Barça Google imatges
Titulat: Barsintrinsic, que vol dir Barça Intrinsic.
(Aquest poema el vaig dirigir a'n Joan Gaspart, quan era president del Barça i passava uns problemes molt greus que al final l'obligaren a dimitir. També el dirigeixo a tots els presidents futurs del nostre Barça, perquè no perdin el 'seny').
Fem un Barça com ens cal: retallem-nos el jornal.
Tenim masses estrangers: es un Barça de lloguers.
Volem jugadors de Casa: amb el cor fet una brasa.
Aquesta milionada: per l’esport es una errada.
Visca el Barça català: si no fos pel dinerar.
Catalunya amb la pilota: pel calaix va a la derrota.
Tenim massa gent de fora: la gespa es acusadora.
Cal cuidar mes el planter: fem de segona el caixer.
Visca el camp amb gent de casa: tenen mes llarga l’espasa.
L’afició es tonteta: sempre fa la malifeta.
Gaspart, no miris la plebs: d’ella la llum no la reps.
Per a tu, Barça dels socis: fastigueges de psicosis.
Tota aquesta davallada: el bon Euro l’ha portada.
A Gaspart i dirigents: sigueu dels euros prudents.
Gaspart meu i companyia: afineu la punteria.
Gaspart meu, pensa-t’ho bé: Catalunya va el primer.
Catalunya triomfant: si el Barça és el seu amant.
El pesseter mon del gol: era pur al seu bressol.
Això de veure el futbol: avui és com fer el mussol.
Salut al Gaspart del Barça: ara en temps de calamarsa.
Un Gaspart original: sense deixar el pedestal.
Que al Barça el salvi el bon Deu: posem el Cel amb relleu.
Gaspart, fes-ho sempre al vespre: un Parenostre en la gespa.
Practica l’esport Gaspart: que els problemes son d’infart.
Gaspart meu de la pilota: sigas fervent patriota.
Gaspart meu de la derrota: Deu te guardi de picota
Gaspart, ànim i aguanta: que compleixis els noranta.
Visca el conseller Casaus: l’Avi Barça de les paus.
Barça, Barça, cap on vas?: res de Gaspart al traspàs.
15.5.05
8.5.05
Floquet de Neu aniquilat
Floquet de Neu Google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Encara que no fos un ésser humà, sinó simplement un animal, el nostre Floquet de Neu no era mereixedor del final de vida en el deshonor a que l'han sotmès. ¡¡Pobret, perquè no sofrís!!. Sempre la mateixa cantarella com argument dels partidaris de l'Eutanàsia.¿Es que no era millor deixar-lo morir en pau devorat per la mateixa malaltia? Tal vegada en el seu esperit animal (¿immortal?), deu pensar: "per haver-me donar aquest sistema de mort, preferiria no haver sobreviscut en la meva infància selvàtica, al cap i a la fi que n'he tret de la vida només en l'afartament dels àpats pagats pel Ajuntament i les salutacions de les multituds, encara que rodejat d'amor humà de molt agrair però, m'han suprimit el CALCE DE DOLOR que, com a germà de totes les criatures de la Terra volia compartir. M'han tallat els meus últims sospirs naturals que em portaven cap al meu Creador. Alcalde Clos i companyia: ¿Que m'heu fet?".
(Un altre exemple flagrant d'EUTANASIA, oficialitzada en aquest cas per l' Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona).
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Encara que no fos un ésser humà, sinó simplement un animal, el nostre Floquet de Neu no era mereixedor del final de vida en el deshonor a que l'han sotmès. ¡¡Pobret, perquè no sofrís!!. Sempre la mateixa cantarella com argument dels partidaris de l'Eutanàsia.¿Es que no era millor deixar-lo morir en pau devorat per la mateixa malaltia? Tal vegada en el seu esperit animal (¿immortal?), deu pensar: "per haver-me donar aquest sistema de mort, preferiria no haver sobreviscut en la meva infància selvàtica, al cap i a la fi que n'he tret de la vida només en l'afartament dels àpats pagats pel Ajuntament i les salutacions de les multituds, encara que rodejat d'amor humà de molt agrair però, m'han suprimit el CALCE DE DOLOR que, com a germà de totes les criatures de la Terra volia compartir. M'han tallat els meus últims sospirs naturals que em portaven cap al meu Creador. Alcalde Clos i companyia: ¿Que m'heu fet?".
(Un altre exemple flagrant d'EUTANASIA, oficialitzada en aquest cas per l' Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona).
2.5.05
Em sento injustament discriminat
Parelles Homosex. Imatges Google
(Assaig de rèplica al gaimonisme reivindicatiu.)
Resulta que d’un temps cap ací em sento discriminat, ves per on, ja que em dono compte de que soc un zero a l’esquerra comparat amb bona part dels meus congéners. Estic en una comarca declarada fins fa poc com la de més renda per càpita de tot el Regne d’Espanya, i jo pobre de mi tinc problemes per arribar a finals de més. Quan miro als directors dels bancs que sentats als seus despatxos atenen als clients hipotecaris, sento una enveja que em corrou per dins, només en pensar que he fet jo per merèixer cobrar unes mesades inferiors a les que cobren els directors bancaris esmentats. També quan algunes vegades he estat apuntat a l’Atur i cobrant el reduït subsidi pertinent, m’he sentit discriminat. Escric això fent una mica de broma per il·lustrar un tema molt concret com és el "gaimoni" (incorrectament anomenat matrimoni). Diuen els implicats homosexuals que ells-elles també se senten discriminats-discriminades per no tenir les mateixes facilitats per poder casar-se com els altres éssers humans denominats ‘heteros’ (raça estranya on existeixi). Pensant-ho bé he decidit escriure al Tripartit Català a fí de que en la redacció del Nou Estatut hi incloguin les modificacions ‘igualatories’ per als catalans i les catalanes del nostre esdevenidor futur. Es podria convertir aquesta Autonomía, Federació, Nació o la forma que vulgueu anomenar-la, en el gran model planetari per imitar. Endavant doncs, a reformar l'Estatut i a cobrar tothom el mateix sou, i els parats també la mateixa mesada com qualsevol treballador en actiu. A ben segur que el problema de l’Atur en quatre dies quedarà solucionat.
(Assaig de rèplica al gaimonisme reivindicatiu.)
Resulta que d’un temps cap ací em sento discriminat, ves per on, ja que em dono compte de que soc un zero a l’esquerra comparat amb bona part dels meus congéners. Estic en una comarca declarada fins fa poc com la de més renda per càpita de tot el Regne d’Espanya, i jo pobre de mi tinc problemes per arribar a finals de més. Quan miro als directors dels bancs que sentats als seus despatxos atenen als clients hipotecaris, sento una enveja que em corrou per dins, només en pensar que he fet jo per merèixer cobrar unes mesades inferiors a les que cobren els directors bancaris esmentats. També quan algunes vegades he estat apuntat a l’Atur i cobrant el reduït subsidi pertinent, m’he sentit discriminat. Escric això fent una mica de broma per il·lustrar un tema molt concret com és el "gaimoni" (incorrectament anomenat matrimoni). Diuen els implicats homosexuals que ells-elles també se senten discriminats-discriminades per no tenir les mateixes facilitats per poder casar-se com els altres éssers humans denominats ‘heteros’ (raça estranya on existeixi). Pensant-ho bé he decidit escriure al Tripartit Català a fí de que en la redacció del Nou Estatut hi incloguin les modificacions ‘igualatories’ per als catalans i les catalanes del nostre esdevenidor futur. Es podria convertir aquesta Autonomía, Federació, Nació o la forma que vulgueu anomenar-la, en el gran model planetari per imitar. Endavant doncs, a reformar l'Estatut i a cobrar tothom el mateix sou, i els parats també la mateixa mesada com qualsevol treballador en actiu. A ben segur que el problema de l’Atur en quatre dies quedarà solucionat.
Es Verdaguer o es fals
Verdaguer Google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Vivim en un país d’una gran historia, i generalment acostumem a grandejar les nostres qualitats com a poble i no fem gaire sovint un examen de les nostres fallades en referència a alguns dels nostres compatriotes més il·lustres, i com han sigut maltractats aquests pels sectors mes catalanistes del seu temps. El cas de’n Cinto Verdaguer n’és un exemple, i ara el 10 de juny s’han complert cent anys del seu traspàs . Encara fa pocs decennis els visitants quan arribaven al seu poble natal de Folgueroles, es trobaven amb un cert hermetísme entre els veïns quan preguntaven sobre Mossèn Cinto, com si aquests no volguessin remoure aigües, com si es tractés de mantenir una veritat amagada, però, les histories venen a llum perquè algú s’ha molestat a indagar la documentació escrita. Verdaguer va exercir durant disset anys el càrrec d’almoiner del Marqués de Comilles, i després de tants anys de serveis es va trobar al carrer amb la porta als nassos, ja gran, passant la cinquantena, pobre i calumniat. ¿Que havia passat com a causa del trencament de l’amistat entre Mossèn Cinto i el Marquès?. Com a resultat d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va tornar trasbalsat, quelcom així a reconvertit interiorment, però segons ell, fou una crisi espiritual cap a l’alça, i no segons el que diuen alguns autors de la seva biografia que fan costat al Marquès (o sigui: al diner), que el seu canvi psicològic es va transformar cap a la baixa. A partir del retorn de Palestina, Verdaguer va redoblar el seu lliurament sacerdotal amb més intensitat i també la seva 'generositat' a l’hora de repartir les almoines del Marquès, i fou precisament el ser massa caritatiu el motiu de les desavinences entre ell i el seu cap de feina i protector que l’havia allotjat al seu palau. L'hi buscaven proves per declarar-lo boig i per internar-lo (costa de creure a l’autor de l’Atlántida com un malalt mental i referent a aquest tipus de “bogeria”, en èpoques més recents s’han donat casos semblants quan al tracte del regim soviètic als seus intel·lectuals dissidents). També se l’acusava de conviure amb la família Duran (mare i dues filles), que segons el bisbe Morgades el desprestigiaven a ell, a’n Verdaguer, però segons Verdaguer la seva convivència amb aquella família era deguda a l’hospitalitat que li oferien per problema d’habitatge i de subsistència. La historia es llarguíssima i se suposa que Verdaguer fou un capellà rebel en alguns rituals adreçats als malalts, i pel motiu citat de desobediència el seu bisbe el va suspendre a divinis, i en aquell tepms sense la llicència per celebrar missa un sacerdot quedava condemnat a passar gana. Però el detall mes característic, i del qual ens hem d’avergonyir com a catalans es que, la rehabilitació d’en Verdaguer (o sigui: del nostre millor poeta nacional) fou possible desprès de llarguíssimes gestions i precisament mitjançant el bisbe de Madrid Dr. Cos i Macho, el qual es va imposar fortament contra el tossut bisbe Morgades de Catalunya i Mossèn Cinto va poder tornar a celebrar missa. Va resultar que, majoritariament l’aristocràcia catalanista d’aquell temps es va posar de la banda del Marquès de Comilles per fer-se ben veure i en contra d'en Verdaguer, el qual va viure un autèntic drama personal . Es aconsellable, a l’hora de cercar la biografia d'en Verdaguer i la documentació sobre la seva lluita, la lectura de diferents autors i millor llegir tot el que és escrit pel mateix Mossèn Cinto referent al trencaclosques esmentat, i ho tenim en els famosos articles de premsa titulats “En defensa Pròpia”. Precisament sobre aquest llibre editat fa poc, s’han fet algunes observacions dirigides a criticar el llenguatge insultant d'en Verdaguer quan ataca al Marques de Comilles i al bisbe Morgades, llenguatge d’alta agressivitat dialèctica i que contrasta amb l’encapçalament de les seves cartes on sempre posava: Jesús, Maria, Josep. Referent a la violència verbal emprada per Verdaguer i considerada per alguns crítics com impròpia d’un capellà cal tenir en compte que, les pagines dels Evangelis també van plenes de violències verbals per la boca del mateix Jesucrist, i en tenim testimoni quan expulsa els mercaders del temple, quan amenaça dient “hipòcrites fariseus” i especialment en el capítol de Mateu 23 on l’expressió “ai de vosaltres” és repetida pel mateix Jesús infinitat de vegades. Del qual se’n desprèn que, la violència verbal agressiva és perfectament cristiana sempre quan no sigui obscena o insultant, detall ben demostrat en els llibres sagrats i en els sermons dels clergues. També se’l critica per la compra “quixotesca” que va fer de la capella de Vallcarca, on és va endeutar econòmicament a causa de la inacabable hipoteca, i se’l considerava per això un imprudent, però aquí hi ha un detall que cal aclarir, i son els límits indefinits entre imprudència i valentia. De totes maneres igual com va fer Jesucrist, vingué als seus (els catalans) i els seus no el reberen (a pesar de ser dels millors defensors de la llengua), i semblantment el crucificaren. En conclusiò: ¿ES VERTADER O ES FALS? (joc enginyos entre dues paraules que ens invita a la reflexió).
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Vivim en un país d’una gran historia, i generalment acostumem a grandejar les nostres qualitats com a poble i no fem gaire sovint un examen de les nostres fallades en referència a alguns dels nostres compatriotes més il·lustres, i com han sigut maltractats aquests pels sectors mes catalanistes del seu temps. El cas de’n Cinto Verdaguer n’és un exemple, i ara el 10 de juny s’han complert cent anys del seu traspàs . Encara fa pocs decennis els visitants quan arribaven al seu poble natal de Folgueroles, es trobaven amb un cert hermetísme entre els veïns quan preguntaven sobre Mossèn Cinto, com si aquests no volguessin remoure aigües, com si es tractés de mantenir una veritat amagada, però, les histories venen a llum perquè algú s’ha molestat a indagar la documentació escrita. Verdaguer va exercir durant disset anys el càrrec d’almoiner del Marqués de Comilles, i després de tants anys de serveis es va trobar al carrer amb la porta als nassos, ja gran, passant la cinquantena, pobre i calumniat. ¿Que havia passat com a causa del trencament de l’amistat entre Mossèn Cinto i el Marquès?. Com a resultat d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va tornar trasbalsat, quelcom així a reconvertit interiorment, però segons ell, fou una crisi espiritual cap a l’alça, i no segons el que diuen alguns autors de la seva biografia que fan costat al Marquès (o sigui: al diner), que el seu canvi psicològic es va transformar cap a la baixa. A partir del retorn de Palestina, Verdaguer va redoblar el seu lliurament sacerdotal amb més intensitat i també la seva 'generositat' a l’hora de repartir les almoines del Marquès, i fou precisament el ser massa caritatiu el motiu de les desavinences entre ell i el seu cap de feina i protector que l’havia allotjat al seu palau. L'hi buscaven proves per declarar-lo boig i per internar-lo (costa de creure a l’autor de l’Atlántida com un malalt mental i referent a aquest tipus de “bogeria”, en èpoques més recents s’han donat casos semblants quan al tracte del regim soviètic als seus intel·lectuals dissidents). També se l’acusava de conviure amb la família Duran (mare i dues filles), que segons el bisbe Morgades el desprestigiaven a ell, a’n Verdaguer, però segons Verdaguer la seva convivència amb aquella família era deguda a l’hospitalitat que li oferien per problema d’habitatge i de subsistència. La historia es llarguíssima i se suposa que Verdaguer fou un capellà rebel en alguns rituals adreçats als malalts, i pel motiu citat de desobediència el seu bisbe el va suspendre a divinis, i en aquell tepms sense la llicència per celebrar missa un sacerdot quedava condemnat a passar gana. Però el detall mes característic, i del qual ens hem d’avergonyir com a catalans es que, la rehabilitació d’en Verdaguer (o sigui: del nostre millor poeta nacional) fou possible desprès de llarguíssimes gestions i precisament mitjançant el bisbe de Madrid Dr. Cos i Macho, el qual es va imposar fortament contra el tossut bisbe Morgades de Catalunya i Mossèn Cinto va poder tornar a celebrar missa. Va resultar que, majoritariament l’aristocràcia catalanista d’aquell temps es va posar de la banda del Marquès de Comilles per fer-se ben veure i en contra d'en Verdaguer, el qual va viure un autèntic drama personal . Es aconsellable, a l’hora de cercar la biografia d'en Verdaguer i la documentació sobre la seva lluita, la lectura de diferents autors i millor llegir tot el que és escrit pel mateix Mossèn Cinto referent al trencaclosques esmentat, i ho tenim en els famosos articles de premsa titulats “En defensa Pròpia”. Precisament sobre aquest llibre editat fa poc, s’han fet algunes observacions dirigides a criticar el llenguatge insultant d'en Verdaguer quan ataca al Marques de Comilles i al bisbe Morgades, llenguatge d’alta agressivitat dialèctica i que contrasta amb l’encapçalament de les seves cartes on sempre posava: Jesús, Maria, Josep. Referent a la violència verbal emprada per Verdaguer i considerada per alguns crítics com impròpia d’un capellà cal tenir en compte que, les pagines dels Evangelis també van plenes de violències verbals per la boca del mateix Jesucrist, i en tenim testimoni quan expulsa els mercaders del temple, quan amenaça dient “hipòcrites fariseus” i especialment en el capítol de Mateu 23 on l’expressió “ai de vosaltres” és repetida pel mateix Jesús infinitat de vegades. Del qual se’n desprèn que, la violència verbal agressiva és perfectament cristiana sempre quan no sigui obscena o insultant, detall ben demostrat en els llibres sagrats i en els sermons dels clergues. També se’l critica per la compra “quixotesca” que va fer de la capella de Vallcarca, on és va endeutar econòmicament a causa de la inacabable hipoteca, i se’l considerava per això un imprudent, però aquí hi ha un detall que cal aclarir, i son els límits indefinits entre imprudència i valentia. De totes maneres igual com va fer Jesucrist, vingué als seus (els catalans) i els seus no el reberen (a pesar de ser dels millors defensors de la llengua), i semblantment el crucificaren. En conclusiò: ¿ES VERTADER O ES FALS? (joc enginyos entre dues paraules que ens invita a la reflexió).
Senyor Deu meu, pluja
(La manca d'aigua fa que tothom s'espavili, àdhuc jo escrivint al meu blog)
Ja comencen aquests catòlics emprenyadors amb les seves processons pel mig dels carrers invocant a Deu la pluja, la qual ens manca per als nostres sembrats. Ja serien ganes d'emprenyar molt més, si el bon Deu els concedeix la Gracia d'unes bones ruixades alliberadores, (broma amb ironia inclosa).
Aquí a Catalunya som els primers, i en la localitat de Cabra del Camp s'ha fet una processó per demanar pluja, i aquest diumenge dia 1 de maig surt la notícia en primera pàgina de la www.lavanguardia.es
Resulta que fa exactament 100 anys ja passà el mateix en el 1905, i els va donar bon resultat la processó d'aquell temps, i de Dalt els va ploure com si rés, i avui volen repetir altre vegada l'experiència per tornar a provar sort.
En aquests moments actuals de la historia espanyola en que és va pel camí de legalitzar una manipulació antropològica, sense precedents i de previsions molt incertes sobre l’espècie humana, ja seria emprenyador per a determinats sectors especialment socialistes que, les processons fessin venir quelcom de regadiu salvador per a l'agricultura tan necessitada.
També s'esdevingué una gran sequera en el temps d'en Ramon Llull, i ho podem trobar en els seus versos on molts d'ells resen així: " ¡¡¡..SENYOR DEU MEU, PLUJA..!!!.". La historia és repeteix com 800 anys endarrera, quan va néixer l'idioma català. Per cert, pura coincidència però, aquest any se celebra el vuitè centenari de les Homilies d'Organyà, els documents més vells trobats escrits en català.
El clergue Ramon Llull és noticia. Un altre clergue emprenyador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
