Estimant desesperadament a'n Lennon

Beatles Imatges Google

Lennon també va ser un dels meus ídols admirats, però he de confessar que per la meva part l'admirava més pels seus diners, abans que per la seva bonhomia. Podríem fer un anàlisi de la resta d'admiradors d'en Lennon i a ben segur que per un gran profeta predicador de pau i llibertats no li donarien ni una fulla de llaurer si el separessin de la seva fortuna personal. Si les joventuts l'estimaven era per la seva fama de triomfador i persona jove amb grans propietats conquerides. Si és tornes a presentar com un senzill jubilat de 500 euros mensuals encara que toqués la guitarra tan bé com abans a ben segur les majories li girarien l'esquena. Era l'esperança dels pobres que somnien en fer-se rics en quatre dies tocant entre quatre amics quatre guitarres, en locals improvisats de quatre garatges destertalats. El gran somni del més profund subconscient de l'anima juvenil.

Fent reverències a la Tècnica

Ordinadors Imatges Google

(L’article me’l van publicar en una revista d'Església)
Sr. Eudald Carbonell, codirector de les excavacions de les Coves d’Atapuerca:
He llegit el resum de les seves conferències aparegut al diari EL PUNT sota el títol ENCARA NO SOM HUMANS . Destaca la seva postura contraria al mon de les religions, i vostè ens vol convèncer referent al bagatge espiritual de la historia humana que en el tercer mil·lenni les pregaries no serviran de rés. Com a persona religiosa i en representació dels ciutadans que pensen igual que jo, m’adreço a vostè intentant rebatre algunes de les seves respectables tesis.

Diu vostè:

Darwin volia dir que no som d’origen sobrenatural.

Li contesto: Vostè és confessa com un darwinista radical i tancat, i en canvi jo admeto quelcom de Darwin que pugui ser veritat però edemes hi afegeixo el Relat Bíblic. La meva postura és més oberta i enriquida que la seva, ja que accepto la transformació del mico a l’home conjuntament amb l’Esperit de Deu que l’eleva a una categoria superior. No pot negar-me que vostè queda curt i jo quedo llarg. El que retalla és vostè.

Diu vostè:

La tècnica és el fet més antic i ens converteix cada vegada en més
humans.

Li contesto: Les creences en el mon dels esperits que son la base de totes les religions a ben segur son tan antigues com l’ús dels estris. No és el mateix de senzill trobar senyals de la cultura mental i espiritual de milers d’anys enrera, com trobar ganivets i destrals de pedra. Referent a la tècnica en la naturalesa no és patrimoni dels humans ja que les aranyes és valen de la xarxa per capturar les preses, les abelles son unes perfectes geòmetres muntant les cel·les exagonals i podem trobar més exemples d’animals que és valen d’una certa tècnica. En quant a la tècnica com força humanitzadora podem dir que és una espasa de dos talls, ja que l’avenç de la medecina pot ser prodigiós però el poder del Diner sens dubte farà sorgir molts "frankensteins".

Diu vostè:

Per impulsar el progrés ens cal convertir la ciència en un valor humà
natural, i no, sobrenatural i alienant.

Li contesto: Dissenteixo de veure la part sobrenatural de les ciències i també de les creences com a fenomen alienant. A casa nostra les festes majors coincideixen amb celebracions religioses d’antiga tradició, i només cal veure les processons de setmana Santa i les peregrinacions als santuaris. En altres països com ara els islàmics, la cohesió i l’equilibri de les seves societats és manté gràcies a la fermesa de la fe religiosa dels seus habitants. Aquests exemples demostren la gran influència d’allò que en diem sobrenatural, i és la religió que dóna personalitat pròpia a un país. Son alienants les creences quan és volen imposar per la força cosa que ha passat algunes vegades però, entesa la Religió com una CULTURA, només cal mirar la historia per veure les creences com una força unificadora abans que força disgregadora i alienant. Encara que en el nom d’una religió determinada s’hagin fet barbaritats, molt bé superen amb escreix els beneficis obtinguts gracies a les mateixes religions. Atacar les religions es com voler donar cops de puny contra el metge rondinaire que ens guareix les malalties.

Diu vostè:

Per el dia d’avui les creences son un relicte metafísic que ens va ser útil
en el passat.

Li contesto: Abans s'invocaven els esperits perque ajudessin a capturar les preses en les caceres i poder menjar; avui la gent fa pregaries als deus per la bona marxa de l’empresa, per la salut o per trobar feina. Continuem allí mateix.

Diu vostè:

En la Prehistòria el desconeixement ens va convertir en éssers indefensos.

Li contesto: El Tercer Mon és ple d’éssers indefensos i és com la Prehistòria que encara perdura. La panxa buida de la fam els fa a ells religiosos, i en canvi, a nosaltres la panxa plena de l’afartament ens fa sentir-nos suficients amb les nostres tecnologies, i ens fa deixar allò sobrenatural més de banda.

Diu vostè:

Ara el coneixement ens farà cada vegada més humans; hem de deixar de ser
animals.

Li contesto: El seu optimisme és exagerat si només confia simplement en la materialitat. Podem ser cada dia menys animals si ens ho proposem, ¡¡però compte!!, l’home és un animal religiós...els llibres d’història ens canten molt clarament aquest segell i l’experiència social diària ho demostra.

Resumint les seves tesis, Sr. Carbonell, molt bé se li denota el seu desig de propagar la seva creença i el seu voler fer competència a les altres creences existents. Esta vist que el seu projecte per al tercer mil·lenni seria convertir les esglésies i catedrals en sales d’ordinadors super-intel·ligents. Desprès a nosaltres ens tocaria entrar allí dins a fer genuflexions. Li contesto: No, gràcies.------------------------------------------------ Més Eudald Carbonell AQUÍ.------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Postdata: Quan fa 10 anys vaig escriure aquest article encara creía una mica en que venim del mono però amb el temps he canviat. Per això en l'article admeto cert parentesc simiesc quan escric  "del mico a l'home" en aquesta carta a'n Carbonell.

Darwinisme papal

Evolucionisme Imatges Google

La pregunta que ens podem fer es si potser s'esta equivocant altre vegada l'Església en qüestions de Ciencia, com passà en el cas Galileo, però aquesta vegada en materia de l'Evolucionisme. Els científics del Creacionisme Americà de religió evangèlica, que no son gens tontos, també tenen la seva concepció del mon i la seva teologia. Llegir del tot l'article del vincle ens demostra que tal vegada a Galileo el van castigar les monarquies, (el diner) del seu temps abans que la pura teologia evangèlica del Tribunal Inquisitorial.
http://www.christiananswers.net/spanish/q-aig/aig-c017s.html (Aquest vincle alguns dies no connecta, cal tenir paciència)

El remei de les aules

Xec Escolar Artícles Google

Escola Pública i Escola Privada. Tema de rabiosa actualitat. No us perdeu els articles que tracten del XEC ESCOLAR. Es la solució de tots els problemes, certament.

http://www.libertaddigital.com/php3/opi_desa.php3?cpn=26674

L'educació privada també resulta adequada per a les families pobres. http://www.libertaddigital.com/opiniones/opi_desa_29078.html

Estimadissim Papa Wojtyla

Wojtyla Google imatges

(L'article me'l van publicar a una revista religiosa de Badalona, que te el blog http://www.blogger.com/profile/11308379 )

Molt s’ha dit del Papa Juan Pau II, i una de les critiques que li ha llençat el sector de cristians prògres és la d’haver posat ell bastons a les rodes del Concili Vaticà II. Però també existeix un altre sector catòlic ultra-conservador que el critica en sentit oposat i, diuen d’ell que s’ha obert massa al Mon. Vegem el que escriu un tal Patrick John Pollock des de la seva església ultra-conservadora americana, i que tracta a Joan Pau II com d’un Anti-Papa.

Totes les cites posades entre cometes se suposen dites o escrites pel Papa polac en llibres, discursos, o trobades periodístiques, i en segon lloc seguint poso entre parèntesi les tesis vigents fins al començament d’aquest últim Magisteri que, cap Papa fins a les hores no gosava discutir en públic.

-----“els musulmans adoren al Deu vertader” (abans era, -sols els catòlics adoren el Deu vertader-); “les sectes herètiques tenen missió apostòlica” (abans era,-l’Església Catòlica és l’única missió apostòlica-); “hem de pregar amb els heretges per la unitat” (abans era, -qui prega amb els heretges, és ell un heretge-); “els heretges son també cristians” (abans era, -sols els catòlics poden ser cristians-); “Deu estima a heretges, a pagans i a tots” (abans era, -sense la Fe Catòlica és impossible agradar a Deu-); “el Budisme és una gran religió” (abans era, -el Budisme es una religió falsa-); “els dogmes i doctrines creixen i evolucionen” (abans era, -l’evolució de dogmes i doctrines sigui anatema-); “Luter tenia un esperit religiós molt profund” (abans era, -qui no condemna als heretges sigui anatema-); “la unitat cristiana subsisteix en l’Església de Crist” (abans era, -la unitat cristiana sols és l’Església Catòlica-); “el pla de salvació inclou també als musulmans” (abans era, -es heretgia creure la salvació en l’Islam-); “reunions de diàleg poden portar la unitat cristiana” (abans era, -les reunions per la unitat siguin anatema-); “una persona pot ser salvada fora de l’Església per una via moral recta” (abans era, -la moral vertadera i la salvació és troben sols en l’Església Catòlica-) (....)----

I així fins arribar a les 101 tesis que, Patrick John Pollock denomina com les heretgies de Joan Pau II, i és poden trobar punxant amb el Google la frase: “101 herejias” (en castellà). Son unes “heretgies” entre cometes, evidentment, i declarades per un catòlic que te el seu cap en el seu lloc, -qui te seny- com el mateix Karol Wojtyla que, l’ha tingut fins a l’últim moment.

¡¡Visca, estimadíssim Karol!!, i moltes gracies per la teva estada entre nosaltres tants anys. Que Jesucrist sigui amb tu, i fins sempre.

Respostes a Jaume Reixach-2

Profetes Google imatges

(El text d'en Reixac és en negre i les meves respostes son en vermell. L'article li fou publicat a www.elpunt.com )
L'Església ha de renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar perquè abunden els «profetes de calamitats» que el Papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Molts profetes han tingut la característica d’anunciar calamitats i ho veiem en el mateix Jesús que anuncià la devastació de Jerusalem quan anava carregat amb la creu cap al Calvari, i quan deia '''…dones de Jerusalem no ploreu per a mi, sinó per vosaltres i els vostres fills…'''; Si Joan XXIII va intentar desterrar aquests profetes que s’assemblaven al mateix Crist ja m’ho explicarà vostè) En el discurs del sínode que se celebra a Roma té la presència -activa o passiva- de 252 bisbes de 118 països), el papa Benet XVI va dir solemnement que «Déu està proscrit de la vida pública». Paraules duríssimes, que conviden a la reflexió.(I tant que conviden a la reflexió perquè el Papa te la raó i no pas perquè rellisqui com li sembla a vostè.) Ara bé: posats a reflexionar, no podem deixar de preguntar-nos a quin Déu es refereix. Quin és el Déu que està proscrit de la vida pública? (Queda prou clar quin es el Deu que vol dir el Papa, i en tot cas no el podem considerar en aquest punt tan senzill com a mancat d’ INFALIBILITAT) (O condemnat a l'exili, que és aproximadament el mateix.) Si és el Déu de l'Antic Testament (i em temo molt que sí, perquè la seva veu ressona en el discurs apocalíptic que va fer), (No pot ser el discurs apocalíptic per si mateix un endarreriment per excel·lència, perquè el mateix Sant Joan Evangelista va fer un llibre titulat Apocalipsi) no és que estigui proscrit, sinó que aquest Déu ha prescrit. Però no ara (per culpa dels «polítics catòlics hipòcrites» que no fan cas del que diu l'Església), sinó que va prescriure quan Déu se'ns revelà a través del Fill, que no va abolir la llei ni els profetes, però els va combatre tant com va poder i va posar la llei de l'amor (Jesús va dir que havia vingut no a combatre la Llei sinó a donar-li compliment, sense eliminar-la i més bé a perfeccionar-la) com dona a entendre -l’única llei segons sant Pau- per damunt de la Torà, la llei (o el conjunt de lleis) que regia la vida del poble escollit. Avui faria el mateix amb el Dret Canònic, la llei (o conjunt de cànons) que no sols regula la vida de l'Església, sinó que voldria regular també la societat civil i la política. Jesús tornaria a posar l'amor cristià (la llei evangèlica) per damunt de qualsevol altra consideració.(Però en això l’Església ja compleix i encara que faci patinades, la llei de l’Amor Evangèlic va davant del Dret Canònic, i bé ho demostra l’Església en aguantar clergues com vosté que només la critiquen. Si realment primés el Dret Canònic vostè ja seria suspès a divinis) Costa de creure que un sínode dedicat a l'Eucaristia s'hagi convertit d'entrada en el sínode de les condemnes. Però no de les condemnes que tothom espera de l'Església, com ara de la injustícia estructural del món, la fam, la guerra, la pobresa del Tercer Món o l'opulència del Primer, que tanca les portes als immigrants i fomenta la xenofòbia. Res d'això no ha estat condemnat en el sínode de l'Eucaristia. (Encara vol que condemni més aquestes lacres l’Església ??? es que no les condemna contínuament en totes les encícliques??? perquè les ha de condemnar en un sínode reservat a parlar de l’Eucaristia??? no seria això regar fora del test???) S'ha condemnat la hipocresia dels polítics catòlics que, per una banda, fan la gara-gara a la jerarquia i, per l'altra, no posen en pràctica els seus preceptes, considerats sagrats. A bona hora se n'adonen, de la hipocresia dels polítics! Qualsevol diria que el poble creient i la majoria dels capellans no han sentit vergonya aliena cada vegada que la mateixa jerarquia entrava en aquest joc d'interessos que ara condemna! Començant per la foto de família que l'expresident Aznar es va fer amb Joan Pau II, després que aquest condemnés la guerra contra l'Iraq, i acabant per la que es farà el president Bush (si Déu no hi posa remei) amb Benet XVI. Si no són capaços de veure les seves pròpies contradiccions, com volen que la gent els escolti! (Realment el Papa no pot donar l’esquena als mandataris mundials encara que aquests en facin de grosses, com en el cas de Pinochet que després dels seus crims se’l veia prenent la comunió de mans d’un bisbe; si l’Església s’enfrontés extremadament contra els mandataris, aquests farien el mateix contra les institucions catòliques com ja passà en el 36, però llavors fou per iniciativa instigadora dels polítics i no de l’Església). Primer treu la biga del teu ull -ens diu l'Evangeli- i després podràs treure la palla de l'ull del germà. Primer condemneu la guerra (i els polítics que les fomenten) i després, estimats bisbes sinodals, potser algú us farà cas quan digueu (com ha dit el cardenal Leva, el substitut de Ratzinger) que «és pecat votar polítics que no condemnin l'avortament». Cada cosa al seu lloc (Però home !!, ja torna a repetir vostè que l’Església no condemna la guerra; és fa pesat per la seva voluntària miopia, i edemes aquesta qüestió ja l’he comentada més amunt). Altrament, no podran evitar que la gent s'allunyi de l'Església. «Sento vergonya -ha dit la popular escriptora Donna Leon- de pertànyer a un país que fomenta la guerra i practica la tortura.» És la mateixa vergonya que comparteix molta gent. I que es pot aplicar a l'Església quan la seva jerarquia es contradiu obertament o quan oblida que la seva missió no és condemnar sinó reconciliar, i anunciar l'Evangeli, és a dir, la «bona nova» (en sentit literal) (Aquí quan diu que la missió de l’Església no és condemnar, s’oblida que realment SI QUE HA DE CONDEMNAR LA GUERRA; realment vostè s’hi esta fent un bon embolic) Fins al moment present, la «bona nova» que ens arriba del sínode de bisbes (dedicat, repeteixo, a l'Eucaristia) no és nova ni sembla bona (si més no, perquè és inoportuna). Negar la comunió a les persones divorciades que s'han tornat a casar no és cap novetat. Com tampoc no és novetat (ni és bo) centrar l'atenció en els polítics (els que cal votar i els que cal no votar) o posar en entredit (com s'ha fet en el sínode) «els moltíssims creients que van a combregar sense haver-se confessat abans». (En aquest punt li dono una mica de raó, els manca dir que la Confessió es abans que tot per a les faltes greus i no pas per complir un precepte, i més bé aquest punt els periodistes l’han manipulat a favor del sensacionalisme que ja prou coneixem) No és aquest el llenguatge que esperem del sínode. Potser és bo recordar -com feia Narcís-Jordi Aragó recentment- que amb un altre llenguatge l'Església guanyaria audiència. (El llenguatge que suggereix vostè és d’una permissivitat extremada, com ja coneixem el llenguatge dels Alsina gironins; més bé l’Església arreplegaria nous adeptes però en perdria d’altres, i total per seguir igual o pitjor; donant la comunió als casats pel civil i altres facilitats no seria rès per emmirallar-s’hi, i més aviat seria tolerància de màniga ampla) Va quedar prou demostrat en l'entrevista televisada amb Pere Casaldàliga, que va ser seguida per més de 600.000 espectadors. Abans, però, l'Església ha de canviar de registre i renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar.(Me n’alegro de que s’encomani el to apocalíptic del Papa Benet Setzè, i m’estimo més contemplar l’Apocalipsi amb tot el seu bestiari, que no, els esdeveniments que poden succeir si no fem cas dels profetes, dels profetes com en Ratzinger. Ens pot venir un canvi climàtic, una guerra atòmica, un desastre ecològic, un atemptat terrorista i molts altres APOCALIPTICS successos. Tot això perquè després ens obstinem tossudament a rebutjar l’Apocalipsi quan ell es inseparable de la Historia, i es el mateix com voler rebutjar el sofriment quan aquest també es inseparable de la nostra vida) Abunden avui els «profetes de calamitats» que el papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Aquest detall del Papa Joan XXIII deu estar manipulat interessadament; ja ho ha comentat més amunt i veig que vostè repeteix molts temes per emplenar la pàgina com si no sabés que posar) Volem l'Església que ell volia, «on es pugui respirar i viure a gust» -com diu el bisbe de Saint Denis, Guy Deroubaix, citat pel mateix Aragó-, que escolti abans de parlar, que aculli en lloc de jutjar i que perdoni sense voler condemnar. Amb una Església així, Déu no estaria proscrit en la vida pública, perquè ja no estaríem parlant d'un Déu que ha prescrit, sinó del Déu que es revelà en Jesús i que nasqué a l'exili però que mai no ha sigut desterrat i continua alimentant l'esperança cristiana de construir un món més just i més habitable. (O sigui, una Església perfecta semblantment com en la Glòria, on Deu no fos proscrit en la vida pública; però així encara agafaria l’Església més poder polític terrenal i conseqüentment tindria vostè encara més motius per criticar-la, certament...)

Respostes a un Fòrum

http://www.esglesiaplural.org/

(Contesto al fòrum de l’Església Plural, havent seleccionat alguns paràgrafs dels seus participants.)

Dius Lluís:... és molt lleig -i m'estalvio qualificatius més forts- que tu, a l´esmentat fòrum, tractis despectivament a uns curas catalanes, mossèn Reixach i mossèn Romeu...Contesto: Suposo que el mal qualificatiu per la meva part consisteix en anomenar-los simplement CURAS en lloc de SACERDOTS. El que passa és que ells també en diuen de grosses en els seus escrits que alguna vegada ja te les mostraré.

Dius Josep: ...No sé si canviareu els fòrums ja que la lletra és molt petita i hi ha gent que li costa llegir-los com un servidor...Contesto: Per la meva part ja em vaig queixar del mateix problema però ja ho he solucionat amb una pantalla plana de 17 pulgades, la mida que avui hauríem de considerar com a mínima per treballar amb fotografia, com pots veure que hi treballo en la meva web (http://www.silverigarrell.blogspot.com/ ).

Dius Aprenent:...El motiu pel que us explico és perquè en aquesta elocució del capellà ha dit que no hi ha cap Església catalana, ni russa, ni grega, ni servia, sinó l'Església de Crist....Contesto: Efectivament, i la fallada dels nostres clergues és parlar de política catalanista en les esglésies, com també els clergues i bisbes de la resta d’Espanya que volen l’aigua cap al seu molí.

Dius Cristiana: ...I no et preocupis home, demà surto de viatge a Londres. Estaré un temps sense connectar-me, ja que no crec que em deixin si no és en un ciber-cafè, no et preocupis, ja no molestaré com tu dius a aquest fòrum....Contesto: Mira de connectar-te des de Londres i punxa la meva web a veure si funciona bé des de l’altre banda del Canal de la Mànega ( http://www.silverigarrell.blogspot.com/ )


Dius Cristiana: ....La comunió la pots rebre sempre i quan no estiguis en PECAT MORTAL, en canvi abans era qualsevol mena de pecat. Com veus ara els confessionaris estan buits, abans als 50 i 60 hi havien llargues cues. T’agradi o no, ens agradi o no això ha evolucionat en aquest sentit...Contesto: Estic d’acord, abans tot era pecat mortal fins els mateixos pensaments. El que passa es que per confessar les cues de gent se necessiten una munió de capellans que avui son inexistents i l’economia esglesial no dona per a més. La critica que li he fet sempre jo a l’Església es que, ha catalogat de mortal el que sempre ha sigut venial. Encara que jo sigui un integrista tal com em considereu, també soc bastant crític vers la Jerarquia, per si encara no us heu assabentat.


Dius Cristiana: ...com veus no sóc amiga d’en Carod ni d’en Maragall, simplement sóc apolítica. L’Església no és un partit polític, Aprenent, Silvers Gars, Guillermos, Recomenders i Miros Ardèvols. Contesto: Per la teva forma de pensar et considerava socialista. L’Església és un Partit Polític amb majúscula encara que molts no ho vulgueu veure, sempre que per partit entenguem una associació o moviment que es fica en la VIDA PÚBLICA. Qui no és fica EN RES, en res no és mulla i naturalment no fa política, és clar.


Dius Aprenent:...MAI he sentit de l'Església Plural cap denúncia social, MAI! Ni per la pobresa, ni per la situació de les prostitutes, ni per l'especulació immobiliària, ni per la inflació a la ciutat de Barcelona, ni pels sous de misèria, ni l'explotació d'immigrants... Contesto: Estic segur que si que han escrit quelcom i en la web ho pots trobar. El que passa és que l’Església Plural destaca més pel MORBO contestatari en contra de la Jerarquia Catòlica, el qual li desvia gran part de les atencions dels lectors restant-les dels altres temes de defensa dels pobres.

Dius Pere:.. i quants mossens veieu que confessen en segons quines parròquies? es lògic que si el mossèn no es posa a confessar ningú es confessarà... Contesto: En la majoria de parròquies hi ha un cartell que diu els horaris de les confessions. Els mossens no és posen als confessionaris perquè esperen que qui tingui falta MORTAL els ho demani per confessar, com un malalt que truca al metge. Sempre es el malalt qui crida al metge i no l’inrevés. Crec que és una solució adequada per evitar que es formin llargues cues de gent que només és desfoga al confessionari per explicar menudències i tenir una xerrada amb el capellà com d’un psiquiatre gratis. Els capellans tenen molta feina i no estan per escoltar bestieses petites sinó per confessar adulteris, renecs, robatoris i altres pecats greus que realment valguin la feina de gastar així uns minuts per a la persona que s’agenolla, i no, per donar absolucions per vicis de fumar massa, donar-se a bona taula, tocar massa a la muller pròpia i mirar massa segons que.

Dius Jordi:...Jo també estic d'acord que s'ha de donar a la celebració eucarística tota la dignitat que li pertoca, començant per la indumentària. Naturalment, amb la modèstia que ja sant Pau recomanava: res d'ostentacions de luxe, ni d'abillaments femenins que puguin destorbar innecessàriament la concentració dels fidels masculins....Contesto: Referent a la indumentària litúrgica, crec que la mateixa Església per influència de les monarquies associades històriques s’ha passat de ratlla adaptant-se a les formes de reialesa terrenal. D’aquí que les millors vestimentes per les misses si ens voléssim adaptar radicalment a l’Evangeli serien els quatre draps que portaven els apòstols primitius. En quant a les dones, era molt encertat el consell apostòlic de que anessin senzilles d’ abillament, cosa que en los nostres esglésies actuals no és compleix a vegades en el més mínim, doncs veig a moltes jovenetes amb escots i minifaldilles anant a rebre la Comunió, i realment això distreu molt fins el punt de que no saps si ets en una església o en una desfilada de passarel·la.

Dius Lluis:....Suposo -i aquest fòrum n´es un bon exemple- que el raonament que fan és que ser catòlic consisteix en anar a missa, confessar-se i no fer pecats sexuals, però que això d’estimar l’altre gent és una cosa secundària i per a fer bonic... Contesto: Ser catòlic sempre ho ha d’integrar tot sense rebaixar res, i més aviat els que fan una feina determinada com participar activament en la litúrgia, confessar-se, combregar i resar molt, al final no els queda temps per dedicar-lo a fer d’OENEGES, o sigui: apostolat bellugadís. Fer pregaria, al fi i al cap és el més important, i ho podem comprovar en els mateixos evangelis en els passatges de Marta i Maria junt amb Jesús, quan una d’elles només estava atrafegada amb la vaixella i l’altra escoltava embadocada la paraula del Mestre.

Opus Dei, Opus 10

Opus Dei Google imatges

Èxit total en la beatificació del pare Escrivà de Balaguer, decisió vaticana llampec, crítiques apart i també certes enveges. Qualsevol associació de caràcter religiós és podria sentir ben orgullosa de tenir en les altes esferes del govern a tants ministres com tenia l'Opus en el passat Regim Franquista, i era contradictori que per aquest fet governamental sigues criticada l'Obra per part dels altres cristians aliens, un tipus d'oposició sense fonaments eclesials, perquè posats a repassar la Historia veiem als governants decidint sempre el que els hi rota, i tanmateix a l'hora de triar és millor voler asseure sempre al Poder als parents de casa, abans que als altres suposats honorables que no siguin assidus de misses freqüents. Si els posem uns i altres a sota un examen minuciós ja podem endevinar que el fet de professar una creença religiosa en res pot entorpir la bonhomia dels que seuen en butaques presidencials, sinó ans al contrari, es la mateixa pertinença a una esglesia cristiana amb servei als més febles de la societat, el millor dels estimulants per a governar justament al país. Allò de "dolents som nosaltres els de missa i més ho seriem sense anar a missa", és per meditar. L'assumpte de la prelatura personal produeix malpensar a molts dels crítics il·lustrats que clamen pel perfeccionisme del sistema, i ja es una qüestió per discutir en un altre capítol. Ja veiem com també en les espiritualitats l'adaptació evolutiva ens porta cap a necessaries especialitzacions, i per exemple en el cas citat l'Opus Dei representa una forma de viure la fe cristiana on és dóna una importància especial a l'obediència, als directors espirituals de torn, i a les macro-despeses -segons ells- justificades per al culte diví. Moltissims creients s’hi troben a gust i plens de seguretats dintre d'aquesta Orde i Comunitat, la qual va sorgir del mateix proces evolutiu derivat de les deficiències de les esglésies locals amb certa relaxació de la practica religiosa. Realment, qui vulgui viure una espiritualitat de sant de calendari no te més remei que fer-se monjo o monja, o entrar en l’Obra de l’Opus o similars, i li serà molt mes difícil anant per lluire a camp obert, doncs per lluitar contra les feres laïcistes sense companys al costat, la gran majoria és incapaç de mantenir la fermesa de la Fe en la vida profesional i diaria. Una de les principals característiques de les comunitats com l’Opus i altres similars es la obediencia vers als superiors, i cosa sorprenent, si agafem el mateix Jesucrist per model, o també el nostre Cinto Verdaguer, a l'hora de valorar la puntuació d'obediència a les autoritats religioses dels seus temps, a ben segur traurien un zero.

Torres Bessones I El Després

Torres Bessones Google imatges
(L'Article me'l van publicar en algún diari digital )

Després del dimarts negre del 11-S, van aparèixer a la premsa opinions de tota mena, i algunes pixaven fora del test i crec que entre tots ens cal revisar a fons els nostres esquemes mentals a l’hora de voler percebre una visió de conjunt. La bogeria fanàtica dels segrestadors dels avions estevallant-los contra les torres bessones, tot i valent-se del nom de Deu per perpetrar el bestial atemptat, ha fet saltar a les pàgines les savieses demagògiques i les desencertades afirmacions; veièm-ne unes quantes :

(1) [En el nom de Deu s’han fet les majors atrocitats].Contesto: Bastant inexacte; les majors brutalitats massives recents que recorda la historia son: l’època de l' Alemanya Nazi d’en Hitler, les purgues eliminatives de ciutadans en la Rusia de l'Stalin, la gran mortandad de camperols a causa de la fam en la dictadura de la Xina d’en Mao (en aquesta última foren 60 milions de persones eliminades). En els tres casos citats la barbàrie no es cometé en el nom de cap deu sinò en el nom de l’ateisme més radical conegut fins al moment sobretot en els dos últims casos, encara que en el primer cas de l’Alemanya d’en Hitler l’ateísme era practicat però no definit com a dogma. La reflexiò que podem fer es: l’abssència de religió supera amb escreix l’escala de la criminalitat. Llavors a l’hora de fer comparànces, allò de la Inquisició esgrimit com un latiguet per part dels detractors del Catolicisme, ens queda considerablement reduït.

(2) [Tan de bò desapareixèssin totes les religions]. Contésto: L’expresió es encertada en quant hi ha un desig de viure en un paradís definitiu, però crec que encara manquen moltíssims segles, tot i algunes esglésies com ara els Testimonis de Jehovà que ja ho esperen proper. Si desapareixèssin totes les religions del planeta significaria el final de la diversitat de cultures i creences absorbides per una cultura o creença superior i dominant, i només podria succeïr sota una dictadura a nivell mundial; en un cas de total irreligiositat això ens portaria a la pèrdua de la noció de pecat i trascendència i consequentment els ciutadans viurien la vida sensa la bruixula que assenyalés el Nord.

(3) [Les religions i creences fomenten mes el conflicte i la separació, que no pas la unió i l’entesa] . Contésto: ¡¡Equivocat totalment!!; el mateix podem afirmar dels partits polítics, i en els dos casos es tracta essencialment de formes de pensar diferents encaminades al progrés social; la perversió de les creences es quan no respecten els altres. En tot cas sempre es més estimulant i esperançador viure d’ilusions en la Fè dels Deus i premi de Vida Eterna, que no pas en les alternatives succedànies que se’n deriven quan manca la religiositat. Treure el sant Crist del capssal del llit, si, però, cal decorar el pany de paret i penjar-hi el succedàni, el qual pot ser la foto de l’esportista mes famós del moment. La bibliografia referent a les religions emplena a vessar les biblioteques, i en tot el món figuren les maravelles arquitectòniques que canten la grandesa del Misteri Sobre-Natural. El bon pensador no pot passar-se per alt aquest patrimoni espiritual de la humanitat, en tot cas seria un pèssim pensador; hi ha algú que va escriure {molta filosofia ens porta cap a la religió i poca filosofia ens allunya d’ella }. Les aigües son fondes i misterioses i a l’hora de la crítica no massa generosa alguns intel·lectuals només veuen la brossa que sura sobre el nivell de l'aigua. El Comunisme ja volgué suprimir les religions i amb els resultats que tots sabem: un gran desencert. El mateix Fidel Castro a Cuba ja ens donà una lliçò quan fa uns quants anys va rebre amb tota la pompa al Papa Wojtyla.

Rèplica a'n Rosend A.

Religions Google imatges

(L'article me'l van publicar en algún diari digital )

LES RELIGIONS SON UN SÍMPTOMA DE LA IMMADURESA DE L’ HOME, (paràgraf del meu amic Rosend, insertat a l’ última pagina d’un diari comarcal del 12 de juliol del 2002). Vostè Sr. Rosend ja va publicar el mateix acudit seriós ara farà un parell d’anys i va respondre un col·laborador assidu del Diari qualificant l’acudit d’irreverent. Al paràgraf en qüestió li podem fer unes anàlisis:

(1)Si el dirigim als practicants fervorosos de les esglésies, dona la versió tendenciosa de catalogar-nos a nosaltres, els fidels de pregària, com de rucs, i per altra banda ens pinta als que no posen mai els peus a les esglésies, com de llestos.

(2)Si l’apliquem a les altres religions modernes, com son, capitalisme, consumisme, platgerisme, futbolísme etc., el punt de vista canvia, i ara els babaus passen a ser la gran majoria dels ciutadans.

(3)El principi filosòfic de la citada frase només es una part de la veritat, i suposa la humanitat imperfecta i propensa a rendir culte als deus per aconseguir la pau, l’harmonia i la bellesa que no troba en el mon material.

(4)Certament tots ho som d’immadurs i ningú es pot penjar la medalla però, la intenció de vostè Sr. Rosend sembla com si volgués llençar la pedra contra la gent beata del nostre país i li voldria recordar que, la beateria de cap manera es sinònim d’imbecil·litat, perquè prou ho demostren en LLull, en Balmes, en Verdaguer, en Gaudí, i moltíssims més de la llista.

(5)La filosofia en qüestió que vostè presenta a ben segur es d’en Nietzsche, i ell atacava enfurismat la religiositat del seu temps i per un altra cantó creia en l’Eternitat, i era un personatge certament contradictori.

(6)El paràgraf en qüestió es perillós perquè ens podria extraviar al ramat, i molt desafortunada en una persona com vostè que, el considero un excel·lent pensador. També dóna vostè noticia de les 40 mesquites existents a les comarques gironines. Li contesto fent comparació amb l’espiritualitat sarraïna que, ja seria hora d’una reflexió a fons per part de la intel·lectualitat catalana sobre les nostres arrels cristianes, sobretot avui que gaudim d’unes llibertats damunt del pedestal, llibertats de dubtosa existència en el cas de que el llibre de capçalera de les nostres generacions hagués sigut L’Alcorà en lloc de La Biblia.

Embrions congelats

Embrions congelats google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Dormen els embrions amb el seu cos congelat, en les blanques lleteres de la Ciència, mentres en els parlaments s’acceleren els tràmits per permetre la investigació amb les seves cèl·lules mare. Aquests savis anomenats gent de bé, podran arranjar-nos el cos amb la fàbrica del mateix cos, com un sastre que treu els vestits de la mateixa pell del client només que en el nostre cas, escorxant els petits congèneres dels quals no ens arriben els seus gemecs a les orelles.

Enfront d’aquesta perspectiva gens esperançadora, nosaltres els moralistes ens alcem espantats perquè veiem dimonis en totes les màquines i angelets en tots els líquids. Nosaltres citem unes raons de dignitat i teologia, i per l’altre cantó els laïcistes sols ens veuen capficats en una superstició. Un del bàndols ha de patir una vertadera miopia al respecte i que el lector s’hi fixi bé per endevinar quin és. Sempre en la Historia, a cada invent i a cada descobriment una part dels piadosos han reaccionat amb espant al veure l’Home usurpant el lloc del Criador. Àdhuc l’invent de la cullera per portar l’aliment a la boca, diuen que també va aixecar protestes eclesials, perque les mans per menjar eren mes naturals que la cullera artilugi artificial.

Es una por preventiva i molt entenedora en els col·lectius religiosos que acostumen a ensumar la malignitat humana d’un ensuperbiment narcisista succedani de la fe en el Bon Deu. Aquesta ciència nova de clonacions i cèl·lules embrionàries podria treure’ns un cor nou de la butxaca, podria acabar amb la Diabetis, acabar amb l’Alzeimer, acabar amb l’Infart. Aquesta ciència equipararia la solució del trasplant amb un pas senzill d'anar al supermercat.

Existeix la nostra por al sacrilegi i també la nostra defensa de la dignitat d’uns embrions els quals suposem que caminen en una espècie de limb d’humanitat en espera, suspesos en el diamant etern per la cort dels àngels custodis. Els altres laïcistes ens volen fer creure que aquests embrions son subs-éssers i filó d’ous preciosos per ser xuclats amb l’agulla, guardats de reserva a la nevera, i sacrificats en holocaust quan urgeix una demanda ben pagada. Una fàbula ben torçada diem nosaltres els moralistes, un torçament que prové del primer de tots, el que causà en el paradís original la nostra coixesa sense fi: trencar amb la Llei de Lleis.

Ens diuen que, aquesta morella de cèl·lules insensibles no te ànima humana. ¿Des de quan un ésser dorment, o un vailet petit no te ànima?, ¿no representa un delicte fortament castigat avui malversar uns simples ous de cigonya o tortuga?, ¿es que tenen molta més vàlua els ous de la fauna protegida, que no, els ous embrionaris de la nostra espècie humana?, ¿algú sap amb certesa el que és una ànima per assegurar que allí no existeix?.

Meditant sobre el subjecte de l’ètica, ademés de la naturalesa humana o animal sensible, es reconeix en la probable existència de l’esperit com un reflex del Creador abans que no sols del sentiment com a únic indici avaluable. Els gossos de companyia també tenen sentiment quan estimen als seus amos i no per això els considerem amb ànima, encara que la mentalitat actual els valori encara més que les persones, i aquí rau la paradoxa moderna. En un món ple de robots programats per actuar com humans també aquests tindrien sentiment ja que percebrien les sensacions indispensables per actuar i reaccionar com humans, encara que sense esperit, i en conseqüència sense aspiracions a la Transcendència Eterna de la qual no en procedirien en rés, sent creacions mecàniques sense més.

Dir que no hi ha ètica més enllà dels éssers sensibles és un disbarat donat que també les formigues i els escarabats sofreixen fortament quan els xafem amb els peus i els seus crits no ens arriben i no per això son insensibles, i quelcom deu passar amb els embrions humans, certament. L’ADN i l’Anima com un codi de barres mereixen un tracte reverencial que la presumida i sabia laïcitat els nega. Per això els moralistes empedraïts no podem estar d’acord amb l’ús d’embrions tal com és pretén, saltant-se olímpicament l’ètica i la més el·lemental reverència al origen sagrat humà.

Un altre problema és la fugida del col·lectiu metge per experimentar amb embrions i fecundació In Vitro inclosa, amb l’oportunitat de percebre mesades monetaries fora de l’estretor de la Seguretat Social, i també és obligat dir-ho: emmirallar-se amb el Dr. Frankenstein no deixa de ser temptador. Més els valdria invertir el pressupost en alleugerir les llistes d’espera en els hospitals públics amb l’afegiment de més professionals per atendre la clientela desfavorida. En quant als experiments de jugar amb els nostres sagrats orígens cel·lulars dient que és per salvar més vides de les malalties, ja existeix la frase històrica lapidaria: la fi no justifica els mitjans.

Superstició i por d’ofendre a la Deïtat, així ens qualifiquen els laïcístes a nosaltres els moralistes. Amb aquests arguments se’ns presenten i ens titllen de rèmora de la Historia, com si fóssim els porucs i endarrerits per excel·lència. Però també podríem donar-li la volta i mirar-ho de l’inrevés, sent ells els laïcistes els que, com una rèmora agafada al casc del Vaixell de La Historia s’aprofiten dels avantatges i assoliments aconseguits, dels sacrificis aliens, sacrificis martirials que fundàren l’Europa de la decència i la llibertat fent front al Paganisme. Ells mateixos que no han volgut reconèixer el gran paper del Cristianisme, i els va fer nàusees d’incloure el detall en la Constitució Europea. Al final de tot la Cultura y la Historia en la major part son sempre religioses, ens agradi o no, i tornaràn, tornaràn, encara que sigui en forma d'una religió nova que creix molt i no ens agrada gaire, i que tots ja sabem quina es.

L'Eudald Carbonell i el seu enrevessament

Atapuerca Google imatges
(L'article me'l van publicar en algun diari digital.)
A nosaltres els que pugem sovint als santuaris marians i petonegem freqüent la imatge de la Mare de Deu, se’ns pot qualificar de gent de fe, i encara que ja sabem que la nostra fe es imperfecta, això no ha de ser impediment per esgrimir les defenses intel·lectuals quan algú ens ataca amb la seva irreverent ploma, tal com acostuma a fer-ho l’Eudald Carbonell. El Sr. Eudald Carbonell és molt conegut entre nosaltres per dos motius: pel fet de ser fill de les comarques gironines i molt mes pel fet de ser un dels principals antropòlegs investigadors de les famoses coves d’Atapuerca. El Sr. Eudald de tan en tan ens escriu un article en algun mitjà periodístic i sempre arremet sense contemplacions en contra de les creences. Analitzant alguns dels seus articles i com a teràpia de gimnàstica mental que sempre va bé, vaig estudiar llargament les seves teories i n’he tret com a resultat la meva tesi personal, la qual estic segur que s’adapta molt més al sentit comú que no pas els seus enrevessats escrits. Tothom té el dret a creure en el que vulgui, com també el dret a no creure en el que no vulgui, però aquestes dues proposicions no donen cap dret a silenciar el fet cultural religiós de la Historia. He volgut exposar la situació que resulta quan un científic acostuma a passar-se per alt uns fets històrics evidents, únicament perquè no creu en el missatge que els fets en qüestió proclamen, i d’aquesta manera confon la creença en si mateixa amb tot el conjunt cultural polític i humanístic que la creença ha generat i ha fet historia. En aquest cas tot investigador rigorós que vulgui socarrar d’arrels les misterioses creences religioses es un pèssim investigador que comet una greu falta d’omissió a la veritable recerca dels misteris desconeguts.

Li vaig a enviar la carta següent:
Sr. Eudald Carbonell: Referent al seu article del diari El Punt del 19-5-2002, m’atreveixo a fer-li alguns suggeriments sobre algunes qüestions en les quals estic segur que vostè rellisca. (1) La seva prosa es dificultosa d’entendre degut a l’abundància de paraules tècniques extretes del seu vocabulari professional, cosa molt adequada per dirigir-se als intel·lectuals molt formats, però en canvi per a nosaltres els ciutadans normals, ens resulten els seus escrits un veritable trencaclosques. (2) El seu llenguatge es bastant críptic i sembla com si volgués amagar alguns detalls que no s’atreveix a dir clarament. (3) Sempre ataca a les mitologies i a les creences sense especificar quines encara que, nosaltres ja entenem que es refereix a les religions planetàries actuals, cosa que vostè no s’atreveix a definir clarament. (4) Vostè diu: cal no tenir por del que som. Contesto: sembla com si vostè fos el qui té aquesta por de la qual parla, i ho demostra al no acceptar el grandiós bagatge espiritual de la Historia de la Humanitat, el que sempre procura escombrar amb el seu cop de ploma. (5) Vostè fa trampa en els seus escrits quan parla de l’Humanisme perquè el mutila deliberadament del contingut cultural aportat per les religions històriques. (6) Parla molt repetidament de la socialització de la tècnica com si fos el remei per a tots els mals, i en canvi no menciona gens que per aconseguir la citada socialització abans caldrà que siguem capaços de repartir generosament el diner,(això ja ho intentà el sistema comunista i fracassà). (7) Posa molt l’èmfasi en la gran fita de la Humanització, quan aquesta sempre troba el tristíssim final als cementiris, i en canvi no dóna cap esperança als ciutadans soferts, als malalts, als vells, a les víctimes de catàstrofes, als pobres desemparats, etc., i la veritat en quant a nosaltres els comuns dels mortals, a la gran majoria ens agradaria sentir mes el parlar de divinització i vida perdurable, perquè es l’únic consol per a tots els mals. (8) Diu vostè: no hi ha espai per a creences ni esperances vagues. Contesto: Vostè aquí tira la pedra i amaga la mà, perquè no vol fer referència a quines creences i esperances. (9) Trobo en els seus articles de premsa una mancança important d’atreviment dialèctic al afrontar certs aspectes de raonament lògic, i més bé el considero un investigador interessat en el que hi voldria trobar, que no pas en el que realment hi pot haver. (10) No se’n dóna compte vostè en quant al considerar i respectar més les religions que, d’aquesta manera el panorama de l’Homo Sapiens quedaria encara mes enriquit, a l’incorporar les possibilitats espirituals. (11) Els seus escrits son tristos i els manca la poesia ja que, vostè s’aferra sempre a buidar-los de l’ànima espiritual.
No pretenc posar proves de la veracitat de qualsevol creença, això seria fer teologia i semblaria com si el volés convertir jo a vostè, i la veritat és que els cristians tampoc ho estem mai convertits del tot i tan de bo ho estiguéssim cada dia més i se’n parlaria així millor de nosaltres per la germanor comunitària. Tornant al tema central d’aquestes lletres, no cal ser militant de cap església per considerar provades les existències de les piràmides, les mesquites i les catedrals, uns monuments de pedra científicament palpables que vostè s’obstina a no voler veure en les seves dissertacions antropològiques sobre l’evolució de l’espècie humana en l'aspecte espiritual. Jo li agrairia que es posi a escriure amb mes claredat, que no tracti a l’espècie humana de tant animals i que no retalli tant interessadament la Historia Universal. Molt atentament .--------------------------------------------------- Més Eudald Carbonell AQUÍ.

Excel·lentes corbes

Gaudí Google imatges

(L'Article me'l van publicar en algun diari digital)

Aquest any celebrèm el 150 aniversàri del neixement d’en Gaudí i la televisió ens bombardeja amb la frase famosa atribuida al mateix Gaudí : l'originalitat consisteix en tornar a l'origen. Relacionades amb el venerable personatge he trobat tres fallades criticables a passar pel sedàs .

(1) Es molt anomenada la plataforma Gaudí-Moda o també Saló-Moda-Gaudí, una entitat organitzadora de desfilades de models de passarel·la, i prou conegut es de tothom això de les desfilades de moda perque ho veiem freqüentment per televisió; la vestimenta quasi queda en segon terme i generalment es un espectacle de jovenívoles fèmines, excel·lentíssimes corbes, guapíssimes noies i esplendoroses nueses; situats en aquest punt, l’exibició consisteix en un saborós menú de maravella anatòmica i resulta un quadre plastic d’alló més impresionant; es d’agraïr l’encant de les esculturals nenas i aquest aparador de bellesa encisadora. Però entra en joc a les passarel·les un factor molt accentuat de frivolitat (el significat de la paraula vol dir, manca d’importància, poc seny, i absència de moral); es evident com els dissenyadors de les vestimentes femenines tenen el seu negoci montat sobre els estils de la moda provocativa que eufemisticament s’acostuma a dir seductora. No m’allargo perque ja m’he expresat bastant bé, i espero que els lectors mitjanament pensadors ja comprendràn la meva intenciò de posar damunt la taula, estrictament només, el concepte significatiu de la frivolitat. Moltíssims catalans ens hauriem de preguntar el següent: ¿aquestes passarel·les de models, que hi tenen a veura amb la persona d’en Gaudí, tal vegada allò de, exel·lentíssimes corbes?. Sembla com si aquesta petita frase fes honor a la seva obra, precisament ell que fou el gran arquitecte i artífex de les ratlles corbes. Se suposa que les citades empreses dels drapets deuen de pagar els corresponents honoràris a la Fundació Gaudí o als seus descendents familiars per l’usdefruit del nom “Gaudí” com estrategia publicitària dels seus negocis, i aixó em recorda l’anunci que surt per televisió dels perfúms i diamants Svankoff, sent aquest el cognòm del famós general americà guanyador de la guerra del Golf, i que ara amb la seva aurèola mítica de militar victorios a ben segur s’enriqueix abundosament cobrant els drets del seu usdefruit nominal. La fallada criticable consisteix en que Gaudí era un home profundament religios i místic, i d’una vida molt austera i monacal, i es per a Catalunya com una especie de Ramon Llull del nostre temps; pels citats motius es ben natural que s’estigui treballant per a la seva canonització; l’explotació que es fa del seu nom mitjançant algunes activitats frivoles, es una vertadera llàstima, però ja sabem alló de poderós es el diner, i de sempre llaminer .

Nota: (la idea de la crítica de les passarel·les d’aquest capítul, es extreta d’un article del nostre veterà i honorable periodista Carles Sentís, i vull demostrar que m’afeigeixo a compartir amb ell les seves publicades opinions) .

(2) Relacionat amb l’any Gaudí, veig inexistent a l’entrada de les biblioteques públiques algun poster gegantí amb la imatge del genial arquitecte i especialment de quan era jove, el qual tenia una fotogenia esplèndida; abants hi figuraven uns cartells on sortia en Pepe Rubianes amb l’afegit d’un eslòguen tirant a frívol i convidant al jovent a llegir llibres; soc de l’opinió en quant al citat actor que es un magnífic rei dels escenaris, però no arriba a la categoria dels deus de l‘Olimp de la cultura com eren Dalí, Picasso, Pau Casals, Josep Pla, Verdaguer o el mateix Gaudí; les nostres biblioteques públiques son temples de la cultura i com a tals haurien de decorar les seves parets amb les figures dels personatges mes rellevants de l’Olimp cultural; proposar l’emmirallament del nostre jovent vers personatges tipus Gaudí, es encara una assignatura pendent; la quantitat de metres quadrats de parets en blanc existents a les nostres biblioteques, molt bé podrien destinar-se a les figures dels ídols de la cultura universal, molt mes importants que els ídols de l’escenari o l’esport.

(3) La tercera fallada criticable es del mateix Gaudí però no d’arquitectura, sino de seguretat personal com a vianant per dintre la gran ciutat; anava despistat i l’atropellà un tramvia, i d’aixó fa 76 anys; costa d’imaginar amb l’escassíssim tràfic vial d’aquella època; avui en dia aquest perill d’accident s’ha multiplicat considerablement; quan el recolliren de terra només li trobaren dins les butxaques quatre nous i quatre panses, i algunes peces de la seva vestimenta s’aguantaven subjectades amb agulles imperdibles ja que no tenia temps de portar la seva roba al taller de farcidora; tardaren bastant de temps a poder-lo identificar degut a la manca de documentació, o sigui que es passejava per dintre Barcelona sensa la matrícula posada com si diguéssim, cosa que no s’ha de fer mai, sobretot quan es passa d’una certa edat .

Que la seva vida ens serveixi d’exemple i la seva genialitat d’emmirallament . ¡¡ Visca l’any Gaudí !!

Passarel·la Gaudí

Passarel·la Gaudí Google imatges

Es curiós, això de la Passarel·la Gaudí, se serveixen del nom d’un home que és candidat a ser beatificat per fer desfilades de models explotant el seu nom de possible sant del Santoral. Precisament unes desfilades no gaire conformes amb la Moral Cristiana. Vertaderament, si Gaudí aixequés el cap i veiés el que fan amb el seu nom s’emprenyaria molt. Però a ben segur ja ho deu saber de sobres ja que els sants no moren i només és traspassen de lloc de la terra cap al Cel. Estimat i benaurat Gaudí: digue’ls-hi a tota aquesta colla d’explotadors del teu cognom, que vesteixin les noies amb més draps. Els seus “corporis-perfectus” no precisen forçosament ser ensenyats per ser endevinats.

Vertaderament, algú ha perdut el seny.

Resposta a Jaume Reixach

(Mossèn Jaume Reixach acostuma a publicar un article cada dues setmanes a www.elpunt.com , i sempre ataca contra la mateixa Església de la qual éll és sacerdot). (Poso en negre les lletres d'en Reixac i en vermell les meves respostes)

La majoria de les crítiques contra la jerarquia de l'Església són provocades per la mateixa Església. (No es pas veritat en quant a ser la majoria, i més bé s’entendria per una bona part. Les crítiques contra l’Església i la Jerarquia surten sobretot avui dels grups homosexualistes que vostè acostuma a defensar).Perquè s'entesta a imposar el seu magisteri a tothom, com si tothom fos creient o tingués l'obligació de ser-ho. (El que no pot fer l’Església és oferir un magisteri variat i adaptat a diferents morals, donat que de moral només n’hi ha una).Constato (amb preocupació) que alguns creients no dubten a manifestar la seva indignació cada vegada que apareix un article (majorment a la premsa diària) en què es critica (sempre puntualment) determinades manifestacions del Papa de la jerarquia catòlica. (O doncs que es pensa??, que hem d’estar callats quan alguns capellans com vostè escriuen atacant l’Església, o tal vegada només els de les seves idees tenen permís d’escriure??).Només cal ullar amb regularitat la secció de cartes al director per constatar tres coses molt reveladores;1- Que els signants de les cartes sempre solen ser els mateixos. (També els signants dels articles fets per capellans rebels sou sempre els mateixos, en Reixac i en Romeu. Que més vol??).2- Que els arguments que esgrimeixen solen ser molt conservadors (afins a la ideologia d'alguns sectors de l'Església prou coneguts). (Conservadors en no voler casar homosexuals, només tocant aquest punt concret, perquè ja veiem que aquest punt és l’estrella de les discussions).3- Que la seva indignació (o la manera d'expressar-la) no és la mateixa si l'autor de l'article pertany a l'Església o si no hi pertany. En el primer cas, aquests esforçats defensors de l'Església (la bona voluntat dels quals no poso en dubte) acostumen a mostrar-se escandalitzats. («Com goses criticar la teva Església?»). (Ens creiem en el deute moral ben cristià i que amb les nostres cartes fem un apostolat, i en aquest cas en contra d’alguns capellans com vostè que volen enfonsar l’Església).En el segon cas, en canvi, es limiten a desqualificar l'autor de l'article («Quin dret tens a criticar l'Església si no en formes part?»). A primera vista semblen arguments de pes, però en realitat fan aigües per tots costats. (El que fa aigües per tots costats és vostè que ja no sap ni que escriure i només s’aprofita del morbo per fer-se llegir a Punt Diari).Per això en vull parlar. Per aportar una mica de llum en aquest tema. (Més aviat hi porta foscor en lloc de llum) (els defensors a ultrança de l'Església) que cada dia ocupa més espai als diaris com si estiguessin davant d'una «santa» croada a favor d'una Església «perseguida» (com algú ja ha dit, de manera ben poc responsable al meu entendre). (Tal vegada no és la institució que val més la pena defensar de totes??). Començaré pel segon cas. Desqualificar algú per la seva no-pertinença a l'Església sona a sectarisme. (No és desqualifica a ningú i això vostè s’ho inventa per emplenar l’article). És oblidar que en una societat democràtica tothom és lliure d'expressar la seva opinió (sempre que es faci amb respecte). (I les hordes socialistes ho fan amb respecte??, i ho van fer en els anys trenta??) Més que més, si es tracta d'una institució tan influent com l'Església, que a més de ser pública està oberta al diàleg (o no?) (Segons vostè no ho deu estar oberta al diàleg, i aquí es contradiu). Però sobretot és oblidar (deliberadament) la qüestió de fons: Que la major part de les crítiques (i especialment les més dures) són provocades per la mateixa Església. (Perquè el mateix missatge de l’Evangeli és provocatiu, ben entès en les seves radicalitats. Aquest paràgraf ja l’he contestat al principi de l’escrit) S'hi entesta fins i tot en temes ben opinables, relacionats sovint amb la política. (Temes no gens opinables com portar els homosexuals a l’altar o no portar-los. Altra cosa seria la llei del celibat, que si que és opinable). Amb el conseqüent perill de caure en el partidisme. (En el partidisme no hi tenim cap més remei que caure-hi si volem mantenir conviccions profundes i decantar-nos cap una banda determinada, del contrari quedem exposats a relativitzar-ho tot i navegar en mitges tintes). Si a tot això hi afegim la seva indeclinable voluntat d'influir en el govern de l'Estat, com en èpoques passades, (Aquí hi tenim una de les parts més sucoses de la discussió: poder influir en el Govern. Es una altre forma de Cristianitat política moderna que, no hi veig cap més remei si l’Església vol influir en les societats. Es allò de : o ells o nosaltres. El Poder, certament el vol tothom, i sense Poder els contraris ens esborrarien del mapa), o d'oposar-se a determinades lleis que el Parlament legitima, com acaba de succeir fa poc, a ningú pot sorprendre que algunes veus es mostrin crítiques amb l'Església. Per magisteri excessiu en alguns casos i per intrusió política en altres, les crítiques estan justificades. (Aquest paràgraf el trobo realment ordinari per ser massa reiteratiu com si vostè mateix no sapigués ja que escriure per emplenar l’article). que els autors d'aquestes crítiques no pertanyin a l'Església no vol dir que no tinguin raó. Desqualificar-los d'entrada indica una estretor de mires que voreja el sectarisme. Quan les crítiques provenen de persones que pertanyen a l'Església, la reacció dels seus esforçats defensors és una altra. Ja ho hem dit: a més d'indignar-se, acostumen a mostrar-se escandalitzats. No conceben que una persona de l'Església (un teòleg, un capellà o un militant de base, per citar els casos més freqüents) critiqui alguns aspectes de l'Església o determinades actituds de la jerarquia i al mateix temps pretengui (diguem-ho així) seguir treballant en l'Església i mantenir la comunió amb la jerarquia. No seria millor que deixessin l'Església abans que mostrar públicament els seus desacords? Segons ells, sí. Perquè són incapaços d'entendre el pluralisme intern. Incapaços de veure que la discrepància no sols és legítima sinó que, a més, sol ser enriquidora. (La discrepància es disgregadora quan es fa en temes de moral i doctrinals, altra cosa es la discrepància en temes disciplinaris o secundaris. Altra vegada vostè confon els termes). Confonen unitat amb uniformitat. En els seus esquemes, l'Església és més divina que humana. (Si no fos més divina que humana ja no existiria, i d’aquí li ve la seva supervivència pels segles). D'acord que a vegades comet errors -diuen- però la nostra obligació és tapar-los. I la millor manera és saber dir amén a la jerarquia (en qualsevol ocasió i circumstància). Aspiren a una Església blindada, impermeable a les crítiques externes i enfortida pel consens intern. Perquè la crítica, segons aquests esforçats defensors de l'Església, no és mai constructiva. Implica deslleialtat i desamor. Per això s'escandalitzen quan les crítiques provenen del si mateix de l'Església. Quina poca confiança en l'Esperit Sant, que guia l'Església a través dels seus fills, i l'enriqueix amb la diversitat dels seus dons! No deu ser que aquests esforçats defensors de l'Església, que s'escandalitzen amb tanta facilitat, confonen l'Església amb una secta?No cal dir que el meu desacord amb ells és total. A veure: tots volem el millor per a l'Església. Però no crec que el millor sigui blindar-la. Convertir-la en una secta de fanàtics («l'Església sempre té rao») o en una congregació de súbdits que fan de l'amén la seva principal virtut. L'Església no és la jerarquia. L'Església som tots. «Quan entrem a l'Església -recordava amb sornegueria el pare Llanos- se'ns demana que ens traguem el barret, però no que ens traguem el cap». (Amb això te una part de raó però, acceptar les directrius doctrinals no equival a tallar-nos el cap, com tampoc ho és acceptar les lleis de Tràfic) L'Església, si vol ser evangelitzadora, ho ha de ser dialogant (A pesar de tot és l’Esglesia la institució que ha civilitzat més al mon i la que més ha dialogat. Vostè l’ataca injustament posant com a general el que és anecdòtic) l'única manera d'arribar a tothom. Però mai no arribarà a tothom ni serà dialogant si no acull les crítiques amb esperit obert (Acollir les critiques no és el mateix que accedir a certes demandes, i molts com vostè confonen els dos termes). Tant les de fora com les de dins. Aquestes encara més. Sobretot si neixen de l'amor a l'Evangeli i la lleialtat a l'Església. (Molt bé, critiquem en contra del celibat obligatori, en contra de la confessió freqüent, en contra de les riqueses ornamentals, en contra dels viatges del papa, en contra de coses similars, però, no posem la pota criticant la doctrina vaticana que condemna les practiques del sexe il·lícit, ja que forma part de la moral més elemental. Almenys en aquest punt hem de reconeixer que l’Església te la raó, del contrari ja no sabríem ni en que creure. O millor dit, podriem creure en els clergues catalans com vostè i en Romeu. La nova saga dels infalibles, certament)

Federico Jimenez Losantos

Federico J. Losantos Imatges Google

(Circula una web que recull signatures per despatxar a Losantos de la Cope, i per la meva part no vull signar rès contra aquest home.)
Jo personalment no tinc rès contra aquest home, i encara que la seva teatralitat provocativa molesti a molts catalans, a mí m'agrada i en el fons reconec que te raò. Es ell, si no vaig equivocat, qui ha inventat l'apodo de "roviretxe" dirigit a'n Carod Rovira i ho veig amb bons ulls. Generalment només ataca contra els nacionalismes exacerbats, els denominats 'separatismes', i també veig que te raó. En una de les seves teatralitats va dir que el govern d'en Zp sols escoltava als catalans i als terroristes, i d'aquestes manifestacions alguns van deduïr que posava els catalans al mateix nivell de terroristes, però no passa de ser una broma teatral per guanyar audiència. Jo no soc partidari de firmar en contra d'aquest home i reconec que la Conferencia Episcopal ja l'hauria d'haver despaxat si fos tan insultant. Avui en els nostres mitjans democratics de prensa, qualsevol se considera insultat només que li toquin un pel com en el cas dels gais que no permeten als diaris dir rès en contra d'ells criticant-los, i això ja es sortir-se de les regles democràtiques. La vertadera democracia és la que permet la CRITICA, i sense aquesta desapareix la llibertat. En tot cas a l'INSULT s'hi arriba, no quan es fa servir la ironia, sinò quan és fa servir la difamació, i no crec que 'difamar' sigui la feina de Losantos encara que molts s'ho agafin així i els dolgui en les seves entranyes.

Les Incongruències Del Bisbe Carrera

(Selecciò d'unes declaracions del bisbe Carrera sobre la manifestació de Madrid en favor del Matrimoni Tradicional, del dia 18 -6-05)
Va dir:
"...es preocupante que se configuren dos polos y que la Iglesia católica quede incluida en uno de estos dos polos porque esto es lo más anticristiano que puede hacerse, en el sentido de que corta la posibilidad de que media España se mire con paz espiritual o con curiosidad intelectual el cristianismo, porque ya queda marcado como una línea política". Carrera ha agregado que haría "todo lo posible para que esto no ocurriera". El obispo auxiliar además ha dicho que considera legítimo que la gente se manifieste, pero "pediría a los que fueran que realmente sean conscientes de este peligro, que es gravísimo, porque condiciona la fe del país". "Si nosotros nos volvemos a enmarcar en una línea política, vetamos de entrada, cerramos la puerta y esto es profundamente anticristiano...".


Contesto jo:
Les meves conclusions després d'analitzar el paràgraf precedent son les següents:

Se’n desprèn que no se’n volgut mullar anant a manifestar-se per no posar-se dintre del nacional-catolicisme-espanyol, però se’ls veu el fallo perquè per altre banda ja sabem de sobres que els bisbes catalans estan empapats de nacional-catolicisme-català com a jerarques de l'Església Catalana de bracet amb el nostre nacionalisme. La manifestació de Madrid era purament en defensa de la Família i això no veig perquè ho van considerar política partidista i que consistís posar-se “en dos pols oposats” com si anar a Madrid a manifestar-se sigués fer costat al PP per part dels nostres bisbes. Totalment incongruent el discurs d’en Carrera i edemes diu que “haria todo lo posible para que esto no ocurriera", referint-se a la divisiò entre bisbes espanyols i bisbes catalans. ¡Home doncs llàstima!, ¿¿perquè no anaven a Madrid a fer costat als valors morals junt amb els altres bisbes espanyols??, ¿¿ perquè no és van repartir en les esglésies catalanes els prospectes en defensa del Matrimoni editats pels bisbes centrals? (en algunes esglésies dirigides per preveres de l'Opus si que és van repartir els prospectes) ¿no hagues significat això una excel·lent unió en lloc d'una divisió entre tots els bisbes ??. Si per algún punt tenien que començar era en aquest concret de defensar el Matrimoni i la Familia tots junts, jugant-se la reputació de ser criticats per fer costat al PP i a tots els altres bisbes madrilenys. El Cristianisme es un camí arriscat i ja ho sabem de sobres, i en aquest cas els bisbes catalans han preferit el Nacionalisme Català per no ficar-se en problemes abans que fer costat als bisbes carpetovetònics en un tema que es podia interpretar equivocadament com a Nacionalisme Espanyol i problemàtic. 
Un embolic per desorientar encara més a la gent d’església, en el qual s'ha volgut quedar bé amb el Catalanisme com a prioritat, abans de fer costat als bisbes de la Conferencia Episcopal Espanyola en un tema de moral matrimonial.  La pregunta que ens podem fer és: ¿¿com podem criticar a un nacional-catolicisme-espanyol, quan per la nostra part també professem un nacional-catolicisme-català??. ¿¿O és que el nostre és ‘pur’ i el dels altres és ‘impur’??. ¿¿Ells son els dolents, i nosaltres som els bons??. Vertaderament amb l’Evangeli a la mà, veiem que s’ha assenyalat la palla de l’ull de l'altre sense veure la biga en el nostre. Han confós una manifestació a favor del PP en lloc d’una moguda en defensa del Matrimoni i La Familia. Com a catòlic em sap molt greu l’actitud dels meus pastors, perquè el nacionalisme català no els ha deixat veura més enllà quan es tractava de defensar unes proposicions de lleis a favor del Matrimoni en un moment clau de la historia de Espanya. 


El bisbe Joan Carrera ha sigut la gran estrella receptora de les critiques dels Germinans Germinabit des de que existeix aquesta web catòlica de dreta eclesial. 

Visca Ratzinger

Benet XVI Papa Google imatges

(La noticia mereix el comentari, i gracies a Deu tenim un Papa, per manar una mica que ja ens convé.)

De fet, no m’ho pensava que sortís elegit el que fins avui anomenavem el cardenal inquisidor del Vaticà, i amb el mot ‘inquisidor’ no insulto a ningú si tenim en compte que, una Inquisició portada a terme en els seus temps històrics si s'hagués fet com Deu volia, no hagués agafat la mala fama que l'acompanyarà sempre pels segles. Governar el Vaixell de la Catolicitat amb una vara de ferro, és especialment important encara que després surtin teòlegs com Leonardo Boff, i diguin que el Papa amb el seu bàcul és dediqui a picar més a les ovelles progressistes, que no pas, als llops poderosos adinerats que ronden l'Esglèsia. Resultarà un bon guardià, en Ratzinguer, per impedir que bona part de la clerecia, especialment europea, es dediqui a predicar relativismes, i a fer casaments de parelles atípiques. Confesso que mai he sigut dels aferrissats crítics en quant a la seva persona y a les seves tesis, encara que, alguna vegada hagi posat en dubte algun minúscul paràgraf dels seus documents. Tots podem tenir els nostres dubtes, y la mateixa Fe Cristiana mentre sigui ‘fe’ estarà sempre envoltada en el dubte, del contrari una certesa total ja seria viure en la Glòria, i ja no seria creure en Deu, sinó veure’l directament. Els directors espirituals han d’existir per força ja que, la mateixa demanda ho exigeix, i també han d’existir la pompa i l’ostentació cerimonials, ja que el Poble així ho vol, i consisteix la pompa en una manifestació festiva que, en altres àmbits socials també és fa, com per exemple, les desfilades militars, les desfilades de models, o les desfilades carnavalesques. En tot cas, l’ostentació la podríem criticar per l’elevat preu de les casulles cardenalícies però, es degut a que no és una vestimenta gens normal per fabricar-se en sèrie de forma industrial, i d’aquí el seu elevat cost.
Que Deu beneeixi al nou Papa, i li doni bona salut de ferro per molts anys.

El Barça interior

Barça Google imatges
Titulat: Barsintrinsic, que vol dir Barça Intrinsic. 

(Aquest poema el vaig dirigir a'n Joan Gaspart, quan era president del Barça i passava uns problemes molt greus que al final l'obligaren a dimitir. També el dirigeixo a tots els presidents futurs del nostre Barça, perquè no perdin el 'seny').
Fem un Barça com ens cal: retallem-nos el jornal.
Tenim masses estrangers: es un Barça de lloguers.
Volem jugadors de Casa: amb el cor fet una brasa.
Aquesta milionada: per l’esport es una errada.
Visca el Barça català: si no fos pel dinerar.
Catalunya amb la pilota: pel calaix va a la derrota.
Tenim massa gent de fora: la gespa es acusadora.
Cal cuidar mes el planter: fem de segona el caixer.
Visca el camp amb gent de casa: tenen mes llarga l’espasa.
L’afició es tonteta: sempre fa la malifeta.
Gaspart, no miris la plebs: d’ella la llum no la reps.
Per a tu, Barça dels socis: fastigueges de psicosis.
Tota aquesta davallada: el bon Euro l’ha portada.
A Gaspart i dirigents: sigueu dels euros prudents.
Gaspart meu i companyia: afineu la punteria.
Gaspart meu, pensa-t’ho bé: Catalunya va el primer.
Catalunya triomfant: si el Barça és el seu amant.
El pesseter mon del gol: era pur al seu bressol.
Això de veure el futbol: avui és com fer el mussol.
Salut al Gaspart del Barça: ara en temps de calamarsa.
Un Gaspart original: sense deixar el pedestal.
Que al Barça el salvi el bon Deu: posem el Cel amb relleu.
Gaspart, fes-ho sempre al vespre: un Parenostre en la gespa.
Practica l’esport Gaspart: que els problemes son d’infart.
Gaspart meu de la pilota: sigas fervent patriota.
Gaspart meu de la derrota: Deu te guardi de picota
Gaspart, ànim i aguanta: que compleixis els noranta.
Visca el conseller Casaus: l’Avi Barça de les paus.
Barça, Barça, cap on vas?: res de Gaspart al traspàs.

Floquet de Neu aniquilat

Floquet de Neu Google imatges

(L'article me'l van publicar en algún diari digital )

Encara que no fos un ésser humà, sinó simplement un animal, el nostre Floquet de Neu no era mereixedor del final de vida en el deshonor a que l'han sotmès. ¡¡Pobret, perquè no sofrís!!. Sempre la mateixa cantarella com argument dels partidaris de l'Eutanàsia.¿Es que no era millor deixar-lo morir en pau devorat per la mateixa malaltia? Tal vegada en el seu esperit animal (¿immortal?), deu pensar: "per haver-me donar aquest sistema de mort, preferiria no haver sobreviscut en la meva infància selvàtica, al cap i a la fi que n'he tret de la vida només en l'afartament dels àpats pagats pel Ajuntament i les salutacions de les multituds, encara que rodejat d'amor humà de molt agrair però, m'han suprimit el CALCE DE DOLOR que, com a germà de totes les criatures de la Terra volia compartir. M'han tallat els meus últims sospirs naturals que em portaven cap al meu Creador. Alcalde Clos i companyia: ¿Que m'heu fet?".

(Un altre exemple flagrant d'EUTANASIA, oficialitzada en aquest cas per l' Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona).

Em sento injustament discriminat

Parelles Homosex. Imatges Google

(Assaig de rèplica al gaimonisme reivindicatiu.)

Resulta que d’un temps cap ací em sento discriminat, ves per on, ja que em dono compte de que soc un zero a l’esquerra comparat amb bona part dels meus congéners. Estic en una comarca declarada fins fa poc com la de més renda per càpita de tot el Regne d’Espanya, i jo pobre de mi tinc problemes per arribar a finals de més. Quan miro als directors dels bancs que sentats als seus despatxos atenen als clients hipotecaris, sento una enveja que em corrou per dins, només en pensar que he fet jo per merèixer cobrar unes mesades inferiors a les que cobren els directors bancaris esmentats. També quan algunes vegades he estat apuntat a l’Atur i cobrant el reduït subsidi pertinent, m’he sentit discriminat. Escric això fent una mica de broma per il·lustrar un tema molt concret com és el "gaimoni" (incorrectament anomenat matrimoni). Diuen els implicats homosexuals que ells-elles també se senten discriminats-discriminades per no tenir les mateixes facilitats per poder casar-se com els altres éssers humans denominats ‘heteros’ (raça estranya on existeixi). Pensant-ho bé he decidit escriure al Tripartit Català a fí de que en la redacció del Nou Estatut hi incloguin les modificacions ‘igualatories’ per als catalans i les catalanes del nostre esdevenidor futur. Es podria convertir aquesta Autonomía, Federació, Nació o la forma que vulgueu anomenar-la, en el gran model planetari per imitar. Endavant doncs, a reformar l'Estatut i a cobrar tothom el mateix sou, i els parats també la mateixa mesada com qualsevol treballador en actiu. A ben segur que el problema de l’Atur en quatre dies quedarà solucionat.

Es Verdaguer o es fals

Verdaguer Google imatges

(L'article me'l van publicar en algún diari digital )

Vivim en un país d’una gran historia, i generalment acostumem a grandejar les nostres qualitats com a poble i no fem gaire sovint un examen de les nostres fallades en referència a alguns dels nostres compatriotes més il·lustres, i com han sigut maltractats aquests pels sectors mes catalanistes del seu temps. El cas de’n Cinto Verdaguer n’és un exemple, i ara el 10 de juny s’han complert cent anys del seu traspàs . Encara fa pocs decennis els visitants quan arribaven al seu poble natal de Folgueroles, es trobaven amb un cert hermetísme entre els veïns quan preguntaven sobre Mossèn Cinto, com si aquests no volguessin remoure aigües, com si es tractés de mantenir una veritat amagada, però, les histories venen a llum perquè algú s’ha molestat a indagar la documentació escrita. Verdaguer va exercir durant disset anys el càrrec d’almoiner del Marqués de Comilles, i després de tants anys de serveis es va trobar al carrer amb la porta als nassos, ja gran, passant la cinquantena, pobre i calumniat. ¿Que havia passat com a causa del trencament de l’amistat entre Mossèn Cinto i el Marquès?. Com a resultat d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va tornar trasbalsat, quelcom així a reconvertit interiorment, però segons ell, fou una crisi espiritual cap a l’alça, i no segons el que diuen alguns autors de la seva biografia que fan costat al Marquès (o sigui: al diner), que el seu canvi psicològic es va transformar cap a la baixa. A partir del retorn de Palestina, Verdaguer va redoblar el seu lliurament sacerdotal amb més intensitat i també la seva 'generositat' a l’hora de repartir les almoines del Marquès, i fou precisament el ser massa caritatiu el motiu de les desavinences entre ell i el seu cap de feina i protector que l’havia allotjat al seu palau. L'hi buscaven proves per declarar-lo boig i per internar-lo (costa de creure a l’autor de l’Atlántida com un malalt mental i referent a aquest tipus de “bogeria”, en èpoques més recents s’han donat casos semblants quan al tracte del regim soviètic als seus intel·lectuals dissidents). També se l’acusava de conviure amb la família Duran (mare i dues filles), que segons el bisbe Morgades el desprestigiaven a ell, a’n Verdaguer, però segons Verdaguer la seva convivència amb aquella família era deguda a l’hospitalitat que li oferien per problema d’habitatge i de subsistència. La historia es llarguíssima i se suposa que Verdaguer fou un capellà rebel en alguns rituals adreçats als malalts, i pel motiu citat de desobediència el seu bisbe el va suspendre a divinis, i en aquell tepms sense la llicència per celebrar missa un sacerdot quedava condemnat a passar gana. Però el detall mes característic, i del qual ens hem d’avergonyir com a catalans es que, la rehabilitació d’en Verdaguer (o sigui: del nostre millor poeta nacional) fou possible desprès de llarguíssimes gestions i precisament mitjançant el bisbe de Madrid Dr. Cos i Macho, el qual es va imposar fortament contra el tossut bisbe Morgades de Catalunya i Mossèn Cinto va poder tornar a celebrar missa. Va resultar que, majoritariament l’aristocràcia catalanista d’aquell temps es va posar de la banda del Marquès de Comilles per fer-se ben veure i en contra d'en Verdaguer, el qual va viure un autèntic drama personal . Es aconsellable, a l’hora de cercar la biografia d'en Verdaguer i la documentació sobre la seva lluita, la lectura de diferents autors i millor llegir tot el que és escrit pel mateix Mossèn Cinto referent al trencaclosques esmentat, i ho tenim en els famosos articles de premsa titulats “En defensa Pròpia”. Precisament sobre aquest llibre editat fa poc, s’han fet algunes observacions dirigides a criticar el llenguatge insultant d'en Verdaguer quan ataca al Marques de Comilles i al bisbe Morgades, llenguatge d’alta agressivitat dialèctica i que contrasta amb l’encapçalament de les seves cartes on sempre posava: Jesús, Maria, Josep. Referent a la violència verbal emprada per Verdaguer i considerada per alguns crítics com impròpia d’un capellà cal tenir en compte que, les pagines dels Evangelis també van plenes de violències verbals per la boca del mateix Jesucrist, i en tenim testimoni quan expulsa els mercaders del temple, quan amenaça dient “hipòcrites fariseus” i especialment en el capítol de Mateu 23 on l’expressió “ai de vosaltres” és repetida pel mateix Jesús infinitat de vegades. Del qual se’n desprèn que, la violència verbal agressiva és perfectament cristiana sempre quan no sigui obscena o insultant, detall ben demostrat en els llibres sagrats i en els sermons dels clergues. També se’l critica per la compra “quixotesca” que va fer de la capella de Vallcarca, on és va endeutar econòmicament a causa de la inacabable hipoteca, i se’l considerava per això un imprudent, però aquí hi ha un detall que cal aclarir, i son els límits indefinits entre imprudència i valentia. De totes maneres igual com va fer Jesucrist, vingué als seus (els catalans) i els seus no el reberen (a pesar de ser dels millors defensors de la llengua), i semblantment el crucificaren. En conclusiò: ¿ES VERTADER O ES FALS? (joc enginyos entre dues paraules que ens invita a la reflexió).