11.3.11

El Discurs Del Rei

Acabo d'anar a veure la pel·lícula "El Discurso Del Rey".  Es bona però no pas per veura-la més d'una vegada ja que no enganxa per la seva més aviat poca espectacularitat plàstica.  La major part del temps és desenvolupa amb diàlegs de primers plans entre els protagonistes, sense gaire parafernalia de muntatges artificiosos i multitudinaris. Retrata molt bé els aspectes cerimoniosos i familiars de la monarquia anglesa i alguns dels seus membres històrics que han sigut uns faldillers i que a l'hora d'escollir entre servir al poble o entregar-se en braços a la concubina de torn, han preferit la opció segona renunciant a la reialesa a favor d'un altre germà, encara que el destinat a ser el rei fos un disminuït verbal.  En aquesta historia es el rei Eduard que abdica per l'amor d'una dona, i passa la reialesa a favor del seu germà tartamut (quec) Jordi VI.

Es un film que ha obtingut molts premis i suposo que haurà rebut els nombrosos òscars degut a que el tema és una historia verídica, es un retrat de la monarquia més poderosa del mon en aquell temps (una quarta part dels habitants del planeta), es la historia del mateix pare de l'actual reina d'Anglaterra n'Isabel II, es el començament de la Segona Guerra Mundial, es la primera oportunitat de donar un missatge al mon contra el Nazisme, i es el moment en que Anglaterra declara entrar en la Gran Guerra.

Com a cosa curiosa quan el rei tartamut va a la casa del terapeuta que l'ha de ajudar a guarir-se podem veure que la sala de trobada es un local amb les parets "decorades" o més ben dit "gratades" de la pintura existent donant l'efecte d'una paret totalment surrealista tirant a la més sublim pobresa. Potser el tenir així aquesta paret del local de terapia era un sistema necessari per influir en la guarició dels pacients, cosa que en els diàlegs no s'acaba d'aclarir.  El personatge que interpreta a'n Churchill no s'hi assembla gaire, podríen haver trobat un altre actor que s'hi adaptés més a la figura d'aquell primer ministre tant característic.

L'escena i el quadre de diàleg més sensacional de la Pel·lícula i el súmmum de l'atreviment cinemàtografic és, l'interpretació per l'actor principaL del discurs tal com va ser en realitat sense retallar. El Rei Jordi VI en el seu discurs tant esperat per les nacions al final anomena a Deu sense complexes, fent referència a afrontar les adversidats de l'imminent guerra amb l'ajuda de Deu (estil Juana Ortega Catalunya). Invoca no una,  sinò dues vegades el nom de Deu al final del discurs.

A ben segur que al Rei Jordi VI li van sortir beneficioses les invocacions de Deu, com si fossin unes pregàries rituals, perque despres ja prou sabem de sobres que el Nazisme va ser derrotat.

El programa Polonia de TV3 ja va treure també una parodia extreta d'aquesta pel·lícula i en aquest cas es tractava de fer la terapia contra els defectes de la parla al conseller Trias per fer-li pronunciar be la "r" en la que mai se'n surt.  Van sortir les escenes com en la pel·lícula que fan arrossegar el "malalt"  per terra com exercici físic per forçar-lo a perdre el defecte de pronunciació de la R.