ha tardat 5 dècades en aconseguir que l’Exèrcit accepti regles democràtiques.
4)      Tampoc els clergues i els "mulàs" son els motors de l’agitació social que s’ha apoderat dels països àrabs. Aquest fet queda provat pel paper limitat desenvolupat pels Germans Musulmans en la revolució egípcia. Però si que resulta que, aquests Germans Musulmans son el grup opositor millor organitzat del moment actual.
5)      De moment a Egipte els generals de l’Exèrcit mes aliats de Mubarak ho controlen encara tot.
6)      Mubarak va crear un dels serveis de seguretat mes temibles del mon amb 1’5 milions de membres, que si els repartim pels 80 milions d’habitants d’Egipte, toquen uns 50 habitants per cada agent controlador, que podríem dir: un policia del Regim per cada 50 persones.
7)      El que distingeix les actuals revolucions àrabs de la revolució iraní del 1979 es que ara no existeix cap Ayatolà Jomeini entre bastidors preparat per segrestar el poder. En el cas dels Germans Musulmans d’Egipte no tenen un líder carismàtic a l'estil de Jomeini.
8)      De prompte les generacions de joves àrabs han demostrat que no son diferents de les demés generacions europees.
9)      Constitueix un error centrar-se en excés en la tecnologia d’Internet i el Facebook per voler comprendre la revolució islàmica. Encara que també cal reconèixer que les noves tecnologies han ajudat  molt però, en les dècades passades ja existien la premsa escrita, la radio i el repart de paperàm per fer propaganda. Si no va explotar la revolució devia ser per manca de la xispa necessaria. En aquest cas del moment present la "xispa" va ser el suïcidi a l'estil bonzo del jove mercader de Tunez, i després la revolució és va escampar.
10)  En Egipte l’Exèrcit ha assumit la responsabilitat d’organitzar la competició nacional de futbol i ha iniciat un programa de construcció d’estadis. Tot plegat dòna una idea del poder militar que fins i tot controla l'Esport.
11)  Dependents de l’economia militar és troben centenars de milers d’antics reclutes dels quals els seus 6 mesos últims de servei estan dedicats a tècniques d’aprenentatge en les fàbriques i altres companyies regides pels militars. També antics militars que és retiren passen a ocupar càrrecs de gestió en les empreses civils propietat d'ells mateixos. 
12)  De tal manera que en Egipte els militars és reparteixen el pastís i se’l mengen, i gaudeixen de la popularitat i el recolzament general, mentre que altres elements del regim que son els seus subordinats reben la còlera de les masses populars quan hi han revoltes.
13)  El Ministeri d’Economia Egipci te radicalment prohibit fer públics els detalls sobre despeses militars.
14)  Referent a Egipte els periodistes tenen ben clar que les úniques línies vermelles absolutes que no poden travessar sense patir represàlies son els secrets de l’Exèrcit i els secrets de l’economia de la família presidencial.
15)  Amb mes de 80 milions d’habitants, Egipte es el país mes poblat del mon àrab i de L’Orient Mitjà i el segon més poblat d’Àfrica després de Nigeria.
16)  En Egipte el president Nasser quan va enderrocar al rei Faruk I, va convertir el govern en una dictadura socialista amb poder absolut i tots els bancs i empreses foren nacionalitzats.
17)  El govern egipci de Sadat va patir un sobtat final quan el president va ser assassinat per part dels grups més radicals dels Germans Musulmans d'aquell temps.
18)  Els Germans Musulmans actuals no son una organització terrorista, son amb diferencia la millor organització d’oposició a Egipte i una font d’inspiració de nombrosos grups d’oposició en el mon àrab. 
19)  El president Nasser volia construir el país com un estat secular-socialista mentre que els Germans Musulmans volien construir el país com un estat islàmic. Els Germans Musulmans van ser prohibits i perseguits i molts van acabar executats.
20)  En l’any 1947 Egipte tenia 20 milions d’habitants, ara en l’any 2011 en te 80 milions, un creixement exagerat si tenim en compte que mes del 95 per cent de la població és concentra en la vall del Nil i la resta d’Egipte es un desert inhabitable. 
21)  En conseqüència, la densitat de població en el delta i vall del Nil i la quantitat de terres de cultiu ajuntades en el lloc de regadiu, son de les zones més concentrades de tot el mon, tan de persones com de  parceles agrícoles. 
22)  La densitat de població més elevada és troba en El Caire amb 36.400 persones per quilòmetre quadrat on la superfície mitjana per persona es de 33 metres quadrats. Comparat amb Londres la superfície allí per persona arriba fins 200 metres quadrats.
23)  Egipte es constituït generalment per població musulmana amb l’excepció d’una minoria formada per un 8 o 10 per cent que sumen uns més de 6 milions (com tota la població de Catalunya) que son cristians coptes.
24)  Es permet el matrimoni a edat molt primerenca i com a cosa que no se’n parla gaire és practica també la circumcisió femenina (ablació) tan en la població musulmana com en la població cristiana copta. Es veu que no tenen prou poder per eradicar-la, ni l’Islàm ni el Cristianisme, molta gent la viuen arrelada com a tradició ancestral.
25)  L’església cristiana copta afirma que la televisió i les pel·lícules son coses prohibides.
26)  En Egipte el major us el vel femení entre les dones musulmanes es de història recent com a cosa curiosa, es un fenomen que ve únicament dels anys 80.
27) El compromís dels EEUU a Egipte va començar com una iniciativa privada de caràcter religiós quan uns missioners protestants van fundar una universitat per un grup reduït de joves egipcis. La universitat va créixer i avui és coneix com La Universitat Americana de El Caire. Mentrestant el govern americà no va mostrar cap interès per Egipte fins després de la Segona Guerra mundial.
28) Fins al final de la Segona Guerra Mundial Egipte era encara una colònia britànica.
28) Egipte passava molta i fam i misèria i la Fundació Rockefeller (altre vegada els americans) va organitzar una campanya d’alfabetització i d’instrucció a la població rural per obtenir aigua neta i prevenir les infeccions per causa de les mosques.
29) Fa uns 70 anys quan el tinent coronel Nasser va enderrocar el regim de l’últim “faraó” egipci, el Rei Faruk I. Mubarak era llavors un jove oficial de la força aèria. En realitat l’últim faraó era el rei monarca enderrocat, Faruk I, no el militar Mubarak com alguns periodistes ara proclamen. Com a detall molt curiós del rei Faruk I, era cleptòman, i tenia el vici de robar de tan en tant algún objecte valuós de la gent i dels personatges a qui visitava. Es van donar els casos de que durant una trobada amb en Churchill li va robar un rellotge, i en una altre trobada amb el Sha de Persia li va robar una espasa. Sobre aquest detall de la cleptomania del rei Faruk I, no ho porta el dossier i ho he trobat nomes a la Wikipedia en idioma espanyol.
30) Egipte ha rebut milers de milions de dòlars de EEUU com ajuda per estabilitzar la regió estratègica del Canal de Suez i per mantenir la relació amb Israel i les dinasties petrolíferes del Golf. Ja no cal dir que la major part d’aquests diners van a parar a les arques dels militars que son els que és reparteixen el pastís. L’acord econòmic que arriba dels EEUU cap a Egipte depèn del compliment estricte de pacte de pau amb Israel, sent aquesta nació d’Israel la mes súper-protegida dels EEUU en la regió.
31) Quasi es segur que el sistema de govern successor del regim de Mubarak apunta cap a una regeneració cosmètica de la política abans que cap a una transformació radical. Tot fa suposar que serà una continuïtat reformada.  Es impossible d’imaginar que el sistema militar egipci pugui claudicar dels seus privilegis en un temps relativament curt. Cal tenir per segur que el regim militar durarà encara molts anys.
32) Resulta que els cristians coptes han sigut molt perseguits i maltractats a Egipte i ho segueixen sent en l’actualitat patint atemptants de bombes a les esglésies per part de faccions terroristes islàmiques i molta discriminació a l'hora d'accedir als mercats de treball i habitatge. Es un detall que el dossier també el menciona encara que, més aviat breument per no ficar-se massa en l'apologètica cristiana que podria ofendre a un bon sector de lectors "progressistes".


(Nota: només he arribat fins aquí, això ha sigut un resum del que he trobat més interessant per prendre nota de la voluminosa revista del dossier mencionat). 

Primera Comunió, Exàmen

Si algun pare de família o un catequista vol fer un examen de catequesi als seus fills petits en l’edat de fer la Primera Comunió, he sentit a dir d'un sistema molt simple tirant a humorístic que es molt simpàtic i fomenta la reflexió dels infants.

Es tracta de formar un cercle i reunir un grup de criatures de més o menys 8-9 anys d’edat i fer-los les següents dues preguntes. 

1ª pregunta:  ¿¿Jesús en quin palau va néixer????. - Podrem veure que els infants queden una estona paralitzats i sense saber que contestar fins què algun espavilat diu “en una cova”, Però la veritat es que en el principi han tingut que fer un esforç mental perquè en el moment de la pregunta han quedat desconcertats de sorpresa.

2ª pregunta: ¿¿Jesús en quin hospital va morir???. - Podrem veure també que el grup d’infants es queden parats esbrinant la pregunta sense saber que contestar fins que al cap d’una estona algun espavilat diu “no va morir en cap hospital sinó en la creu”.  Però també  durant l’experiment d’aquesta segona pregunta s’ha donat alguna vegada el cas d’algun infant espavilat que ha aixecat la veu dient “¡¡ja ho se, ja ho se!!, Jesús va morir a l’hospital de la Santa Creu”.

Es una anècdota molt interessant que ens la va explicar el nostre bisbe de Girona, en Francesc Pardo,  referent a aquest experiment amb mainada de 8-9 anys que ell practica de tant en tant.  Gràcies Sr. Bisbe per l’interessant sistema catequístic.  

El Cristianisme A Internet

Ser cristià en l’era digital, suposa que amb un cop de ratolí podem cercar qualsevol tema relacionat amb La Fe, amb La Bíblia, amb les encícliques papals, amb la historia de l’Església i etc. Ja no estem com fa 10 anys enrera que teníem que comprar el llibre corresponent o anar a la biblioteca pública a trobar el material que ens interessava. Ser cristià en l’era digital també ens ofereix l'oportunitat de discutir la Fe en els fòrums dels protestants i també discutir la Fe entre nosaltres els mateixos germans catòlics. Tot plegat hauria de servir per a molt i potser resultarà que al final no servirà per a rés, i ves a saber si diran alguns jerarques eclesials que el poble ras és millor que no tingui accés a tanta informació, que el poble ras millor que és mantingui en la ignorància, que el poble ras només ha d’escoltar els directors espirituals, que el poble ras només ha de seguir el guru de torn, que el poble ras catòlic només ha d’escoltar el Papa, doncs existeix el perill de les heretgies. No podem cantar victòria tan fàcilment, també quan s’inventà impremta molts eclesiàstics és posaren les mans al cap dient que era un engendre de màquina que permetia al poble criticar a l’Església. De totes maneres, els que ens belluguem per Internet (escric “Internet” sempre amb majúscula) tenim una greu responsabilitat amb tot el que posem a la Xarxa ja que ens llegeixen molta gent dels anomenats poble ras, que és el mateix dir “pobres de criteri”. El sistema d'Internet es una espasa de dos talls,  pot servir per informar i per enganyar.------------------------------------------------------
Com a detall molt curiós recordo unes escenes de la pel·lícula El Geperut De Notredam a on se situa la historia en l'època en que s'inventa la impremta, i surten uns diàlegs d'uns sacerdots catòlics que diuen que l'engendre de la maquina d'imprimir textos es un invent del Diable perquè servia per atacar intel·lectualment contra la mateixa Església d'aquell temps que era la capdavantera en materia d'escriptura, d'opinió i de ciència. 

Bin Laden: Solucionat

El problema Bin Laden per fi solucionat. 

S’acostuma a dir als responsables quan existeix un problema greu: solucioneu-ho com pugueu el més ràpid possible.  En aquest mot solucionar hi caben molts procediments i en el cas de terrorisme o estat de guerra també hi cap l’assassinat.  En el cas de l’execució del terrorista Bin Laden sembla ser fins al moment que el van assassinar a boca de gerro tot i que anava desarmat però si que devia tenir preparat i amagat sota el seu matalàs de llit matrimonial-poligàmic el seu kalashnikof que mai se’n separava per si de cas. Però no queda clar que és pugui parlar d'assassinat, encara que els mitjans ho anomenen així. El mes segur és que li van disparar al cap per impedir que actives alguna trampa explossiva preparada pel cas de que l'eixampessin. 

Ha sigut un problema molt greu a nivell mundial que ha quedat ben solucionat i que ens ha deixat a tota la gent honesta molt satisfets.  S’ha fet justícia, tal com ha dit n’Obama, i fer justícia amb els assassins en sèrie demostrables ha consistit sempre des de que el mon existeix fins a quatre dies enrera, en aplicar la pena de mort en determinats casos.  El que sol passar en les democràcies recents es que alguns il·luminats és creuen que han descobert la pedra filosofal i que mantenir els assassins en sèrie demostrables tancats a la garjola de tres estrelles, això es progressisme. Però ja veurem com evolucionarà la justícia en aquest punt concret de la Pena De Mort, encara vivim en unes democràcies molt joves, i precisament respecte a la democràcia dels USA es de les més velles del mon i ens hauríem de treure en barret fent-li reverència.  

Però a ben segur les crítiques contra el president americà serien molt més ferotges si en lloc de ser n’Obama fos en Bush, per ser en Bush de la Dreta Cavernaria.  Però com que n’Obama es del partit demòcrata que significa d’Esquerra Progressista llavors ja es mes benvinguda la seva actuació per solucionar certs problemes amb l’assassinat calculat, de la mateixa manera que molta gent carrega contra els assassinats d’en Franco per ser de Dreta i després aquesta mateixa gent callen olímpicament en quant als assassinats d’en Fidel Castro per ser d’Esquerra, només per posar un petit exemple de la famosa vara de mesurar que tothom que sigui normal (o mes ben dit, anormal) fa servir.

Com a cosa curiosa Bin Laden era un germà d’una colla de germans de fins uns 50 (cinquanta) o potser més, engendrats d’un sol pare amb matrimoni polígam o més bé multi-polígam i que formaven el que en podríem dir una família monstruosament nombrosa.  Aquestes famílies son bastant corrents dintre la gent rica de l’Islam i com que en les famílies riques d’aquesta religió masclista normalment son els homes els que manen, així poden tenir totes les dones (concubines) que vulguin i poden engendrar fills sense cap límit.  D’en Bin Laden en el seu refugi també ha sortit en la premsa que tenia la casa plena de dones i criatures que a ben segur moltes d’aquestes dones devien ser concubines i les criatures també fills naturals seus, tot digne d’un milionari islàmic de la seva casta.  Però no crec que aquests pares engendradors de tants fills siguin mereixedors de la medalla de La Família en majúscula, ja que han pecat de vanitat, luxúria, i adulteri. El Matrimoni bíblic ha de ser amb una sola parella, per tant ja no poden ser mereixedors del Paradís tal com presumeixen i més aviat quan morin Sant Pere porter del Cel els demanarà comptes.  

Fan servir sempre el latiguet de guanyar el Paradís si qualsevol s’immola per la Causa de l’Islam, tot això per animar o més be per incitar als seus seguidors.  Però es més curiós encara que la població que no és islàmica, la resta de tot el mon que és cristiana, aquest “latiguet” de guanyar el Paradís no l’anomenen per rés, encara que sigui ni per portar una vida digna de família, ni per fer polítiques defensant la Vida, ni per treballar ajudant als pobres i etc.  Es veu que dintre del Cristianisme patim una crisi d’identitat monumental que ja no creiem ni en el mateix Paradís del Cel de l'Evangeli.  Per això existeix el gran predicament del Paradís de l’Islam que, s’aprofiten de la nostra mateixa feblesa cristiana del nostre propi Paradís perdut o més be silenciat, i ens passen al devant anomenant contínuament aquest Paradís, fent-nos quedar als cristians en segon terme paradisiàcament parlant.  


Interesant el vídeo del veí d'en Bin laden. 


Interessant el video de n'Angel Expósito sobre el doble llenguatge en materia de terrorisme. 

Titànic, Aniversari, 2012, Adelantament

El president Zapatero acaba de comparar a Espanya com si fos un gran transatlàntic que encara navega a la perfecció, i ho ha dit aquest any del 99 aniversari del Titànic. Però això es pot interpretar de varies maneres: prepotència del Govern Zapatero creient-se indestructible que és compara altivament com el mateix Titànic “insubmergible”, broma de moltíssim mal gust amb un estil d’humor negre referent a una Espanya propera a ser intervinguda (naufragi econòmic), etc. i seguint tot el que vulguem imaginar.  De totes maneres, ens cal esperar encara un any fins el dia del 100 aniversari del Titànic, concretament el dia 14 d’abril de l’any 2012, i ja veurem si s’han complert les prediccions optimistes o les pessimistes i si realment Espanya ha aconseguit surar sense enfonsar-se. 

Per cercar informació sobre l'enfonsament del Titànic, després de remenar molt de temps a Internet he arribat a la conclusió que la millor web fiable és la mateixa Wikipedia on posa "Hundimiento del Titànic", és un article que l'aniràn completant així que vagin sortint nous descubriments. Parlant del vaixell Titànic, es va enfonsar a causa d’una cadena d’infortunis en que la major part eren fallades de seguretat del personal tècnic de tal manera que, si només una sola de les nombroses fallades no s’hagués esdevingut s’hauria pogut salvat tot el passatge sense causar cap víctima.  Passo a enumerar tan sols algunes de les principals fallades que m’he pogut documentar fins al moment. 

• 1ª- els reblons de les planxes del casc en la part de la proa estribord part sota la línia de flotació on va impactar l’iceberg eren de ferro forjat en lloc de ser d’acer i van saltar els reblons obrint-se les planxes amb l’impacte; 
• 2ª- el vaixell navegava a massa velocitat en el moment de l’impacte tenint en compte que era de nit, feia mar calmada, els icebergs no  podien ser visibles amb l’espuma de l’aigua xocant; 
• 3ª- els sentinelles que vigilaven no tenien prismàtics, els havien quedat tancats a un armari d’on havien perdut la clau; 
• 4ª- els compartiments estancs no arribaven fins a l’altura de coberta de tal manera que desprès d’omplir-se un compartiment el vaixell s’anava enfonsant i saltava l’aigua per sobre la mampara cap a següent compartiment, només arribaven les mampares estanques fins a la línia de flotació, i el motiu era per tenir més espai lliure on muntar la famosa escala de luxe i altres instal·lacions per la primera classe; 
• 5ª- el vaixell no disposava de barcasses salvavides per tots els passatgers; 
• 6ª- van arribar varis telegrames avisant de l’existència d’icebergs i algun dels telegrames urgents no va caure en el moment oportú a mans del Capità; 
• 7ª- el telegrafista del Titànic és va emprenyar amb el telegrafista del vaixell que tenia més a prop i li va fer tallar la comunicació perquè li molestava el fort soroll, i desprès quan es va presentar perill d’un iceberg el mateix vaixell de més a prop no va avisar al Titànic degut a que tenia suspesa la línia telegràfica per voluntat del mateix telegrafista del Titànic; 
• 8ª- quan es va donar l’alarma de l’iceberg van invertir els motors cap enrera per frenar i desprès van girar el vaixell cap a babord, però per manca del xorro de pressió d’aigua de les hèlixs contra el timó l’efecte de la girada va ser molt menor que en condicions normals de funcionament de les hèlixs, ja que el timó direcciona bona part del xorro de les hèlixs ajudant així al gir mes ràpid del vaixell; 
• 9ª- en el moment d’evacuar als passatgers no s’havia fet un assaig previ de simulacre degut a que no era preceptiu encara segons la normativa vigent i va resultar tot de manera molt desordenada.  

Estic segur que encara podríem continuar posant fallades fins arribar a les 20 o mes però, de moment només he anomenat aquestes 9.


En quant a la frase blasfema que sempre s'ha dit que anava pintada en alguna part del seu casc, i que deia "ni Deu el pot enfonsar", no he pogut trobar per Internet cap informació verificable al respecte,  però hem de tenir en compte que amb tants metres quadrats de planxa d'acer de que estava compost el Titànic i devia haver escrites tota mena de frases obscenes i blasfemes com també les trobem a dojo per les parets de les ciutats, el que si segurament no era, una frase blasfema "oficial" dels constructors del vaixell. També el qualificatiu de "l'insumergible" era molt emprat generalment per a tots els grans vaixells, no solament per al Titànic, ademés tampoc era aquest el vaixell mes gran del moment, tenia un altre germà bessò, L'Olympic. 

Però un detall tècnic em te intrigat del Titànic, i és el perquè és va partir en dos el vaixell abans d’enfonsar-se.  Diuen que quan és va enfonsar per la proa la part de popa va quedar penjada a l’aire i pel seu propi pes es va trencar, però no ho acabo de veure clar a no ser que s’hagués trencat degut a les explosions de les calderes de vapor. Realment quan entra aigua de forma sobtada en una caldera de vapor l’aigua queda vaporitzada a l'instant produint una forta explosió. Podria ser aquesta la causa vertadera de la partició del Titànic en dos trossos al enfonsar-se, i com a cosa curiosa en la Wikipedia aquest detall de la partició a causa de l’explosió de les calderes no hi figura com a probabilitat.  He posat una nota en la Wikipedia en la pàgina de discussió que espero no la suprimeixin, firmada al final amb Silveri Garrell i que parla de les calderes explotant.  De totes maneres, un grandiós vaixell si el suspenem per la meitat deixant-lo amb “el cul a l’aire” com si diguéssim, amb la part de la meitat enrera penjat a gravetat, costa molt de creure que és pugui trencar amb el seu propi pes, ja no seria un vaixell capaç de suportar unes fortes onades de mar esvalotada. Un vaixell ha de tenir l’estructura per mantenir-se sencer fins i tot per volar damunt les aigües sense cap suport de base. Esperem que d’aquí a un any que encara manca per l’aniversari puguin sortir altres investigacions que aclareixin quelcom mes del trencament i de l’enfonsament del Titànic. 

Sant Jordi, El Cavaller Jordi

El dia de Sant Jordi és la gran festa major de Catalunya, molt més que l’altre dia onze de setembre, i en part es degut a que la primera diada es un acte festiu impregnat de religiositat que li dóna una aurèola miraclera-mítica-màgica que resulta molt consoladora dintre les penalitats que mai ens manquen a tothom. La segona diada del 11-S que anomeno més aviat és la celebració d’una derrota, i referent al 11 de setembre no porta religiositat a menys que algú sigui tant perspicaç d’endevinar-hi mirant amb una lupa que la senyera d’en Casanova no era pas la quatri-barrada sinó que era el pendó de Santa Eulàlia.   

El dia de Sant Jordi es una gran festa de multituds emplenant els carrers principals de les ciutats al tractar-se de la venda de llibres i roses, especialment de llibres en català que significa també una gran moguda dels polítics de torn junt amb tot el poble de Catalunya a favor de la reivindicació de la nostra llengua.   

Però cal anar alerta, en els temps actuals les forces laïcistes sempre estan empenyent pels quatre costats mirant de treure si poden el qualificatiu de “sant” del nostre patró i ficar-li al seu lloc el de “cavaller”.  Ja ha passat a Barcelona amb la Festa De Santa Eulàlia que li han posat Dia De la Laia, i amb la festa de la Verge De La Mercè que li diuen a seques La Mercè, apart d’alguna representació tirant a blasfema d’alguna empresa de cerveses que es va atrevir a presentar en un cartell a una Mercè amb mini-faldilla.

Cercant el personatge Sant Jordi a la Wiquipedia en català trobem una biografia d’un Sant Jordi que el van martiritzar posant-lo  a una roda d’espases. No he trobat per Internet aquesta imatge de la roda d’espases però a ben segur devia ser un sistema de maquina per anar tallant a bocins a la persona fins que moria, realment terrible. 

La imatge mítica llegendària del Cavaller Sant Jordi travessant amb la llança el drac en realitat no és considera provada del tot i segueix sent una llegenda. Per més senyes els “dracs” no els podem entendre que fossin tant enemics de la població humana que se’ls tingués que combatre tant cruelment fins matar-los i exterminar-los a la manera del Cavaller Sant Jordi.  Si en el nostre temps descobríssim algun drac,  els ecologistes i la Societat Protectora posarien el crit al cel per la conservació de l’animal abans que assassinar-lo.  


Alguns pensadors científics creacionistes han arribat a la conclusió que les llegendes dels “dracs” eren referides als dinosaures que encara existien i que van sobreviure al Diluvi, i en alguns passatges de La Bíblia se'n parla. En aquells temps antics encara no existia el mot dinosaure i feien servir el de drac més comunment amb castellà "dragón".  Desprès si fem coincidir dracs amb dinosaures ja ens fiquem dintre d’allò anomenat políticament-incorrecte que resulta molt “perillós” degut a que ens enfrontem contra la gran majoria de l’opinió publica i els científics oficials que ens volen fem empassar que els dinosaures es van extingir fa 60 milions d’anys, i com que formen el grup compacte majoritari aquests científics oficials son el bunker poderós económic-ideologic contra el qual és dolorós estevallar-s'hi.

Aquest any tal com hem pogut comprovar per la televisió, en la diada de Sant Jordi, a La Generalitat el Cardenal de Barcelona a celebrat una cerimonia religiosa a la capella de Palau i sense l'Eucaristia per coincidir la Diada en el Dissabte Sant.  Com a cosa curiosa la celebració de la missa en el Palau s’ha aguantat molt ferma com una tradició indestructible fins avui a pesar dels inquilins anteriors del Tripartit i companyia. Però en altres diades el President no assistia a la missa i per exemple d’en Maragall diuen que per donar testimoni socialista quan ell era president s’abstenia de la missa el dia de Sant Jordi.  


De totes maneres,  potser no cal que ens amoïnem i podem estar tranquils en quant al qualificatiu de “sant” del personatge Sant Jordi que, encara aguantarà moltes tempestes d’incredulitat i de socialisme ferotge que és puguin esdevenir en el futur, mentre a Palau se segueixi celebrant la missa en la capella.

Terra De Passions

Estem a Quaresma i en la nostra terra de Catalunya proliferen les representacions de la Passió com si fossin bolets al llarc i ample de la nostra geografia, les trobem a tot arreu fins potser dintre de poc en la mateixa sopa. Ja vaig participar personalment fa molts anys en la representació de la Passió de Verges, denominada La Processó De Verges, i resulta que en les dades actuals en que escric aquest artícle el que fa de director de l’escenografia és el mateix Lluís Llach, cantautor famós i fill del mateix poble de Verges.  Com a cosa interessant, en Lluís Llach ha muntat una fundació que porta el seu nom i que és dedica a sufragar embarcacions per a la pesca a certa regió dels pobrets habitants de l’Àfrica.

Les representacions de La Passió teatrals atrauen moltissima gent i es el gran contrast que existeix avui en que som més aviat pocs els que anem setmanalment a Missa i en canvi els teatres on és representa La Passió De Crist s’omplen de gom a gom. 

En cada poble on és representen les passions aquesta feina de fer cadascú el paper d'actor del personatge que li pertoca es una responsabilitat col·lectiva que fa molta unió entre els vilatans del municipi respectiu, i a la llarga es una tradició aquesta de La Passió que dóna molta germanor entre els veïns, i edemes permet un allau de visitants que deixen alguns beneficis a les botigues.  

Com a cosa curiosa m’he trobat mentre participava assajant en la Passió de Verges que el mateix actor que feia el paper de Jesucrist, tot assajant a les ordres del director, entre les situacions de nervis, de tan en tan deixava anar algun renec contra Deu i es veia que per molt bon intèrpret del personatge Jesucrist, en el fons no era pas practicant habitual d'Església, però no per la manca de Fe en l’Església deixava d'encarnar-se en el Jesús de manera magistral, sempre el recordaré que feia emocionar al públic sobretot en la tercera caiguda anant cap al calvari. Quan acabava de caure al terra amb la creu damunt d’ell i després l'ajudaven a aixecar-se donant-li altre vegada la creu, ell l'acariciava amb les mans i deia quelcom així:  “¡¡¡...oh tu, creu estimada, 33 anys fa que he nescut per poder-te abraçar,  sempre he esperat que arribés el dia de tenir-te als meus braços, creu meva, estimada esposa...!!.  (realment per plorar d'emoció).

Al poble de Verges, no s’anomena “fer de Jesucrist” a qui fa el Personatge principal, sinó que s’anomena “fer de Deu”, o sigui que el repartiment dels actors s’anomena: El que fa de Deu i els que fan d'apòstols.

Es un fenomen que sembla va en augment per totes les poblacions això de La Passió i quasi no s’entén perquè cada vegada manquen més sacerdots catòlics i disminueix la participació a l’Església i per altra banda veiem com gran part de pobles s’animen a muntar la seva Passió, i també caldria parlar dels pessebres vivents en temps de Nadal que també creixen. 


En algunes reflexions meves he constatat que el fenomen pot ser degut a que dintre de l’Església manca la “teatralitat” i per això el poble es busca com a sortida natural la teatralitat en la representació de La Passió.  Potser la manca de teatralitat es deguda a la manca de gestos, com per exemple en les pregaries dels musulmans tots s'agenollen donant un panorama en certa manera molt liturgic i espectacular i en aquest detall ens avantatjan a nosaltres els católics. 


La teatralitat dintre l’Església també la podríem considerar en els sermons espectaculars que es feien abans quan venien certs missioners o pares famosos que omplien els temples de gent volent-los escoltar. Però en els temps antics els predicadors per força tenien que ser teatrals amb gestos i moviments ja que no existien els micròfons i els altaveus d’ara, en aquells temps els predicadors és teníem que expressar amb gestos perquè els de les ultimes files els poguessin entendre.  Ara amb els mitjans tècnics de la veu amplificada ja no cal que els predicadors cridin a tota veu i suant a càntirs fent les seves homilies, ara és poden posar immòbils davant el micròfon i poden parlar sense estridències, ara ja no cal que facin gestos espectaculars amb el cos, els braços i les mans. També podem considerar que ens manca avui en l'Església referent a la teatralitat plàstica, els moviments d'adoració durant la Consagració, les genuflexions, i els alçaments de braços dels fidels en el moment de resar el Parenostre. 

Resulta que a França han tret una llei que prohibeix fer pregaries religioses als carrers, no se com acabarà tot, em penso que si posen aquesta llei a Espanya pot afectar a les processons de Setmana Santa, potser amb l’avenç del Laïcisme els catòlics ens haurem de tancar a les sagristies.  

Santa Pasqua a tothom.

Teatre Blasfèm Amb Els Nostres Impostos.

El títol es encertat perquè el Teatre Català reb subvencions de La Generalitat i els diners son dels impostos que graven les nostres butxaques.

Estem en un moment que proliferen els espectacles blasfems especialment contra la Religió Católica.  Per altra part alguns periodistes que s’autoproclamen creients sembla que ens vulguin fer demanar perdó per ser nosaltres els catòlics, o millor dit, els socis d’ E-CRISTIANS,  molt guerrers i querelladors en contra d’aquests espectacles blasfems.  Per altra banda aquests mateixos periodistes ens animen a ser ben guerrers quan s’ha de defensar el nacionalisme català de tal manera que, fan referència freqüent al document redactat pels bisbes catalans Arrels Cristianes De Catalunya, que es un document de l’avantguarda cavalleresca enfront de l'Imperi Espanyol defensant el Nacionalisme Català. Doble vara de mesurar com podem veure: Catolicisme contra govern de Madrid SI, Catolicisme contra espectacles blasfems NO.  Quan s’ha de defensar la moral matrimonial, la del sexe en poques paraules, aquests mateixos periodistes amaguen el cap sota l’ala fent l’estruç o millor dit: fan silenci de qui calla atorga.

Va sortir un article d’en Quim Montzó posant als socis d’E-cristians a la picota de la ridiculesa dient que la suposada immoralitat de l'obra Gang Bang era ben poca cosa comparada amb la immoralitat d’uns determinats versets de La Bíblia, concretament en el Llibre Dels Jutges del 19:14 fins al 19: 28. En aquests versets és dóna una escena que es repetitiva de la mateixa escena de quan els àngels van de visita a la casa de Lot en el passatge bíblic poc abans de ser engolida pel foc Sodoma. En aquest cas de l’escena del Llibre Dels Jutges no se’ls ofereix la filla del propietari de la casa a la turba sinó que se’ls regala la concubina perquè la turba d’homes assedegats de sexe homosexual puguin abusar d’ella en lloc de fer-ho amb els altres hostes acollits a la casa. Després resulta que la concubina regalada com objecte de plaer queda tan atrotinada d’haver copulat amb tants homes que al final mor, i en realitat es un cas estrany ja que les dones (tinc entès) en la pràctica del sexe no tenen desgast, som nosaltres els homes els que podem morir per l’excés de còpula. Però posats a treure escenes de sexe en La Bíblia, el passatge de Lot a dintre la cova amb les seves filles, i les seves filles engendrant criatures amb el seu pare, no te comparança en quant a sexe prohibit que es pugui trobar en les pagines bíbliques, es l’escena més picant i prohibitiva de tota La Bíblia, i trobo en manca que en Quim Monzó no l’hagi mencionat.  Qualsevol que hagi llegit només els lloms de la Bíblia ja coneix de sobres l’escena de la sortida de Sodoma de Lot posat al llit amb les seves dues filles, els cristians no som ximples, el que passa es que aquest passatge no resulta exemplar per ser predicat a la trona, com tampoc els versets bíblics que manen exterminar a dones i criatures de les ciutats conquerides.  

Hem de tenir en compte que en el principi del mon els fills d’Adam i Eva van procrear entre ells mateixos, germans amb germanes, la consanguinitat encara no donava problemes a la descendència, l’espècie humana era nova com un regal recent sortit de la capsa, el codi genètic i els cromosomes de l’herència biològica encara no s’havien degenerat. Per tant, no es gens estrany que el patriarca Lot hagués procreat amb les seves filles, en aquell temps no era vist com un pecat greu, encara no existien els Manaments escrits en pedra que prohibien l’adulteri (sexe ilegítim), no és coneixien casos de malalties a causa de la consanguinitat, molts infants amb defectes físics ja morien al poc de nèixer, la naturalesa per si mateixa seleccionava els més forts.   Es comença a parlar de prohibició del sexe entre parentela molts segles més tard, fins el temps de L'Èxode quan Moisès redacta les lleis per governar al poble pelegrí pel desert, allí quan es diu: no descubriràs la nuesa del teu pare, de la teva germana, i etc.

Com a pagines web trobem també a la Xarxa algunes de no católiques que en materia del sexe son ben correctament bíbliques, tenim la famosa pagina de l'Ureña. 

Com sempre els articulistes no gaire o gens cristians ens cataloguen d’ignorants a nosaltres creients, i més aviat son ells que no saben en que s’empatollen. Amb l’Església heu topat Monzó i Companyia. 

Japó, Tsunami, Nuclears, Apocalipsi...

Em sento molt entristit per les greus catàstrofes esdevingudes al país del Japó.
De fet és un país en que ja tenen prou dificultats per viure amb una geologia tant complicada, i no mereixen que el destí els hagi castigat tant salvatjement. Com a cosa curiosa era el primer divendres de Quaresma i per més súmmum el dia 11, el moment del cataclisme. Els que som creients en Deu, en alguns detalls encara som capaços de veure-hi la ma de L'Etern que en certa manera fa coincidir certes "garrotades" (catàstrofes) en dies de significat religiós, i tenint en compte aquesta coincidència per als creients ens resulta una mica de consol dintre de la mateixa desgracia.  Curiosament, el terrorífic terratrèmol de Lisboa de l'any 1700 va esdevenir el dia de Tots Sants, concretament el dia 1 de novembre, el tenim aquí a Wikipedia. També el terratrèmol de l'any 1400 a la ciutat d'Olot s'esdevingué en un dia molt significatiu religiós, concretament el dia de La Candelera.  També els recents terratrèmol i tsunami de l'Indic del 2004  va esdevenir en unes dates ben significatives, rés més que el dia de Sant Esteve l'endemà de Nadal.  Podem suposar que ve a ser com una crida dels Deus (La Trinitat) a fer penitència i com una mena de càstig perquè ens en recordèm. Tothom es lliure de creure el que vulgui al respecte i també de no creure en rès que resulta molt còmode.

En quant a les centrals nuclears que han quedat malmeses em penso que dintre de la desgracia aquestes catàstrofes faran que els dirigents polítics mundials accelerin a tota pastilla les millores de seguretat per evitar en el futur problemes encara molt pitjors. Si ens fiquem a ser optimistes (per cert, molt difícil en aquests moments terrorífics) podem afirmar que no hi ha mal que per be no vingui. L'energia nuclear certament és molt perillosa però els científics i els governs s'empatollen a continuar instal·lant centrals de producció elèctrica quan el millor que haurien de fer es predicar al poble que s'abstingués de banalitats i visqués una vida més austera per estalviar energia, que traduït en cristià es podria dir: fer més penitència.  En alguns suposats missatges que diuen baixen del Cel per mitjà de la Mare de Deu, es parla de fer penitència del contrari vindrà un gran "càstig", ho podem trobar escanejant amb Google, es molt interessant i cadascú pot creure el que consideri, o no creure en rés que resulta de comoditat marquesal.

Però no podem oblidar que el cataclisme que en aquests moments agafa la categoria d'apocalíptic es l'escapament de radioactivitat de les centrals greument afectades, i ens queden el sisme i el tsunami en segon lloc en quant a gravetat.

Com a cosa encara més curiosa, he escanejat per Internet aixó de l'energia nuclear i he trobat unes webs que tracten dels avions militars de la guerra freda que els feien funcionar amb un reactor nuclear. La bestialitat i la imprudència humana com veiem no te límit.

Com a nota d'última hora referent a la refrigeració dels reactors nuclears, en les centrals de 3ª i última generació, diuen que han inventat un sistema per descarregar aigua damunt del reactor sense necessitar energia elèctrica o grup electrogen d'emergència, com tot el que tenien a Japò que el tsunami va destruir. Es tracta de posar un gran dipòsit molt elevat d'aigua i que l'aigua pugui caure per gravetat, o sigui: sistema WC, per ser més exactes. Almenys tenen la seguretat de que la Llei De La Gravetat no pot fallar mai mentres es mantingui el dipòsit d'aigua intacte. Espero que els funcioni l'ínvent en les futures centrals.

El Discurs Del Rei

Acabo d'anar a veure la pel·lícula "El Discurso Del Rey".  Es bona però no pas per veura-la més d'una vegada ja que no enganxa per la seva més aviat poca espectacularitat plàstica.  La major part del temps és desenvolupa amb diàlegs de primers plans entre els protagonistes, sense gaire parafernalia de muntatges artificiosos i multitudinaris. Retrata molt bé els aspectes cerimoniosos i familiars de la monarquia anglesa i alguns dels seus membres històrics que han sigut uns faldillers i que a l'hora d'escollir entre servir al poble o entregar-se en braços a la concubina de torn, han preferit la opció segona renunciant a la reialesa a favor d'un altre germà, encara que el destinat a ser el rei fos un disminuït verbal.  En aquesta historia es el rei Eduard que abdica per l'amor d'una dona, i passa la reialesa a favor del seu germà tartamut (quec) Jordi VI.

Es un film que ha obtingut molts premis i suposo que haurà rebut els nombrosos òscars degut a que el tema és una historia verídica, es un retrat de la monarquia més poderosa del mon en aquell temps (una quarta part dels habitants del planeta), es la historia del mateix pare de l'actual reina d'Anglaterra n'Isabel II, es el començament de la Segona Guerra Mundial, es la primera oportunitat de donar un missatge al mon contra el Nazisme, i es el moment en que Anglaterra declara entrar en la Gran Guerra.

Com a cosa curiosa quan el rei tartamut va a la casa del terapeuta que l'ha de ajudar a guarir-se podem veure que la sala de trobada es un local amb les parets "decorades" o més ben dit "gratades" de la pintura existent donant l'efecte d'una paret totalment surrealista tirant a la més sublim pobresa. Potser el tenir així aquesta paret del local de terapia era un sistema necessari per influir en la guarició dels pacients, cosa que en els diàlegs no s'acaba d'aclarir.  El personatge que interpreta a'n Churchill no s'hi assembla gaire, podríen haver trobat un altre actor que s'hi adaptés més a la figura d'aquell primer ministre tant característic.

L'escena i el quadre de diàleg més sensacional de la Pel·lícula i el súmmum de l'atreviment cinemàtografic és, l'interpretació per l'actor principaL del discurs tal com va ser en realitat sense retallar. El Rei Jordi VI en el seu discurs tant esperat per les nacions al final anomena a Deu sense complexes, fent referència a afrontar les adversidats de l'imminent guerra amb l'ajuda de Deu (estil Juana Ortega Catalunya). Invoca no una,  sinò dues vegades el nom de Deu al final del discurs.

A ben segur que al Rei Jordi VI li van sortir beneficioses les invocacions de Deu, com si fossin unes pregàries rituals, perque despres ja prou sabem de sobres que el Nazisme va ser derrotat.

El programa Polonia de TV3 ja va treure també una parodia extreta d'aquesta pel·lícula i en aquest cas es tractava de fer la terapia contra els defectes de la parla al conseller Trias per fer-li pronunciar be la "r" en la que mai se'n surt.  Van sortir les escenes com en la pel·lícula que fan arrossegar el "malalt"  per terra com exercici físic per forçar-lo a perdre el defecte de pronunciació de la R.