Gaudí Google imatges
(L'Article me'l van publicar en algun diari digital)
Aquest any celebrèm el 150 aniversàri del neixement d’en Gaudí i la televisió ens bombardeja amb la frase famosa atribuida al mateix Gaudí : l'originalitat consisteix en tornar a l'origen. Relacionades amb el venerable personatge he trobat tres fallades criticables a passar pel sedàs .
(1) Es molt anomenada la plataforma Gaudí-Moda o també Saló-Moda-Gaudí, una entitat organitzadora de desfilades de models de passarel·la, i prou conegut es de tothom això de les desfilades de moda perque ho veiem freqüentment per televisió; la vestimenta quasi queda en segon terme i generalment es un espectacle de jovenívoles fèmines, excel·lentíssimes corbes, guapíssimes noies i esplendoroses nueses; situats en aquest punt, l’exibició consisteix en un saborós menú de maravella anatòmica i resulta un quadre plastic d’alló més impresionant; es d’agraïr l’encant de les esculturals nenas i aquest aparador de bellesa encisadora. Però entra en joc a les passarel·les un factor molt accentuat de frivolitat (el significat de la paraula vol dir, manca d’importància, poc seny, i absència de moral); es evident com els dissenyadors de les vestimentes femenines tenen el seu negoci montat sobre els estils de la moda provocativa que eufemisticament s’acostuma a dir seductora. No m’allargo perque ja m’he expresat bastant bé, i espero que els lectors mitjanament pensadors ja comprendràn la meva intenciò de posar damunt la taula, estrictament només, el concepte significatiu de la frivolitat. Moltíssims catalans ens hauriem de preguntar el següent: ¿aquestes passarel·les de models, que hi tenen a veura amb la persona d’en Gaudí, tal vegada allò de, exel·lentíssimes corbes?. Sembla com si aquesta petita frase fes honor a la seva obra, precisament ell que fou el gran arquitecte i artífex de les ratlles corbes. Se suposa que les citades empreses dels drapets deuen de pagar els corresponents honoràris a la Fundació Gaudí o als seus descendents familiars per l’usdefruit del nom “Gaudí” com estrategia publicitària dels seus negocis, i aixó em recorda l’anunci que surt per televisió dels perfúms i diamants Svankoff, sent aquest el cognòm del famós general americà guanyador de la guerra del Golf, i que ara amb la seva aurèola mítica de militar victorios a ben segur s’enriqueix abundosament cobrant els drets del seu usdefruit nominal. La fallada criticable consisteix en que Gaudí era un home profundament religios i místic, i d’una vida molt austera i monacal, i es per a Catalunya com una especie de Ramon Llull del nostre temps; pels citats motius es ben natural que s’estigui treballant per a la seva canonització; l’explotació que es fa del seu nom mitjançant algunes activitats frivoles, es una vertadera llàstima, però ja sabem alló de poderós es el diner, i de sempre llaminer .
Nota: (la idea de la crítica de les passarel·les d’aquest capítul, es extreta d’un article del nostre veterà i honorable periodista Carles Sentís, i vull demostrar que m’afeigeixo a compartir amb ell les seves publicades opinions) .
(2) Relacionat amb l’any Gaudí, veig inexistent a l’entrada de les biblioteques públiques algun poster gegantí amb la imatge del genial arquitecte i especialment de quan era jove, el qual tenia una fotogenia esplèndida; abants hi figuraven uns cartells on sortia en Pepe Rubianes amb l’afegit d’un eslòguen tirant a frívol i convidant al jovent a llegir llibres; soc de l’opinió en quant al citat actor que es un magnífic rei dels escenaris, però no arriba a la categoria dels deus de l‘Olimp de la cultura com eren Dalí, Picasso, Pau Casals, Josep Pla, Verdaguer o el mateix Gaudí; les nostres biblioteques públiques son temples de la cultura i com a tals haurien de decorar les seves parets amb les figures dels personatges mes rellevants de l’Olimp cultural; proposar l’emmirallament del nostre jovent vers personatges tipus Gaudí, es encara una assignatura pendent; la quantitat de metres quadrats de parets en blanc existents a les nostres biblioteques, molt bé podrien destinar-se a les figures dels ídols de la cultura universal, molt mes importants que els ídols de l’escenari o l’esport.
(3) La tercera fallada criticable es del mateix Gaudí però no d’arquitectura, sino de seguretat personal com a vianant per dintre la gran ciutat; anava despistat i l’atropellà un tramvia, i d’aixó fa 76 anys; costa d’imaginar amb l’escassíssim tràfic vial d’aquella època; avui en dia aquest perill d’accident s’ha multiplicat considerablement; quan el recolliren de terra només li trobaren dins les butxaques quatre nous i quatre panses, i algunes peces de la seva vestimenta s’aguantaven subjectades amb agulles imperdibles ja que no tenia temps de portar la seva roba al taller de farcidora; tardaren bastant de temps a poder-lo identificar degut a la manca de documentació, o sigui que es passejava per dintre Barcelona sensa la matrícula posada com si diguéssim, cosa que no s’ha de fer mai, sobretot quan es passa d’una certa edat .
Que la seva vida ens serveixi d’exemple i la seva genialitat d’emmirallament . ¡¡ Visca l’any Gaudí !!
Interessantíssims
- Pessebre De L'Ada Colau Nadal 2015
- Memoria-Intel·ligencia Examens
- Sermons Cretinitzants Als Telediaris (Pilot Suïcida Alps)
- La Via Làctea, la Gran Desconeguda
- Posar-se Les Ulleres Bíbliques Per Veure-hi Millor
- Com Es El Vaticà Per Dins. (Documental)
- Silveri Garrell, Vídeos
- ¿Perquè L'Avort Es Un Drama?: Els Avortistes No Saben Contestar.
- Per Resar El Rosari En Tot Terreny
- Per Renovar La Fe Perduda
21.9.05
17.9.05
Passarel·la Gaudí
Passarel·la Gaudí Google imatges
Es curiós, això de la Passarel·la Gaudí, se serveixen del nom d’un home que és candidat a ser beatificat per fer desfilades de models explotant el seu nom de possible sant del Santoral. Precisament unes desfilades no gaire conformes amb la Moral Cristiana. Vertaderament, si Gaudí aixequés el cap i veiés el que fan amb el seu nom s’emprenyaria molt. Però a ben segur ja ho deu saber de sobres ja que els sants no moren i només és traspassen de lloc de la terra cap al Cel. Estimat i benaurat Gaudí: digue’ls-hi a tota aquesta colla d’explotadors del teu cognom, que vesteixin les noies amb més draps. Els seus “corporis-perfectus” no precisen forçosament ser ensenyats per ser endevinats.
Vertaderament, algú ha perdut el seny.
Es curiós, això de la Passarel·la Gaudí, se serveixen del nom d’un home que és candidat a ser beatificat per fer desfilades de models explotant el seu nom de possible sant del Santoral. Precisament unes desfilades no gaire conformes amb la Moral Cristiana. Vertaderament, si Gaudí aixequés el cap i veiés el que fan amb el seu nom s’emprenyaria molt. Però a ben segur ja ho deu saber de sobres ja que els sants no moren i només és traspassen de lloc de la terra cap al Cel. Estimat i benaurat Gaudí: digue’ls-hi a tota aquesta colla d’explotadors del teu cognom, que vesteixin les noies amb més draps. Els seus “corporis-perfectus” no precisen forçosament ser ensenyats per ser endevinats.
Vertaderament, algú ha perdut el seny.
15.9.05
Resposta a Jaume Reixach
(Mossèn Jaume Reixach acostuma a publicar un article cada dues setmanes a www.elpunt.com , i sempre ataca contra la mateixa Església de la qual éll és sacerdot). (Poso en negre les lletres d'en Reixac i en vermell les meves respostes)
La majoria de les crítiques contra la jerarquia de l'Església són provocades per la mateixa Església. (No es pas veritat en quant a ser la majoria, i més bé s’entendria per una bona part. Les crítiques contra l’Església i la Jerarquia surten sobretot avui dels grups homosexualistes que vostè acostuma a defensar).Perquè s'entesta a imposar el seu magisteri a tothom, com si tothom fos creient o tingués l'obligació de ser-ho. (El que no pot fer l’Església és oferir un magisteri variat i adaptat a diferents morals, donat que de moral només n’hi ha una).Constato (amb preocupació) que alguns creients no dubten a manifestar la seva indignació cada vegada que apareix un article (majorment a la premsa diària) en què es critica (sempre puntualment) determinades manifestacions del Papa de la jerarquia catòlica. (O doncs que es pensa??, que hem d’estar callats quan alguns capellans com vostè escriuen atacant l’Església, o tal vegada només els de les seves idees tenen permís d’escriure??).Només cal ullar amb regularitat la secció de cartes al director per constatar tres coses molt reveladores;1- Que els signants de les cartes sempre solen ser els mateixos. (També els signants dels articles fets per capellans rebels sou sempre els mateixos, en Reixac i en Romeu. Que més vol??).2- Que els arguments que esgrimeixen solen ser molt conservadors (afins a la ideologia d'alguns sectors de l'Església prou coneguts). (Conservadors en no voler casar homosexuals, només tocant aquest punt concret, perquè ja veiem que aquest punt és l’estrella de les discussions).3- Que la seva indignació (o la manera d'expressar-la) no és la mateixa si l'autor de l'article pertany a l'Església o si no hi pertany. En el primer cas, aquests esforçats defensors de l'Església (la bona voluntat dels quals no poso en dubte) acostumen a mostrar-se escandalitzats. («Com goses criticar la teva Església?»). (Ens creiem en el deute moral ben cristià i que amb les nostres cartes fem un apostolat, i en aquest cas en contra d’alguns capellans com vostè que volen enfonsar l’Església).En el segon cas, en canvi, es limiten a desqualificar l'autor de l'article («Quin dret tens a criticar l'Església si no en formes part?»). A primera vista semblen arguments de pes, però en realitat fan aigües per tots costats. (El que fa aigües per tots costats és vostè que ja no sap ni que escriure i només s’aprofita del morbo per fer-se llegir a Punt Diari).Per això en vull parlar. Per aportar una mica de llum en aquest tema. (Més aviat hi porta foscor en lloc de llum) (els defensors a ultrança de l'Església) que cada dia ocupa més espai als diaris com si estiguessin davant d'una «santa» croada a favor d'una Església «perseguida» (com algú ja ha dit, de manera ben poc responsable al meu entendre). (Tal vegada no és la institució que val més la pena defensar de totes??). Començaré pel segon cas. Desqualificar algú per la seva no-pertinença a l'Església sona a sectarisme. (No és desqualifica a ningú i això vostè s’ho inventa per emplenar l’article). És oblidar que en una societat democràtica tothom és lliure d'expressar la seva opinió (sempre que es faci amb respecte). (I les hordes socialistes ho fan amb respecte??, i ho van fer en els anys trenta??) Més que més, si es tracta d'una institució tan influent com l'Església, que a més de ser pública està oberta al diàleg (o no?) (Segons vostè no ho deu estar oberta al diàleg, i aquí es contradiu). Però sobretot és oblidar (deliberadament) la qüestió de fons: Que la major part de les crítiques (i especialment les més dures) són provocades per la mateixa Església. (Perquè el mateix missatge de l’Evangeli és provocatiu, ben entès en les seves radicalitats. Aquest paràgraf ja l’he contestat al principi de l’escrit) S'hi entesta fins i tot en temes ben opinables, relacionats sovint amb la política. (Temes no gens opinables com portar els homosexuals a l’altar o no portar-los. Altra cosa seria la llei del celibat, que si que és opinable). Amb el conseqüent perill de caure en el partidisme. (En el partidisme no hi tenim cap més remei que caure-hi si volem mantenir conviccions profundes i decantar-nos cap una banda determinada, del contrari quedem exposats a relativitzar-ho tot i navegar en mitges tintes). Si a tot això hi afegim la seva indeclinable voluntat d'influir en el govern de l'Estat, com en èpoques passades, (Aquí hi tenim una de les parts més sucoses de la discussió: poder influir en el Govern. Es una altre forma de Cristianitat política moderna que, no hi veig cap més remei si l’Església vol influir en les societats. Es allò de : o ells o nosaltres. El Poder, certament el vol tothom, i sense Poder els contraris ens esborrarien del mapa), o d'oposar-se a determinades lleis que el Parlament legitima, com acaba de succeir fa poc, a ningú pot sorprendre que algunes veus es mostrin crítiques amb l'Església. Per magisteri excessiu en alguns casos i per intrusió política en altres, les crítiques estan justificades. (Aquest paràgraf el trobo realment ordinari per ser massa reiteratiu com si vostè mateix no sapigués ja que escriure per emplenar l’article). que els autors d'aquestes crítiques no pertanyin a l'Església no vol dir que no tinguin raó. Desqualificar-los d'entrada indica una estretor de mires que voreja el sectarisme. Quan les crítiques provenen de persones que pertanyen a l'Església, la reacció dels seus esforçats defensors és una altra. Ja ho hem dit: a més d'indignar-se, acostumen a mostrar-se escandalitzats. No conceben que una persona de l'Església (un teòleg, un capellà o un militant de base, per citar els casos més freqüents) critiqui alguns aspectes de l'Església o determinades actituds de la jerarquia i al mateix temps pretengui (diguem-ho així) seguir treballant en l'Església i mantenir la comunió amb la jerarquia. No seria millor que deixessin l'Església abans que mostrar públicament els seus desacords? Segons ells, sí. Perquè són incapaços d'entendre el pluralisme intern. Incapaços de veure que la discrepància no sols és legítima sinó que, a més, sol ser enriquidora. (La discrepància es disgregadora quan es fa en temes de moral i doctrinals, altra cosa es la discrepància en temes disciplinaris o secundaris. Altra vegada vostè confon els termes). Confonen unitat amb uniformitat. En els seus esquemes, l'Església és més divina que humana. (Si no fos més divina que humana ja no existiria, i d’aquí li ve la seva supervivència pels segles). D'acord que a vegades comet errors -diuen- però la nostra obligació és tapar-los. I la millor manera és saber dir amén a la jerarquia (en qualsevol ocasió i circumstància). Aspiren a una Església blindada, impermeable a les crítiques externes i enfortida pel consens intern. Perquè la crítica, segons aquests esforçats defensors de l'Església, no és mai constructiva. Implica deslleialtat i desamor. Per això s'escandalitzen quan les crítiques provenen del si mateix de l'Església. Quina poca confiança en l'Esperit Sant, que guia l'Església a través dels seus fills, i l'enriqueix amb la diversitat dels seus dons! No deu ser que aquests esforçats defensors de l'Església, que s'escandalitzen amb tanta facilitat, confonen l'Església amb una secta?No cal dir que el meu desacord amb ells és total. A veure: tots volem el millor per a l'Església. Però no crec que el millor sigui blindar-la. Convertir-la en una secta de fanàtics («l'Església sempre té rao») o en una congregació de súbdits que fan de l'amén la seva principal virtut. L'Església no és la jerarquia. L'Església som tots. «Quan entrem a l'Església -recordava amb sornegueria el pare Llanos- se'ns demana que ens traguem el barret, però no que ens traguem el cap». (Amb això te una part de raó però, acceptar les directrius doctrinals no equival a tallar-nos el cap, com tampoc ho és acceptar les lleis de Tràfic) L'Església, si vol ser evangelitzadora, ho ha de ser dialogant (A pesar de tot és l’Esglesia la institució que ha civilitzat més al mon i la que més ha dialogat. Vostè l’ataca injustament posant com a general el que és anecdòtic) l'única manera d'arribar a tothom. Però mai no arribarà a tothom ni serà dialogant si no acull les crítiques amb esperit obert (Acollir les critiques no és el mateix que accedir a certes demandes, i molts com vostè confonen els dos termes). Tant les de fora com les de dins. Aquestes encara més. Sobretot si neixen de l'amor a l'Evangeli i la lleialtat a l'Església. (Molt bé, critiquem en contra del celibat obligatori, en contra de la confessió freqüent, en contra de les riqueses ornamentals, en contra dels viatges del papa, en contra de coses similars, però, no posem la pota criticant la doctrina vaticana que condemna les practiques del sexe il·lícit, ja que forma part de la moral més elemental. Almenys en aquest punt hem de reconeixer que l’Església te la raó, del contrari ja no sabríem ni en que creure. O millor dit, podriem creure en els clergues catalans com vostè i en Romeu. La nova saga dels infalibles, certament)
La majoria de les crítiques contra la jerarquia de l'Església són provocades per la mateixa Església. (No es pas veritat en quant a ser la majoria, i més bé s’entendria per una bona part. Les crítiques contra l’Església i la Jerarquia surten sobretot avui dels grups homosexualistes que vostè acostuma a defensar).Perquè s'entesta a imposar el seu magisteri a tothom, com si tothom fos creient o tingués l'obligació de ser-ho. (El que no pot fer l’Església és oferir un magisteri variat i adaptat a diferents morals, donat que de moral només n’hi ha una).Constato (amb preocupació) que alguns creients no dubten a manifestar la seva indignació cada vegada que apareix un article (majorment a la premsa diària) en què es critica (sempre puntualment) determinades manifestacions del Papa de la jerarquia catòlica. (O doncs que es pensa??, que hem d’estar callats quan alguns capellans com vostè escriuen atacant l’Església, o tal vegada només els de les seves idees tenen permís d’escriure??).Només cal ullar amb regularitat la secció de cartes al director per constatar tres coses molt reveladores;1- Que els signants de les cartes sempre solen ser els mateixos. (També els signants dels articles fets per capellans rebels sou sempre els mateixos, en Reixac i en Romeu. Que més vol??).2- Que els arguments que esgrimeixen solen ser molt conservadors (afins a la ideologia d'alguns sectors de l'Església prou coneguts). (Conservadors en no voler casar homosexuals, només tocant aquest punt concret, perquè ja veiem que aquest punt és l’estrella de les discussions).3- Que la seva indignació (o la manera d'expressar-la) no és la mateixa si l'autor de l'article pertany a l'Església o si no hi pertany. En el primer cas, aquests esforçats defensors de l'Església (la bona voluntat dels quals no poso en dubte) acostumen a mostrar-se escandalitzats. («Com goses criticar la teva Església?»). (Ens creiem en el deute moral ben cristià i que amb les nostres cartes fem un apostolat, i en aquest cas en contra d’alguns capellans com vostè que volen enfonsar l’Església).En el segon cas, en canvi, es limiten a desqualificar l'autor de l'article («Quin dret tens a criticar l'Església si no en formes part?»). A primera vista semblen arguments de pes, però en realitat fan aigües per tots costats. (El que fa aigües per tots costats és vostè que ja no sap ni que escriure i només s’aprofita del morbo per fer-se llegir a Punt Diari).Per això en vull parlar. Per aportar una mica de llum en aquest tema. (Més aviat hi porta foscor en lloc de llum) (els defensors a ultrança de l'Església) que cada dia ocupa més espai als diaris com si estiguessin davant d'una «santa» croada a favor d'una Església «perseguida» (com algú ja ha dit, de manera ben poc responsable al meu entendre). (Tal vegada no és la institució que val més la pena defensar de totes??). Començaré pel segon cas. Desqualificar algú per la seva no-pertinença a l'Església sona a sectarisme. (No és desqualifica a ningú i això vostè s’ho inventa per emplenar l’article). És oblidar que en una societat democràtica tothom és lliure d'expressar la seva opinió (sempre que es faci amb respecte). (I les hordes socialistes ho fan amb respecte??, i ho van fer en els anys trenta??) Més que més, si es tracta d'una institució tan influent com l'Església, que a més de ser pública està oberta al diàleg (o no?) (Segons vostè no ho deu estar oberta al diàleg, i aquí es contradiu). Però sobretot és oblidar (deliberadament) la qüestió de fons: Que la major part de les crítiques (i especialment les més dures) són provocades per la mateixa Església. (Perquè el mateix missatge de l’Evangeli és provocatiu, ben entès en les seves radicalitats. Aquest paràgraf ja l’he contestat al principi de l’escrit) S'hi entesta fins i tot en temes ben opinables, relacionats sovint amb la política. (Temes no gens opinables com portar els homosexuals a l’altar o no portar-los. Altra cosa seria la llei del celibat, que si que és opinable). Amb el conseqüent perill de caure en el partidisme. (En el partidisme no hi tenim cap més remei que caure-hi si volem mantenir conviccions profundes i decantar-nos cap una banda determinada, del contrari quedem exposats a relativitzar-ho tot i navegar en mitges tintes). Si a tot això hi afegim la seva indeclinable voluntat d'influir en el govern de l'Estat, com en èpoques passades, (Aquí hi tenim una de les parts més sucoses de la discussió: poder influir en el Govern. Es una altre forma de Cristianitat política moderna que, no hi veig cap més remei si l’Església vol influir en les societats. Es allò de : o ells o nosaltres. El Poder, certament el vol tothom, i sense Poder els contraris ens esborrarien del mapa), o d'oposar-se a determinades lleis que el Parlament legitima, com acaba de succeir fa poc, a ningú pot sorprendre que algunes veus es mostrin crítiques amb l'Església. Per magisteri excessiu en alguns casos i per intrusió política en altres, les crítiques estan justificades. (Aquest paràgraf el trobo realment ordinari per ser massa reiteratiu com si vostè mateix no sapigués ja que escriure per emplenar l’article). que els autors d'aquestes crítiques no pertanyin a l'Església no vol dir que no tinguin raó. Desqualificar-los d'entrada indica una estretor de mires que voreja el sectarisme. Quan les crítiques provenen de persones que pertanyen a l'Església, la reacció dels seus esforçats defensors és una altra. Ja ho hem dit: a més d'indignar-se, acostumen a mostrar-se escandalitzats. No conceben que una persona de l'Església (un teòleg, un capellà o un militant de base, per citar els casos més freqüents) critiqui alguns aspectes de l'Església o determinades actituds de la jerarquia i al mateix temps pretengui (diguem-ho així) seguir treballant en l'Església i mantenir la comunió amb la jerarquia. No seria millor que deixessin l'Església abans que mostrar públicament els seus desacords? Segons ells, sí. Perquè són incapaços d'entendre el pluralisme intern. Incapaços de veure que la discrepància no sols és legítima sinó que, a més, sol ser enriquidora. (La discrepància es disgregadora quan es fa en temes de moral i doctrinals, altra cosa es la discrepància en temes disciplinaris o secundaris. Altra vegada vostè confon els termes). Confonen unitat amb uniformitat. En els seus esquemes, l'Església és més divina que humana. (Si no fos més divina que humana ja no existiria, i d’aquí li ve la seva supervivència pels segles). D'acord que a vegades comet errors -diuen- però la nostra obligació és tapar-los. I la millor manera és saber dir amén a la jerarquia (en qualsevol ocasió i circumstància). Aspiren a una Església blindada, impermeable a les crítiques externes i enfortida pel consens intern. Perquè la crítica, segons aquests esforçats defensors de l'Església, no és mai constructiva. Implica deslleialtat i desamor. Per això s'escandalitzen quan les crítiques provenen del si mateix de l'Església. Quina poca confiança en l'Esperit Sant, que guia l'Església a través dels seus fills, i l'enriqueix amb la diversitat dels seus dons! No deu ser que aquests esforçats defensors de l'Església, que s'escandalitzen amb tanta facilitat, confonen l'Església amb una secta?No cal dir que el meu desacord amb ells és total. A veure: tots volem el millor per a l'Església. Però no crec que el millor sigui blindar-la. Convertir-la en una secta de fanàtics («l'Església sempre té rao») o en una congregació de súbdits que fan de l'amén la seva principal virtut. L'Església no és la jerarquia. L'Església som tots. «Quan entrem a l'Església -recordava amb sornegueria el pare Llanos- se'ns demana que ens traguem el barret, però no que ens traguem el cap». (Amb això te una part de raó però, acceptar les directrius doctrinals no equival a tallar-nos el cap, com tampoc ho és acceptar les lleis de Tràfic) L'Església, si vol ser evangelitzadora, ho ha de ser dialogant (A pesar de tot és l’Esglesia la institució que ha civilitzat més al mon i la que més ha dialogat. Vostè l’ataca injustament posant com a general el que és anecdòtic) l'única manera d'arribar a tothom. Però mai no arribarà a tothom ni serà dialogant si no acull les crítiques amb esperit obert (Acollir les critiques no és el mateix que accedir a certes demandes, i molts com vostè confonen els dos termes). Tant les de fora com les de dins. Aquestes encara més. Sobretot si neixen de l'amor a l'Evangeli i la lleialtat a l'Església. (Molt bé, critiquem en contra del celibat obligatori, en contra de la confessió freqüent, en contra de les riqueses ornamentals, en contra dels viatges del papa, en contra de coses similars, però, no posem la pota criticant la doctrina vaticana que condemna les practiques del sexe il·lícit, ja que forma part de la moral més elemental. Almenys en aquest punt hem de reconeixer que l’Església te la raó, del contrari ja no sabríem ni en que creure. O millor dit, podriem creure en els clergues catalans com vostè i en Romeu. La nova saga dels infalibles, certament)
26.6.05
Federico Jimenez Losantos
Federico J. Losantos Imatges Google
(Circula una web que recull signatures per despatxar a Losantos de la Cope, i per la meva part no vull signar rès contra aquest home.)
Jo personalment no tinc rès contra aquest home, i encara que la seva teatralitat provocativa molesti a molts catalans, a mí m'agrada i en el fons reconec que te raò. Es ell, si no vaig equivocat, qui ha inventat l'apodo de "roviretxe" dirigit a'n Carod Rovira i ho veig amb bons ulls. Generalment només ataca contra els nacionalismes exacerbats, els denominats 'separatismes', i també veig que te raó. En una de les seves teatralitats va dir que el govern d'en Zp sols escoltava als catalans i als terroristes, i d'aquestes manifestacions alguns van deduïr que posava els catalans al mateix nivell de terroristes, però no passa de ser una broma teatral per guanyar audiència. Jo no soc partidari de firmar en contra d'aquest home i reconec que la Conferencia Episcopal ja l'hauria d'haver despaxat si fos tan insultant. Avui en els nostres mitjans democratics de prensa, qualsevol se considera insultat només que li toquin un pel com en el cas dels gais que no permeten als diaris dir rès en contra d'ells criticant-los, i això ja es sortir-se de les regles democràtiques. La vertadera democracia és la que permet la CRITICA, i sense aquesta desapareix la llibertat. En tot cas a l'INSULT s'hi arriba, no quan es fa servir la ironia, sinò quan és fa servir la difamació, i no crec que 'difamar' sigui la feina de Losantos encara que molts s'ho agafin així i els dolgui en les seves entranyes.
(Circula una web que recull signatures per despatxar a Losantos de la Cope, i per la meva part no vull signar rès contra aquest home.)
Jo personalment no tinc rès contra aquest home, i encara que la seva teatralitat provocativa molesti a molts catalans, a mí m'agrada i en el fons reconec que te raò. Es ell, si no vaig equivocat, qui ha inventat l'apodo de "roviretxe" dirigit a'n Carod Rovira i ho veig amb bons ulls. Generalment només ataca contra els nacionalismes exacerbats, els denominats 'separatismes', i també veig que te raó. En una de les seves teatralitats va dir que el govern d'en Zp sols escoltava als catalans i als terroristes, i d'aquestes manifestacions alguns van deduïr que posava els catalans al mateix nivell de terroristes, però no passa de ser una broma teatral per guanyar audiència. Jo no soc partidari de firmar en contra d'aquest home i reconec que la Conferencia Episcopal ja l'hauria d'haver despaxat si fos tan insultant. Avui en els nostres mitjans democratics de prensa, qualsevol se considera insultat només que li toquin un pel com en el cas dels gais que no permeten als diaris dir rès en contra d'ells criticant-los, i això ja es sortir-se de les regles democràtiques. La vertadera democracia és la que permet la CRITICA, i sense aquesta desapareix la llibertat. En tot cas a l'INSULT s'hi arriba, no quan es fa servir la ironia, sinò quan és fa servir la difamació, i no crec que 'difamar' sigui la feina de Losantos encara que molts s'ho agafin així i els dolgui en les seves entranyes.
22.6.05
Les Incongruències Del Bisbe Carrera
(Selecciò d'unes declaracions del bisbe Carrera sobre la manifestació de Madrid en favor del Matrimoni Tradicional, del dia 18 -6-05)
Va dir:
"...es preocupante que se configuren dos polos y que la Iglesia católica quede incluida en uno de estos dos polos porque esto es lo más anticristiano que puede hacerse, en el sentido de que corta la posibilidad de que media España se mire con paz espiritual o con curiosidad intelectual el cristianismo, porque ya queda marcado como una línea política". Carrera ha agregado que haría "todo lo posible para que esto no ocurriera". El obispo auxiliar además ha dicho que considera legítimo que la gente se manifieste, pero "pediría a los que fueran que realmente sean conscientes de este peligro, que es gravísimo, porque condiciona la fe del país". "Si nosotros nos volvemos a enmarcar en una línea política, vetamos de entrada, cerramos la puerta y esto es profundamente anticristiano...".
Contesto jo:
Les meves conclusions després d'analitzar el paràgraf precedent son les següents:
Se’n desprèn que no se’n volgut mullar anant a manifestar-se per no posar-se dintre del nacional-catolicisme-espanyol, però se’ls veu el fallo perquè per altre banda ja sabem de sobres que els bisbes catalans estan empapats de nacional-catolicisme-català com a jerarques de l'Església Catalana de bracet amb el nostre nacionalisme. La manifestació de Madrid era purament en defensa de la Família i això no veig perquè ho van considerar política partidista i que consistís posar-se “en dos pols oposats” com si anar a Madrid a manifestar-se sigués fer costat al PP per part dels nostres bisbes. Totalment incongruent el discurs d’en Carrera i edemes diu que “haria todo lo posible para que esto no ocurriera", referint-se a la divisiò entre bisbes espanyols i bisbes catalans. ¡Home doncs llàstima!, ¿¿perquè no anaven a Madrid a fer costat als valors morals junt amb els altres bisbes espanyols??, ¿¿ perquè no és van repartir en les esglésies catalanes els prospectes en defensa del Matrimoni editats pels bisbes centrals? (en algunes esglésies dirigides per preveres de l'Opus si que és van repartir els prospectes) ¿no hagues significat això una excel·lent unió en lloc d'una divisió entre tots els bisbes ??. Si per algún punt tenien que començar era en aquest concret de defensar el Matrimoni i la Familia tots junts, jugant-se la reputació de ser criticats per fer costat al PP i a tots els altres bisbes madrilenys. El Cristianisme es un camí arriscat i ja ho sabem de sobres, i en aquest cas els bisbes catalans han preferit el Nacionalisme Català per no ficar-se en problemes abans que fer costat als bisbes carpetovetònics en un tema que es podia interpretar equivocadament com a Nacionalisme Espanyol i problemàtic.
Un embolic per desorientar encara més a la gent d’església, en el qual s'ha volgut quedar bé amb el Catalanisme com a prioritat, abans de fer costat als bisbes de la Conferencia Episcopal Espanyola en un tema de moral matrimonial. La pregunta que ens podem fer és: ¿¿com podem criticar a un nacional-catolicisme-espanyol, quan per la nostra part també professem un nacional-catolicisme-català??. ¿¿O és que el nostre és ‘pur’ i el dels altres és ‘impur’??. ¿¿Ells son els dolents, i nosaltres som els bons??. Vertaderament amb l’Evangeli a la mà, veiem que s’ha assenyalat la palla de l’ull de l'altre sense veure la biga en el nostre. Han confós una manifestació a favor del PP en lloc d’una moguda en defensa del Matrimoni i La Familia. Com a catòlic em sap molt greu l’actitud dels meus pastors, perquè el nacionalisme català no els ha deixat veura més enllà quan es tractava de defensar unes proposicions de lleis a favor del Matrimoni en un moment clau de la historia de Espanya.
El bisbe Joan Carrera ha sigut la gran estrella receptora de les critiques dels Germinans Germinabit des de que existeix aquesta web catòlica de dreta eclesial.
Va dir:
"...es preocupante que se configuren dos polos y que la Iglesia católica quede incluida en uno de estos dos polos porque esto es lo más anticristiano que puede hacerse, en el sentido de que corta la posibilidad de que media España se mire con paz espiritual o con curiosidad intelectual el cristianismo, porque ya queda marcado como una línea política". Carrera ha agregado que haría "todo lo posible para que esto no ocurriera". El obispo auxiliar además ha dicho que considera legítimo que la gente se manifieste, pero "pediría a los que fueran que realmente sean conscientes de este peligro, que es gravísimo, porque condiciona la fe del país". "Si nosotros nos volvemos a enmarcar en una línea política, vetamos de entrada, cerramos la puerta y esto es profundamente anticristiano...".
Contesto jo:
Les meves conclusions després d'analitzar el paràgraf precedent son les següents:
Se’n desprèn que no se’n volgut mullar anant a manifestar-se per no posar-se dintre del nacional-catolicisme-espanyol, però se’ls veu el fallo perquè per altre banda ja sabem de sobres que els bisbes catalans estan empapats de nacional-catolicisme-català com a jerarques de l'Església Catalana de bracet amb el nostre nacionalisme. La manifestació de Madrid era purament en defensa de la Família i això no veig perquè ho van considerar política partidista i que consistís posar-se “en dos pols oposats” com si anar a Madrid a manifestar-se sigués fer costat al PP per part dels nostres bisbes. Totalment incongruent el discurs d’en Carrera i edemes diu que “haria todo lo posible para que esto no ocurriera", referint-se a la divisiò entre bisbes espanyols i bisbes catalans. ¡Home doncs llàstima!, ¿¿perquè no anaven a Madrid a fer costat als valors morals junt amb els altres bisbes espanyols??, ¿¿ perquè no és van repartir en les esglésies catalanes els prospectes en defensa del Matrimoni editats pels bisbes centrals? (en algunes esglésies dirigides per preveres de l'Opus si que és van repartir els prospectes) ¿no hagues significat això una excel·lent unió en lloc d'una divisió entre tots els bisbes ??. Si per algún punt tenien que començar era en aquest concret de defensar el Matrimoni i la Familia tots junts, jugant-se la reputació de ser criticats per fer costat al PP i a tots els altres bisbes madrilenys. El Cristianisme es un camí arriscat i ja ho sabem de sobres, i en aquest cas els bisbes catalans han preferit el Nacionalisme Català per no ficar-se en problemes abans que fer costat als bisbes carpetovetònics en un tema que es podia interpretar equivocadament com a Nacionalisme Espanyol i problemàtic.
Un embolic per desorientar encara més a la gent d’església, en el qual s'ha volgut quedar bé amb el Catalanisme com a prioritat, abans de fer costat als bisbes de la Conferencia Episcopal Espanyola en un tema de moral matrimonial. La pregunta que ens podem fer és: ¿¿com podem criticar a un nacional-catolicisme-espanyol, quan per la nostra part també professem un nacional-catolicisme-català??. ¿¿O és que el nostre és ‘pur’ i el dels altres és ‘impur’??. ¿¿Ells son els dolents, i nosaltres som els bons??. Vertaderament amb l’Evangeli a la mà, veiem que s’ha assenyalat la palla de l’ull de l'altre sense veure la biga en el nostre. Han confós una manifestació a favor del PP en lloc d’una moguda en defensa del Matrimoni i La Familia. Com a catòlic em sap molt greu l’actitud dels meus pastors, perquè el nacionalisme català no els ha deixat veura més enllà quan es tractava de defensar unes proposicions de lleis a favor del Matrimoni en un moment clau de la historia de Espanya.
El bisbe Joan Carrera ha sigut la gran estrella receptora de les critiques dels Germinans Germinabit des de que existeix aquesta web catòlica de dreta eclesial.
7.6.05
Visca Ratzinger
Benet XVI Papa Google imatges
(La noticia mereix el comentari, i gracies a Deu tenim un Papa, per manar una mica que ja ens convé.)
De fet, no m’ho pensava que sortís elegit el que fins avui anomenavem el cardenal inquisidor del Vaticà, i amb el mot ‘inquisidor’ no insulto a ningú si tenim en compte que, una Inquisició portada a terme en els seus temps històrics si s'hagués fet com Deu volia, no hagués agafat la mala fama que l'acompanyarà sempre pels segles. Governar el Vaixell de la Catolicitat amb una vara de ferro, és especialment important encara que després surtin teòlegs com Leonardo Boff, i diguin que el Papa amb el seu bàcul és dediqui a picar més a les ovelles progressistes, que no pas, als llops poderosos adinerats que ronden l'Esglèsia. Resultarà un bon guardià, en Ratzinguer, per impedir que bona part de la clerecia, especialment europea, es dediqui a predicar relativismes, i a fer casaments de parelles atípiques. Confesso que mai he sigut dels aferrissats crítics en quant a la seva persona y a les seves tesis, encara que, alguna vegada hagi posat en dubte algun minúscul paràgraf dels seus documents. Tots podem tenir els nostres dubtes, y la mateixa Fe Cristiana mentre sigui ‘fe’ estarà sempre envoltada en el dubte, del contrari una certesa total ja seria viure en la Glòria, i ja no seria creure en Deu, sinó veure’l directament. Els directors espirituals han d’existir per força ja que, la mateixa demanda ho exigeix, i també han d’existir la pompa i l’ostentació cerimonials, ja que el Poble així ho vol, i consisteix la pompa en una manifestació festiva que, en altres àmbits socials també és fa, com per exemple, les desfilades militars, les desfilades de models, o les desfilades carnavalesques. En tot cas, l’ostentació la podríem criticar per l’elevat preu de les casulles cardenalícies però, es degut a que no és una vestimenta gens normal per fabricar-se en sèrie de forma industrial, i d’aquí el seu elevat cost.
Que Deu beneeixi al nou Papa, i li doni bona salut de ferro per molts anys.
(La noticia mereix el comentari, i gracies a Deu tenim un Papa, per manar una mica que ja ens convé.)
De fet, no m’ho pensava que sortís elegit el que fins avui anomenavem el cardenal inquisidor del Vaticà, i amb el mot ‘inquisidor’ no insulto a ningú si tenim en compte que, una Inquisició portada a terme en els seus temps històrics si s'hagués fet com Deu volia, no hagués agafat la mala fama que l'acompanyarà sempre pels segles. Governar el Vaixell de la Catolicitat amb una vara de ferro, és especialment important encara que després surtin teòlegs com Leonardo Boff, i diguin que el Papa amb el seu bàcul és dediqui a picar més a les ovelles progressistes, que no pas, als llops poderosos adinerats que ronden l'Esglèsia. Resultarà un bon guardià, en Ratzinguer, per impedir que bona part de la clerecia, especialment europea, es dediqui a predicar relativismes, i a fer casaments de parelles atípiques. Confesso que mai he sigut dels aferrissats crítics en quant a la seva persona y a les seves tesis, encara que, alguna vegada hagi posat en dubte algun minúscul paràgraf dels seus documents. Tots podem tenir els nostres dubtes, y la mateixa Fe Cristiana mentre sigui ‘fe’ estarà sempre envoltada en el dubte, del contrari una certesa total ja seria viure en la Glòria, i ja no seria creure en Deu, sinó veure’l directament. Els directors espirituals han d’existir per força ja que, la mateixa demanda ho exigeix, i també han d’existir la pompa i l’ostentació cerimonials, ja que el Poble així ho vol, i consisteix la pompa en una manifestació festiva que, en altres àmbits socials també és fa, com per exemple, les desfilades militars, les desfilades de models, o les desfilades carnavalesques. En tot cas, l’ostentació la podríem criticar per l’elevat preu de les casulles cardenalícies però, es degut a que no és una vestimenta gens normal per fabricar-se en sèrie de forma industrial, i d’aquí el seu elevat cost.
Que Deu beneeixi al nou Papa, i li doni bona salut de ferro per molts anys.
15.5.05
El Barça interior
Barça Google imatges
Titulat: Barsintrinsic, que vol dir Barça Intrinsic.
(Aquest poema el vaig dirigir a'n Joan Gaspart, quan era president del Barça i passava uns problemes molt greus que al final l'obligaren a dimitir. També el dirigeixo a tots els presidents futurs del nostre Barça, perquè no perdin el 'seny').
Fem un Barça com ens cal: retallem-nos el jornal.
Tenim masses estrangers: es un Barça de lloguers.
Volem jugadors de Casa: amb el cor fet una brasa.
Aquesta milionada: per l’esport es una errada.
Visca el Barça català: si no fos pel dinerar.
Catalunya amb la pilota: pel calaix va a la derrota.
Tenim massa gent de fora: la gespa es acusadora.
Cal cuidar mes el planter: fem de segona el caixer.
Visca el camp amb gent de casa: tenen mes llarga l’espasa.
L’afició es tonteta: sempre fa la malifeta.
Gaspart, no miris la plebs: d’ella la llum no la reps.
Per a tu, Barça dels socis: fastigueges de psicosis.
Tota aquesta davallada: el bon Euro l’ha portada.
A Gaspart i dirigents: sigueu dels euros prudents.
Gaspart meu i companyia: afineu la punteria.
Gaspart meu, pensa-t’ho bé: Catalunya va el primer.
Catalunya triomfant: si el Barça és el seu amant.
El pesseter mon del gol: era pur al seu bressol.
Això de veure el futbol: avui és com fer el mussol.
Salut al Gaspart del Barça: ara en temps de calamarsa.
Un Gaspart original: sense deixar el pedestal.
Que al Barça el salvi el bon Deu: posem el Cel amb relleu.
Gaspart, fes-ho sempre al vespre: un Parenostre en la gespa.
Practica l’esport Gaspart: que els problemes son d’infart.
Gaspart meu de la pilota: sigas fervent patriota.
Gaspart meu de la derrota: Deu te guardi de picota
Gaspart, ànim i aguanta: que compleixis els noranta.
Visca el conseller Casaus: l’Avi Barça de les paus.
Barça, Barça, cap on vas?: res de Gaspart al traspàs.
Titulat: Barsintrinsic, que vol dir Barça Intrinsic.
(Aquest poema el vaig dirigir a'n Joan Gaspart, quan era president del Barça i passava uns problemes molt greus que al final l'obligaren a dimitir. També el dirigeixo a tots els presidents futurs del nostre Barça, perquè no perdin el 'seny').
Fem un Barça com ens cal: retallem-nos el jornal.
Tenim masses estrangers: es un Barça de lloguers.
Volem jugadors de Casa: amb el cor fet una brasa.
Aquesta milionada: per l’esport es una errada.
Visca el Barça català: si no fos pel dinerar.
Catalunya amb la pilota: pel calaix va a la derrota.
Tenim massa gent de fora: la gespa es acusadora.
Cal cuidar mes el planter: fem de segona el caixer.
Visca el camp amb gent de casa: tenen mes llarga l’espasa.
L’afició es tonteta: sempre fa la malifeta.
Gaspart, no miris la plebs: d’ella la llum no la reps.
Per a tu, Barça dels socis: fastigueges de psicosis.
Tota aquesta davallada: el bon Euro l’ha portada.
A Gaspart i dirigents: sigueu dels euros prudents.
Gaspart meu i companyia: afineu la punteria.
Gaspart meu, pensa-t’ho bé: Catalunya va el primer.
Catalunya triomfant: si el Barça és el seu amant.
El pesseter mon del gol: era pur al seu bressol.
Això de veure el futbol: avui és com fer el mussol.
Salut al Gaspart del Barça: ara en temps de calamarsa.
Un Gaspart original: sense deixar el pedestal.
Que al Barça el salvi el bon Deu: posem el Cel amb relleu.
Gaspart, fes-ho sempre al vespre: un Parenostre en la gespa.
Practica l’esport Gaspart: que els problemes son d’infart.
Gaspart meu de la pilota: sigas fervent patriota.
Gaspart meu de la derrota: Deu te guardi de picota
Gaspart, ànim i aguanta: que compleixis els noranta.
Visca el conseller Casaus: l’Avi Barça de les paus.
Barça, Barça, cap on vas?: res de Gaspart al traspàs.
8.5.05
Floquet de Neu aniquilat
Floquet de Neu Google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Encara que no fos un ésser humà, sinó simplement un animal, el nostre Floquet de Neu no era mereixedor del final de vida en el deshonor a que l'han sotmès. ¡¡Pobret, perquè no sofrís!!. Sempre la mateixa cantarella com argument dels partidaris de l'Eutanàsia.¿Es que no era millor deixar-lo morir en pau devorat per la mateixa malaltia? Tal vegada en el seu esperit animal (¿immortal?), deu pensar: "per haver-me donar aquest sistema de mort, preferiria no haver sobreviscut en la meva infància selvàtica, al cap i a la fi que n'he tret de la vida només en l'afartament dels àpats pagats pel Ajuntament i les salutacions de les multituds, encara que rodejat d'amor humà de molt agrair però, m'han suprimit el CALCE DE DOLOR que, com a germà de totes les criatures de la Terra volia compartir. M'han tallat els meus últims sospirs naturals que em portaven cap al meu Creador. Alcalde Clos i companyia: ¿Que m'heu fet?".
(Un altre exemple flagrant d'EUTANASIA, oficialitzada en aquest cas per l' Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona).
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Encara que no fos un ésser humà, sinó simplement un animal, el nostre Floquet de Neu no era mereixedor del final de vida en el deshonor a que l'han sotmès. ¡¡Pobret, perquè no sofrís!!. Sempre la mateixa cantarella com argument dels partidaris de l'Eutanàsia.¿Es que no era millor deixar-lo morir en pau devorat per la mateixa malaltia? Tal vegada en el seu esperit animal (¿immortal?), deu pensar: "per haver-me donar aquest sistema de mort, preferiria no haver sobreviscut en la meva infància selvàtica, al cap i a la fi que n'he tret de la vida només en l'afartament dels àpats pagats pel Ajuntament i les salutacions de les multituds, encara que rodejat d'amor humà de molt agrair però, m'han suprimit el CALCE DE DOLOR que, com a germà de totes les criatures de la Terra volia compartir. M'han tallat els meus últims sospirs naturals que em portaven cap al meu Creador. Alcalde Clos i companyia: ¿Que m'heu fet?".
(Un altre exemple flagrant d'EUTANASIA, oficialitzada en aquest cas per l' Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona).
2.5.05
Em sento injustament discriminat
Parelles Homosex. Imatges Google
(Assaig de rèplica al gaimonisme reivindicatiu.)
Resulta que d’un temps cap ací em sento discriminat, ves per on, ja que em dono compte de que soc un zero a l’esquerra comparat amb bona part dels meus congéners. Estic en una comarca declarada fins fa poc com la de més renda per càpita de tot el Regne d’Espanya, i jo pobre de mi tinc problemes per arribar a finals de més. Quan miro als directors dels bancs que sentats als seus despatxos atenen als clients hipotecaris, sento una enveja que em corrou per dins, només en pensar que he fet jo per merèixer cobrar unes mesades inferiors a les que cobren els directors bancaris esmentats. També quan algunes vegades he estat apuntat a l’Atur i cobrant el reduït subsidi pertinent, m’he sentit discriminat. Escric això fent una mica de broma per il·lustrar un tema molt concret com és el "gaimoni" (incorrectament anomenat matrimoni). Diuen els implicats homosexuals que ells-elles també se senten discriminats-discriminades per no tenir les mateixes facilitats per poder casar-se com els altres éssers humans denominats ‘heteros’ (raça estranya on existeixi). Pensant-ho bé he decidit escriure al Tripartit Català a fí de que en la redacció del Nou Estatut hi incloguin les modificacions ‘igualatories’ per als catalans i les catalanes del nostre esdevenidor futur. Es podria convertir aquesta Autonomía, Federació, Nació o la forma que vulgueu anomenar-la, en el gran model planetari per imitar. Endavant doncs, a reformar l'Estatut i a cobrar tothom el mateix sou, i els parats també la mateixa mesada com qualsevol treballador en actiu. A ben segur que el problema de l’Atur en quatre dies quedarà solucionat.
(Assaig de rèplica al gaimonisme reivindicatiu.)
Resulta que d’un temps cap ací em sento discriminat, ves per on, ja que em dono compte de que soc un zero a l’esquerra comparat amb bona part dels meus congéners. Estic en una comarca declarada fins fa poc com la de més renda per càpita de tot el Regne d’Espanya, i jo pobre de mi tinc problemes per arribar a finals de més. Quan miro als directors dels bancs que sentats als seus despatxos atenen als clients hipotecaris, sento una enveja que em corrou per dins, només en pensar que he fet jo per merèixer cobrar unes mesades inferiors a les que cobren els directors bancaris esmentats. També quan algunes vegades he estat apuntat a l’Atur i cobrant el reduït subsidi pertinent, m’he sentit discriminat. Escric això fent una mica de broma per il·lustrar un tema molt concret com és el "gaimoni" (incorrectament anomenat matrimoni). Diuen els implicats homosexuals que ells-elles també se senten discriminats-discriminades per no tenir les mateixes facilitats per poder casar-se com els altres éssers humans denominats ‘heteros’ (raça estranya on existeixi). Pensant-ho bé he decidit escriure al Tripartit Català a fí de que en la redacció del Nou Estatut hi incloguin les modificacions ‘igualatories’ per als catalans i les catalanes del nostre esdevenidor futur. Es podria convertir aquesta Autonomía, Federació, Nació o la forma que vulgueu anomenar-la, en el gran model planetari per imitar. Endavant doncs, a reformar l'Estatut i a cobrar tothom el mateix sou, i els parats també la mateixa mesada com qualsevol treballador en actiu. A ben segur que el problema de l’Atur en quatre dies quedarà solucionat.
Es Verdaguer o es fals
Verdaguer Google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Vivim en un país d’una gran historia, i generalment acostumem a grandejar les nostres qualitats com a poble i no fem gaire sovint un examen de les nostres fallades en referència a alguns dels nostres compatriotes més il·lustres, i com han sigut maltractats aquests pels sectors mes catalanistes del seu temps. El cas de’n Cinto Verdaguer n’és un exemple, i ara el 10 de juny s’han complert cent anys del seu traspàs . Encara fa pocs decennis els visitants quan arribaven al seu poble natal de Folgueroles, es trobaven amb un cert hermetísme entre els veïns quan preguntaven sobre Mossèn Cinto, com si aquests no volguessin remoure aigües, com si es tractés de mantenir una veritat amagada, però, les histories venen a llum perquè algú s’ha molestat a indagar la documentació escrita. Verdaguer va exercir durant disset anys el càrrec d’almoiner del Marqués de Comilles, i després de tants anys de serveis es va trobar al carrer amb la porta als nassos, ja gran, passant la cinquantena, pobre i calumniat. ¿Que havia passat com a causa del trencament de l’amistat entre Mossèn Cinto i el Marquès?. Com a resultat d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va tornar trasbalsat, quelcom així a reconvertit interiorment, però segons ell, fou una crisi espiritual cap a l’alça, i no segons el que diuen alguns autors de la seva biografia que fan costat al Marquès (o sigui: al diner), que el seu canvi psicològic es va transformar cap a la baixa. A partir del retorn de Palestina, Verdaguer va redoblar el seu lliurament sacerdotal amb més intensitat i també la seva 'generositat' a l’hora de repartir les almoines del Marquès, i fou precisament el ser massa caritatiu el motiu de les desavinences entre ell i el seu cap de feina i protector que l’havia allotjat al seu palau. L'hi buscaven proves per declarar-lo boig i per internar-lo (costa de creure a l’autor de l’Atlántida com un malalt mental i referent a aquest tipus de “bogeria”, en èpoques més recents s’han donat casos semblants quan al tracte del regim soviètic als seus intel·lectuals dissidents). També se l’acusava de conviure amb la família Duran (mare i dues filles), que segons el bisbe Morgades el desprestigiaven a ell, a’n Verdaguer, però segons Verdaguer la seva convivència amb aquella família era deguda a l’hospitalitat que li oferien per problema d’habitatge i de subsistència. La historia es llarguíssima i se suposa que Verdaguer fou un capellà rebel en alguns rituals adreçats als malalts, i pel motiu citat de desobediència el seu bisbe el va suspendre a divinis, i en aquell tepms sense la llicència per celebrar missa un sacerdot quedava condemnat a passar gana. Però el detall mes característic, i del qual ens hem d’avergonyir com a catalans es que, la rehabilitació d’en Verdaguer (o sigui: del nostre millor poeta nacional) fou possible desprès de llarguíssimes gestions i precisament mitjançant el bisbe de Madrid Dr. Cos i Macho, el qual es va imposar fortament contra el tossut bisbe Morgades de Catalunya i Mossèn Cinto va poder tornar a celebrar missa. Va resultar que, majoritariament l’aristocràcia catalanista d’aquell temps es va posar de la banda del Marquès de Comilles per fer-se ben veure i en contra d'en Verdaguer, el qual va viure un autèntic drama personal . Es aconsellable, a l’hora de cercar la biografia d'en Verdaguer i la documentació sobre la seva lluita, la lectura de diferents autors i millor llegir tot el que és escrit pel mateix Mossèn Cinto referent al trencaclosques esmentat, i ho tenim en els famosos articles de premsa titulats “En defensa Pròpia”. Precisament sobre aquest llibre editat fa poc, s’han fet algunes observacions dirigides a criticar el llenguatge insultant d'en Verdaguer quan ataca al Marques de Comilles i al bisbe Morgades, llenguatge d’alta agressivitat dialèctica i que contrasta amb l’encapçalament de les seves cartes on sempre posava: Jesús, Maria, Josep. Referent a la violència verbal emprada per Verdaguer i considerada per alguns crítics com impròpia d’un capellà cal tenir en compte que, les pagines dels Evangelis també van plenes de violències verbals per la boca del mateix Jesucrist, i en tenim testimoni quan expulsa els mercaders del temple, quan amenaça dient “hipòcrites fariseus” i especialment en el capítol de Mateu 23 on l’expressió “ai de vosaltres” és repetida pel mateix Jesús infinitat de vegades. Del qual se’n desprèn que, la violència verbal agressiva és perfectament cristiana sempre quan no sigui obscena o insultant, detall ben demostrat en els llibres sagrats i en els sermons dels clergues. També se’l critica per la compra “quixotesca” que va fer de la capella de Vallcarca, on és va endeutar econòmicament a causa de la inacabable hipoteca, i se’l considerava per això un imprudent, però aquí hi ha un detall que cal aclarir, i son els límits indefinits entre imprudència i valentia. De totes maneres igual com va fer Jesucrist, vingué als seus (els catalans) i els seus no el reberen (a pesar de ser dels millors defensors de la llengua), i semblantment el crucificaren. En conclusiò: ¿ES VERTADER O ES FALS? (joc enginyos entre dues paraules que ens invita a la reflexió).
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Vivim en un país d’una gran historia, i generalment acostumem a grandejar les nostres qualitats com a poble i no fem gaire sovint un examen de les nostres fallades en referència a alguns dels nostres compatriotes més il·lustres, i com han sigut maltractats aquests pels sectors mes catalanistes del seu temps. El cas de’n Cinto Verdaguer n’és un exemple, i ara el 10 de juny s’han complert cent anys del seu traspàs . Encara fa pocs decennis els visitants quan arribaven al seu poble natal de Folgueroles, es trobaven amb un cert hermetísme entre els veïns quan preguntaven sobre Mossèn Cinto, com si aquests no volguessin remoure aigües, com si es tractés de mantenir una veritat amagada, però, les histories venen a llum perquè algú s’ha molestat a indagar la documentació escrita. Verdaguer va exercir durant disset anys el càrrec d’almoiner del Marqués de Comilles, i després de tants anys de serveis es va trobar al carrer amb la porta als nassos, ja gran, passant la cinquantena, pobre i calumniat. ¿Que havia passat com a causa del trencament de l’amistat entre Mossèn Cinto i el Marquès?. Com a resultat d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va tornar trasbalsat, quelcom així a reconvertit interiorment, però segons ell, fou una crisi espiritual cap a l’alça, i no segons el que diuen alguns autors de la seva biografia que fan costat al Marquès (o sigui: al diner), que el seu canvi psicològic es va transformar cap a la baixa. A partir del retorn de Palestina, Verdaguer va redoblar el seu lliurament sacerdotal amb més intensitat i també la seva 'generositat' a l’hora de repartir les almoines del Marquès, i fou precisament el ser massa caritatiu el motiu de les desavinences entre ell i el seu cap de feina i protector que l’havia allotjat al seu palau. L'hi buscaven proves per declarar-lo boig i per internar-lo (costa de creure a l’autor de l’Atlántida com un malalt mental i referent a aquest tipus de “bogeria”, en èpoques més recents s’han donat casos semblants quan al tracte del regim soviètic als seus intel·lectuals dissidents). També se l’acusava de conviure amb la família Duran (mare i dues filles), que segons el bisbe Morgades el desprestigiaven a ell, a’n Verdaguer, però segons Verdaguer la seva convivència amb aquella família era deguda a l’hospitalitat que li oferien per problema d’habitatge i de subsistència. La historia es llarguíssima i se suposa que Verdaguer fou un capellà rebel en alguns rituals adreçats als malalts, i pel motiu citat de desobediència el seu bisbe el va suspendre a divinis, i en aquell tepms sense la llicència per celebrar missa un sacerdot quedava condemnat a passar gana. Però el detall mes característic, i del qual ens hem d’avergonyir com a catalans es que, la rehabilitació d’en Verdaguer (o sigui: del nostre millor poeta nacional) fou possible desprès de llarguíssimes gestions i precisament mitjançant el bisbe de Madrid Dr. Cos i Macho, el qual es va imposar fortament contra el tossut bisbe Morgades de Catalunya i Mossèn Cinto va poder tornar a celebrar missa. Va resultar que, majoritariament l’aristocràcia catalanista d’aquell temps es va posar de la banda del Marquès de Comilles per fer-se ben veure i en contra d'en Verdaguer, el qual va viure un autèntic drama personal . Es aconsellable, a l’hora de cercar la biografia d'en Verdaguer i la documentació sobre la seva lluita, la lectura de diferents autors i millor llegir tot el que és escrit pel mateix Mossèn Cinto referent al trencaclosques esmentat, i ho tenim en els famosos articles de premsa titulats “En defensa Pròpia”. Precisament sobre aquest llibre editat fa poc, s’han fet algunes observacions dirigides a criticar el llenguatge insultant d'en Verdaguer quan ataca al Marques de Comilles i al bisbe Morgades, llenguatge d’alta agressivitat dialèctica i que contrasta amb l’encapçalament de les seves cartes on sempre posava: Jesús, Maria, Josep. Referent a la violència verbal emprada per Verdaguer i considerada per alguns crítics com impròpia d’un capellà cal tenir en compte que, les pagines dels Evangelis també van plenes de violències verbals per la boca del mateix Jesucrist, i en tenim testimoni quan expulsa els mercaders del temple, quan amenaça dient “hipòcrites fariseus” i especialment en el capítol de Mateu 23 on l’expressió “ai de vosaltres” és repetida pel mateix Jesús infinitat de vegades. Del qual se’n desprèn que, la violència verbal agressiva és perfectament cristiana sempre quan no sigui obscena o insultant, detall ben demostrat en els llibres sagrats i en els sermons dels clergues. També se’l critica per la compra “quixotesca” que va fer de la capella de Vallcarca, on és va endeutar econòmicament a causa de la inacabable hipoteca, i se’l considerava per això un imprudent, però aquí hi ha un detall que cal aclarir, i son els límits indefinits entre imprudència i valentia. De totes maneres igual com va fer Jesucrist, vingué als seus (els catalans) i els seus no el reberen (a pesar de ser dels millors defensors de la llengua), i semblantment el crucificaren. En conclusiò: ¿ES VERTADER O ES FALS? (joc enginyos entre dues paraules que ens invita a la reflexió).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
