Jaume Reixach, torna

Jaume Reixac torna amb les seves perles literàries immorals i vegem un tros del seu article a El Punt Diari del diumenge 26-10-08, en la secció Punt de Vista, titulat El Portaveu Episcopal, i que és tracta d'una crítica a'n Martinez Camino i als bisbes centralistes espanyols en general però, la perla literària en qüestió és el seu últim paràgraf de l'article quan parla dels embrions. Diu així: ----"Costa de creure que els bisbes no sàpiguen que un embrió és una promesa de vida, però no una vida, ja que encara no té els òrgans necessaris per tenir-la de manera autònoma". --------Contestant aquest paràgraf podem insertar uns versets de l'Evangeli d'en Lluc, que precisament Lluc era metge per encara embolicar més la troca: (((Aquells mateixos dies, Maria se n'anà diligent a la muntanya, a la província de Judà, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Quan Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant li saltà dins del ventre, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant; i va exclamar amb veu forta «Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! ¿I d'on em ve, això, que la mare del meu Senyor em vingui a trobar? Perquè, així que ha arribat la teva salutació a les meves orelles, l'infant m'ha saltat d'alegria al ventre. I benaurada la qui ha cregut que es complirà tot allò que li ha estat dit de part del Senyor.))) (Biblia de Montserrat)

Falten els versets anteriors a aquests que no cal posar per no emplenar massa però tothom pot consultar l'Evangeli d'en Lluc en la mateixa pàgina del vincle Biblia de Montserrat i veurem que Maria feia pocs dies o poques hores que acabava de rebre la salutació de l'àngel en el moment considerat que és donà l'Encarnaciò del Verb i per tant, Maria tot just acabava de concebre i portava l'Embriò (amb majúscula) molt petitet aproximadament d'un centímetre. Llavors Maria se'n va a saludar a la Isabel quan aquesta estava embarassada de 6 mesos, i l'infant del ventre de la Isabel (el fetus com alguns poden considerar) va saltar de goig al sentir la presència de l'Ésser de les entranyes de Maria. Realment es un misteri com els dos fetus que porten les dues dones embarassades, -un de poques hores o pocs dies i un altre de 6 mesos- poden sentir-se la proximitat l'un de l'altre com si tinguéssin telepatia. Podem entendre que eren molt més que uns senzills fetus i aquesta part de l'Evangeli de LLuc (Lluc metge) ens diu que en el ventre de les dues dones hi havia dues persones, encara que persones en el seu començament -no sols dos conglomerats de cèl·lules-, i sobre aquestes petites persones hi reposava l'Esperit de Deu. La cosa queda clara perque després alguns diguin que han estudiat teologia católica i no acaben de copsar aquests versets fonamentals de l'Evangeli, però més aviat no ho admeten per no ser catalogats de "fonamentalistes". En Jaume Reixach es un escriptor eclesiàstic que només ataca contra la jerarquia i s'ho carrega tot a dojo però, no pot presumir afirmant que l'embrió no es una persona perque la seva condició de capellà católic amb l'Evangeli que sempre porta a la ma li fan jugada traïdora. Aaaaah, a aquest pillo, l'evangelista LLuc (metge) li ha replicat. ¿¿Qui pot estar complert per ser totalment independent i gaudir de vida pròpia??. Ningú, ni les criatures acabades de néixer ni els adults que també necessitem l'aire per respirar i les ajudes dels germans per subssistir. Una criatura de 5 anys continua sent si voleu un projecte o una promesa de vida perquè s'esta preparant pel futur, i un futur ben incert precisament. Si ens posem a relativitzar, tot ésser humá que no estigui ben situat professionalment pot ser només un "projecte" i rés més. Però, aquests dos embrions que saltaven de contents dintre el ventre de les dones bíbliques, tiren per terra totes les argumentacions dels avortistes, i encara molt més, dels avortistes que porten per ofici-benefici sota el seu braç l'Evangeli d'en Lluc metge. ------------------Tinc mes artícles del tema Reixach al blog en castellà aquí http://silverigar.blogspot.com.es/search/label/Reixach%20Jaume

(Nota:
Existeixen en la Xarxa tres personatges que porten el nom de Jaume Reixach, un és el capellà del que parlo germà de l'actor Fermí Reixac i aquest actor te un fill propietari d'un restaurant a EEUU i què és diu precisament també Jaume Reixach, i el tercer és el periodista director del semanari El Triangle que també és diu Jaume Reixach, tot una barreja de "Jaumes Reixacs" que al cercar-los amb Google s'han de destriar. )

Respostes a Jaume Reixach-2

Profetes Google imatges

(El text d'en Reixac és en negre i les meves respostes son en vermell. L'article li fou publicat a www.elpunt.com )
L'Església ha de renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar perquè abunden els «profetes de calamitats» que el Papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Molts profetes han tingut la característica d’anunciar calamitats i ho veiem en el mateix Jesús que anuncià la devastació de Jerusalem quan anava carregat amb la creu cap al Calvari, i quan deia '''…dones de Jerusalem no ploreu per a mi, sinó per vosaltres i els vostres fills…'''; Si Joan XXIII va intentar desterrar aquests profetes que s’assemblaven al mateix Crist ja m’ho explicarà vostè) En el discurs del sínode que se celebra a Roma té la presència -activa o passiva- de 252 bisbes de 118 països), el papa Benet XVI va dir solemnement que «Déu està proscrit de la vida pública». Paraules duríssimes, que conviden a la reflexió.(I tant que conviden a la reflexió perquè el Papa te la raó i no pas perquè rellisqui com li sembla a vostè.) Ara bé: posats a reflexionar, no podem deixar de preguntar-nos a quin Déu es refereix. Quin és el Déu que està proscrit de la vida pública? (Queda prou clar quin es el Deu que vol dir el Papa, i en tot cas no el podem considerar en aquest punt tan senzill com a mancat d’ INFALIBILITAT) (O condemnat a l'exili, que és aproximadament el mateix.) Si és el Déu de l'Antic Testament (i em temo molt que sí, perquè la seva veu ressona en el discurs apocalíptic que va fer), (No pot ser el discurs apocalíptic per si mateix un endarreriment per excel·lència, perquè el mateix Sant Joan Evangelista va fer un llibre titulat Apocalipsi) no és que estigui proscrit, sinó que aquest Déu ha prescrit. Però no ara (per culpa dels «polítics catòlics hipòcrites» que no fan cas del que diu l'Església), sinó que va prescriure quan Déu se'ns revelà a través del Fill, que no va abolir la llei ni els profetes, però els va combatre tant com va poder i va posar la llei de l'amor (Jesús va dir que havia vingut no a combatre la Llei sinó a donar-li compliment, sense eliminar-la i més bé a perfeccionar-la) com dona a entendre -l’única llei segons sant Pau- per damunt de la Torà, la llei (o el conjunt de lleis) que regia la vida del poble escollit. Avui faria el mateix amb el Dret Canònic, la llei (o conjunt de cànons) que no sols regula la vida de l'Església, sinó que voldria regular també la societat civil i la política. Jesús tornaria a posar l'amor cristià (la llei evangèlica) per damunt de qualsevol altra consideració.(Però en això l’Església ja compleix i encara que faci patinades, la llei de l’Amor Evangèlic va davant del Dret Canònic, i bé ho demostra l’Església en aguantar clergues com vosté que només la critiquen. Si realment primés el Dret Canònic vostè ja seria suspès a divinis) Costa de creure que un sínode dedicat a l'Eucaristia s'hagi convertit d'entrada en el sínode de les condemnes. Però no de les condemnes que tothom espera de l'Església, com ara de la injustícia estructural del món, la fam, la guerra, la pobresa del Tercer Món o l'opulència del Primer, que tanca les portes als immigrants i fomenta la xenofòbia. Res d'això no ha estat condemnat en el sínode de l'Eucaristia. (Encara vol que condemni més aquestes lacres l’Església ??? es que no les condemna contínuament en totes les encícliques??? perquè les ha de condemnar en un sínode reservat a parlar de l’Eucaristia??? no seria això regar fora del test???) S'ha condemnat la hipocresia dels polítics catòlics que, per una banda, fan la gara-gara a la jerarquia i, per l'altra, no posen en pràctica els seus preceptes, considerats sagrats. A bona hora se n'adonen, de la hipocresia dels polítics! Qualsevol diria que el poble creient i la majoria dels capellans no han sentit vergonya aliena cada vegada que la mateixa jerarquia entrava en aquest joc d'interessos que ara condemna! Començant per la foto de família que l'expresident Aznar es va fer amb Joan Pau II, després que aquest condemnés la guerra contra l'Iraq, i acabant per la que es farà el president Bush (si Déu no hi posa remei) amb Benet XVI. Si no són capaços de veure les seves pròpies contradiccions, com volen que la gent els escolti! (Realment el Papa no pot donar l’esquena als mandataris mundials encara que aquests en facin de grosses, com en el cas de Pinochet que després dels seus crims se’l veia prenent la comunió de mans d’un bisbe; si l’Església s’enfrontés extremadament contra els mandataris, aquests farien el mateix contra les institucions catòliques com ja passà en el 36, però llavors fou per iniciativa instigadora dels polítics i no de l’Església). Primer treu la biga del teu ull -ens diu l'Evangeli- i després podràs treure la palla de l'ull del germà. Primer condemneu la guerra (i els polítics que les fomenten) i després, estimats bisbes sinodals, potser algú us farà cas quan digueu (com ha dit el cardenal Leva, el substitut de Ratzinger) que «és pecat votar polítics que no condemnin l'avortament». Cada cosa al seu lloc (Però home !!, ja torna a repetir vostè que l’Església no condemna la guerra; és fa pesat per la seva voluntària miopia, i edemes aquesta qüestió ja l’he comentada més amunt). Altrament, no podran evitar que la gent s'allunyi de l'Església. «Sento vergonya -ha dit la popular escriptora Donna Leon- de pertànyer a un país que fomenta la guerra i practica la tortura.» És la mateixa vergonya que comparteix molta gent. I que es pot aplicar a l'Església quan la seva jerarquia es contradiu obertament o quan oblida que la seva missió no és condemnar sinó reconciliar, i anunciar l'Evangeli, és a dir, la «bona nova» (en sentit literal) (Aquí quan diu que la missió de l’Església no és condemnar, s’oblida que realment SI QUE HA DE CONDEMNAR LA GUERRA; realment vostè s’hi esta fent un bon embolic) Fins al moment present, la «bona nova» que ens arriba del sínode de bisbes (dedicat, repeteixo, a l'Eucaristia) no és nova ni sembla bona (si més no, perquè és inoportuna). Negar la comunió a les persones divorciades que s'han tornat a casar no és cap novetat. Com tampoc no és novetat (ni és bo) centrar l'atenció en els polítics (els que cal votar i els que cal no votar) o posar en entredit (com s'ha fet en el sínode) «els moltíssims creients que van a combregar sense haver-se confessat abans». (En aquest punt li dono una mica de raó, els manca dir que la Confessió es abans que tot per a les faltes greus i no pas per complir un precepte, i més bé aquest punt els periodistes l’han manipulat a favor del sensacionalisme que ja prou coneixem) No és aquest el llenguatge que esperem del sínode. Potser és bo recordar -com feia Narcís-Jordi Aragó recentment- que amb un altre llenguatge l'Església guanyaria audiència. (El llenguatge que suggereix vostè és d’una permissivitat extremada, com ja coneixem el llenguatge dels Alsina gironins; més bé l’Església arreplegaria nous adeptes però en perdria d’altres, i total per seguir igual o pitjor; donant la comunió als casats pel civil i altres facilitats no seria rès per emmirallar-s’hi, i més aviat seria tolerància de màniga ampla) Va quedar prou demostrat en l'entrevista televisada amb Pere Casaldàliga, que va ser seguida per més de 600.000 espectadors. Abans, però, l'Església ha de canviar de registre i renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar.(Me n’alegro de que s’encomani el to apocalíptic del Papa Benet Setzè, i m’estimo més contemplar l’Apocalipsi amb tot el seu bestiari, que no, els esdeveniments que poden succeir si no fem cas dels profetes, dels profetes com en Ratzinger. Ens pot venir un canvi climàtic, una guerra atòmica, un desastre ecològic, un atemptat terrorista i molts altres APOCALIPTICS successos. Tot això perquè després ens obstinem tossudament a rebutjar l’Apocalipsi quan ell es inseparable de la Historia, i es el mateix com voler rebutjar el sofriment quan aquest també es inseparable de la nostra vida) Abunden avui els «profetes de calamitats» que el papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Aquest detall del Papa Joan XXIII deu estar manipulat interessadament; ja ho ha comentat més amunt i veig que vostè repeteix molts temes per emplenar la pàgina com si no sabés que posar) Volem l'Església que ell volia, «on es pugui respirar i viure a gust» -com diu el bisbe de Saint Denis, Guy Deroubaix, citat pel mateix Aragó-, que escolti abans de parlar, que aculli en lloc de jutjar i que perdoni sense voler condemnar. Amb una Església així, Déu no estaria proscrit en la vida pública, perquè ja no estaríem parlant d'un Déu que ha prescrit, sinó del Déu que es revelà en Jesús i que nasqué a l'exili però que mai no ha sigut desterrat i continua alimentant l'esperança cristiana de construir un món més just i més habitable. (O sigui, una Església perfecta semblantment com en la Glòria, on Deu no fos proscrit en la vida pública; però així encara agafaria l’Església més poder polític terrenal i conseqüentment tindria vostè encara més motius per criticar-la, certament...)

Resposta a Jaume Reixach

(Mossèn Jaume Reixach acostuma a publicar un article cada dues setmanes a www.elpunt.com , i sempre ataca contra la mateixa Església de la qual éll és sacerdot). (Poso en negre les lletres d'en Reixac i en vermell les meves respostes)

La majoria de les crítiques contra la jerarquia de l'Església són provocades per la mateixa Església. (No es pas veritat en quant a ser la majoria, i més bé s’entendria per una bona part. Les crítiques contra l’Església i la Jerarquia surten sobretot avui dels grups homosexualistes que vostè acostuma a defensar).Perquè s'entesta a imposar el seu magisteri a tothom, com si tothom fos creient o tingués l'obligació de ser-ho. (El que no pot fer l’Església és oferir un magisteri variat i adaptat a diferents morals, donat que de moral només n’hi ha una).Constato (amb preocupació) que alguns creients no dubten a manifestar la seva indignació cada vegada que apareix un article (majorment a la premsa diària) en què es critica (sempre puntualment) determinades manifestacions del Papa de la jerarquia catòlica. (O doncs que es pensa??, que hem d’estar callats quan alguns capellans com vostè escriuen atacant l’Església, o tal vegada només els de les seves idees tenen permís d’escriure??).Només cal ullar amb regularitat la secció de cartes al director per constatar tres coses molt reveladores;1- Que els signants de les cartes sempre solen ser els mateixos. (També els signants dels articles fets per capellans rebels sou sempre els mateixos, en Reixac i en Romeu. Que més vol??).2- Que els arguments que esgrimeixen solen ser molt conservadors (afins a la ideologia d'alguns sectors de l'Església prou coneguts). (Conservadors en no voler casar homosexuals, només tocant aquest punt concret, perquè ja veiem que aquest punt és l’estrella de les discussions).3- Que la seva indignació (o la manera d'expressar-la) no és la mateixa si l'autor de l'article pertany a l'Església o si no hi pertany. En el primer cas, aquests esforçats defensors de l'Església (la bona voluntat dels quals no poso en dubte) acostumen a mostrar-se escandalitzats. («Com goses criticar la teva Església?»). (Ens creiem en el deute moral ben cristià i que amb les nostres cartes fem un apostolat, i en aquest cas en contra d’alguns capellans com vostè que volen enfonsar l’Església).En el segon cas, en canvi, es limiten a desqualificar l'autor de l'article («Quin dret tens a criticar l'Església si no en formes part?»). A primera vista semblen arguments de pes, però en realitat fan aigües per tots costats. (El que fa aigües per tots costats és vostè que ja no sap ni que escriure i només s’aprofita del morbo per fer-se llegir a Punt Diari).Per això en vull parlar. Per aportar una mica de llum en aquest tema. (Més aviat hi porta foscor en lloc de llum) (els defensors a ultrança de l'Església) que cada dia ocupa més espai als diaris com si estiguessin davant d'una «santa» croada a favor d'una Església «perseguida» (com algú ja ha dit, de manera ben poc responsable al meu entendre). (Tal vegada no és la institució que val més la pena defensar de totes??). Començaré pel segon cas. Desqualificar algú per la seva no-pertinença a l'Església sona a sectarisme. (No és desqualifica a ningú i això vostè s’ho inventa per emplenar l’article). És oblidar que en una societat democràtica tothom és lliure d'expressar la seva opinió (sempre que es faci amb respecte). (I les hordes socialistes ho fan amb respecte??, i ho van fer en els anys trenta??) Més que més, si es tracta d'una institució tan influent com l'Església, que a més de ser pública està oberta al diàleg (o no?) (Segons vostè no ho deu estar oberta al diàleg, i aquí es contradiu). Però sobretot és oblidar (deliberadament) la qüestió de fons: Que la major part de les crítiques (i especialment les més dures) són provocades per la mateixa Església. (Perquè el mateix missatge de l’Evangeli és provocatiu, ben entès en les seves radicalitats. Aquest paràgraf ja l’he contestat al principi de l’escrit) S'hi entesta fins i tot en temes ben opinables, relacionats sovint amb la política. (Temes no gens opinables com portar els homosexuals a l’altar o no portar-los. Altra cosa seria la llei del celibat, que si que és opinable). Amb el conseqüent perill de caure en el partidisme. (En el partidisme no hi tenim cap més remei que caure-hi si volem mantenir conviccions profundes i decantar-nos cap una banda determinada, del contrari quedem exposats a relativitzar-ho tot i navegar en mitges tintes). Si a tot això hi afegim la seva indeclinable voluntat d'influir en el govern de l'Estat, com en èpoques passades, (Aquí hi tenim una de les parts més sucoses de la discussió: poder influir en el Govern. Es una altre forma de Cristianitat política moderna que, no hi veig cap més remei si l’Església vol influir en les societats. Es allò de : o ells o nosaltres. El Poder, certament el vol tothom, i sense Poder els contraris ens esborrarien del mapa), o d'oposar-se a determinades lleis que el Parlament legitima, com acaba de succeir fa poc, a ningú pot sorprendre que algunes veus es mostrin crítiques amb l'Església. Per magisteri excessiu en alguns casos i per intrusió política en altres, les crítiques estan justificades. (Aquest paràgraf el trobo realment ordinari per ser massa reiteratiu com si vostè mateix no sapigués ja que escriure per emplenar l’article). que els autors d'aquestes crítiques no pertanyin a l'Església no vol dir que no tinguin raó. Desqualificar-los d'entrada indica una estretor de mires que voreja el sectarisme. Quan les crítiques provenen de persones que pertanyen a l'Església, la reacció dels seus esforçats defensors és una altra. Ja ho hem dit: a més d'indignar-se, acostumen a mostrar-se escandalitzats. No conceben que una persona de l'Església (un teòleg, un capellà o un militant de base, per citar els casos més freqüents) critiqui alguns aspectes de l'Església o determinades actituds de la jerarquia i al mateix temps pretengui (diguem-ho així) seguir treballant en l'Església i mantenir la comunió amb la jerarquia. No seria millor que deixessin l'Església abans que mostrar públicament els seus desacords? Segons ells, sí. Perquè són incapaços d'entendre el pluralisme intern. Incapaços de veure que la discrepància no sols és legítima sinó que, a més, sol ser enriquidora. (La discrepància es disgregadora quan es fa en temes de moral i doctrinals, altra cosa es la discrepància en temes disciplinaris o secundaris. Altra vegada vostè confon els termes). Confonen unitat amb uniformitat. En els seus esquemes, l'Església és més divina que humana. (Si no fos més divina que humana ja no existiria, i d’aquí li ve la seva supervivència pels segles). D'acord que a vegades comet errors -diuen- però la nostra obligació és tapar-los. I la millor manera és saber dir amén a la jerarquia (en qualsevol ocasió i circumstància). Aspiren a una Església blindada, impermeable a les crítiques externes i enfortida pel consens intern. Perquè la crítica, segons aquests esforçats defensors de l'Església, no és mai constructiva. Implica deslleialtat i desamor. Per això s'escandalitzen quan les crítiques provenen del si mateix de l'Església. Quina poca confiança en l'Esperit Sant, que guia l'Església a través dels seus fills, i l'enriqueix amb la diversitat dels seus dons! No deu ser que aquests esforçats defensors de l'Església, que s'escandalitzen amb tanta facilitat, confonen l'Església amb una secta?No cal dir que el meu desacord amb ells és total. A veure: tots volem el millor per a l'Església. Però no crec que el millor sigui blindar-la. Convertir-la en una secta de fanàtics («l'Església sempre té rao») o en una congregació de súbdits que fan de l'amén la seva principal virtut. L'Església no és la jerarquia. L'Església som tots. «Quan entrem a l'Església -recordava amb sornegueria el pare Llanos- se'ns demana que ens traguem el barret, però no que ens traguem el cap». (Amb això te una part de raó però, acceptar les directrius doctrinals no equival a tallar-nos el cap, com tampoc ho és acceptar les lleis de Tràfic) L'Església, si vol ser evangelitzadora, ho ha de ser dialogant (A pesar de tot és l’Esglesia la institució que ha civilitzat més al mon i la que més ha dialogat. Vostè l’ataca injustament posant com a general el que és anecdòtic) l'única manera d'arribar a tothom. Però mai no arribarà a tothom ni serà dialogant si no acull les crítiques amb esperit obert (Acollir les critiques no és el mateix que accedir a certes demandes, i molts com vostè confonen els dos termes). Tant les de fora com les de dins. Aquestes encara més. Sobretot si neixen de l'amor a l'Evangeli i la lleialtat a l'Església. (Molt bé, critiquem en contra del celibat obligatori, en contra de la confessió freqüent, en contra de les riqueses ornamentals, en contra dels viatges del papa, en contra de coses similars, però, no posem la pota criticant la doctrina vaticana que condemna les practiques del sexe il·lícit, ja que forma part de la moral més elemental. Almenys en aquest punt hem de reconeixer que l’Església te la raó, del contrari ja no sabríem ni en que creure. O millor dit, podriem creure en els clergues catalans com vostè i en Romeu. La nova saga dels infalibles, certament)