Sant Jordi, El Cavaller Jordi

El dia de Sant Jordi és la gran festa major de Catalunya, molt més que l’altre dia onze de setembre, i en part es degut a que la primera diada es un acte festiu impregnat de religiositat que li dóna una aurèola miraclera-mítica-màgica que resulta molt consoladora dintre les penalitats que mai ens manquen a tothom. La segona diada del 11-S que anomeno més aviat és la celebració d’una derrota, i referent al 11 de setembre no porta religiositat a menys que algú sigui tant perspicaç d’endevinar-hi mirant amb una lupa que la senyera d’en Casanova no era pas la quatri-barrada sinó que era el pendó de Santa Eulàlia.   

El dia de Sant Jordi es una gran festa de multituds emplenant els carrers principals de les ciutats al tractar-se de la venda de llibres i roses, especialment de llibres en català que significa també una gran moguda dels polítics de torn junt amb tot el poble de Catalunya a favor de la reivindicació de la nostra llengua.   

Però cal anar alerta, en els temps actuals les forces laïcistes sempre estan empenyent pels quatre costats mirant de treure si poden el qualificatiu de “sant” del nostre patró i ficar-li al seu lloc el de “cavaller”.  Ja ha passat a Barcelona amb la Festa De Santa Eulàlia que li han posat Dia De la Laia, i amb la festa de la Verge De La Mercè que li diuen a seques La Mercè, apart d’alguna representació tirant a blasfema d’alguna empresa de cerveses que es va atrevir a presentar en un cartell a una Mercè amb mini-faldilla.

Cercant el personatge Sant Jordi a la Wiquipedia en català trobem una biografia d’un Sant Jordi que el van martiritzar posant-lo  a una roda d’espases. No he trobat per Internet aquesta imatge de la roda d’espases però a ben segur devia ser un sistema de maquina per anar tallant a bocins a la persona fins que moria, realment terrible. 

La imatge mítica llegendària del Cavaller Sant Jordi travessant amb la llança el drac en realitat no és considera provada del tot i segueix sent una llegenda. Per més senyes els “dracs” no els podem entendre que fossin tant enemics de la població humana que se’ls tingués que combatre tant cruelment fins matar-los i exterminar-los a la manera del Cavaller Sant Jordi.  Si en el nostre temps descobríssim algun drac,  els ecologistes i la Societat Protectora posarien el crit al cel per la conservació de l’animal abans que assassinar-lo.  


Alguns pensadors científics creacionistes han arribat a la conclusió que les llegendes dels “dracs” eren referides als dinosaures que encara existien i que van sobreviure al Diluvi, i en alguns passatges de La Bíblia se'n parla. En aquells temps antics encara no existia el mot dinosaure i feien servir el de drac més comunment amb castellà "dragón".  Desprès si fem coincidir dracs amb dinosaures ja ens fiquem dintre d’allò anomenat políticament-incorrecte que resulta molt “perillós” degut a que ens enfrontem contra la gran majoria de l’opinió publica i els científics oficials que ens volen fem empassar que els dinosaures es van extingir fa 60 milions d’anys, i com que formen el grup compacte majoritari aquests científics oficials son el bunker poderós económic-ideologic contra el qual és dolorós estevallar-s'hi.

Aquest any tal com hem pogut comprovar per la televisió, en la diada de Sant Jordi, a La Generalitat el Cardenal de Barcelona a celebrat una cerimonia religiosa a la capella de Palau i sense l'Eucaristia per coincidir la Diada en el Dissabte Sant.  Com a cosa curiosa la celebració de la missa en el Palau s’ha aguantat molt ferma com una tradició indestructible fins avui a pesar dels inquilins anteriors del Tripartit i companyia. Però en altres diades el President no assistia a la missa i per exemple d’en Maragall diuen que per donar testimoni socialista quan ell era president s’abstenia de la missa el dia de Sant Jordi.  


De totes maneres,  potser no cal que ens amoïnem i podem estar tranquils en quant al qualificatiu de “sant” del personatge Sant Jordi que, encara aguantarà moltes tempestes d’incredulitat i de socialisme ferotge que és puguin esdevenir en el futur, mentre a Palau se segueixi celebrant la missa en la capella.

Terra De Passions

Estem a Quaresma i en la nostra terra de Catalunya proliferen les representacions de la Passió com si fossin bolets al llarc i ample de la nostra geografia, les trobem a tot arreu fins potser dintre de poc en la mateixa sopa. Ja vaig participar personalment fa molts anys en la representació de la Passió de Verges, denominada La Processó De Verges, i resulta que en les dades actuals en que escric aquest artícle el que fa de director de l’escenografia és el mateix Lluís Llach, cantautor famós i fill del mateix poble de Verges.  Com a cosa interessant, en Lluís Llach ha muntat una fundació que porta el seu nom i que és dedica a sufragar embarcacions per a la pesca a certa regió dels pobrets habitants de l’Àfrica.

Les representacions de La Passió teatrals atrauen moltissima gent i es el gran contrast que existeix avui en que som més aviat pocs els que anem setmanalment a Missa i en canvi els teatres on és representa La Passió De Crist s’omplen de gom a gom. 

En cada poble on és representen les passions aquesta feina de fer cadascú el paper d'actor del personatge que li pertoca es una responsabilitat col·lectiva que fa molta unió entre els vilatans del municipi respectiu, i a la llarga es una tradició aquesta de La Passió que dóna molta germanor entre els veïns, i edemes permet un allau de visitants que deixen alguns beneficis a les botigues.  

Com a cosa curiosa m’he trobat mentre participava assajant en la Passió de Verges que el mateix actor que feia el paper de Jesucrist, tot assajant a les ordres del director, entre les situacions de nervis, de tan en tan deixava anar algun renec contra Deu i es veia que per molt bon intèrpret del personatge Jesucrist, en el fons no era pas practicant habitual d'Església, però no per la manca de Fe en l’Església deixava d'encarnar-se en el Jesús de manera magistral, sempre el recordaré que feia emocionar al públic sobretot en la tercera caiguda anant cap al calvari. Quan acabava de caure al terra amb la creu damunt d’ell i després l'ajudaven a aixecar-se donant-li altre vegada la creu, ell l'acariciava amb les mans i deia quelcom així:  “¡¡¡...oh tu, creu estimada, 33 anys fa que he nescut per poder-te abraçar,  sempre he esperat que arribés el dia de tenir-te als meus braços, creu meva, estimada esposa...!!.  (realment per plorar d'emoció).

Al poble de Verges, no s’anomena “fer de Jesucrist” a qui fa el Personatge principal, sinó que s’anomena “fer de Deu”, o sigui que el repartiment dels actors s’anomena: El que fa de Deu i els que fan d'apòstols.

Es un fenomen que sembla va en augment per totes les poblacions això de La Passió i quasi no s’entén perquè cada vegada manquen més sacerdots catòlics i disminueix la participació a l’Església i per altra banda veiem com gran part de pobles s’animen a muntar la seva Passió, i també caldria parlar dels pessebres vivents en temps de Nadal que també creixen. 


En algunes reflexions meves he constatat que el fenomen pot ser degut a que dintre de l’Església manca la “teatralitat” i per això el poble es busca com a sortida natural la teatralitat en la representació de La Passió.  Potser la manca de teatralitat es deguda a la manca de gestos, com per exemple en les pregaries dels musulmans tots s'agenollen donant un panorama en certa manera molt liturgic i espectacular i en aquest detall ens avantatjan a nosaltres els católics. 


La teatralitat dintre l’Església també la podríem considerar en els sermons espectaculars que es feien abans quan venien certs missioners o pares famosos que omplien els temples de gent volent-los escoltar. Però en els temps antics els predicadors per força tenien que ser teatrals amb gestos i moviments ja que no existien els micròfons i els altaveus d’ara, en aquells temps els predicadors és teníem que expressar amb gestos perquè els de les ultimes files els poguessin entendre.  Ara amb els mitjans tècnics de la veu amplificada ja no cal que els predicadors cridin a tota veu i suant a càntirs fent les seves homilies, ara és poden posar immòbils davant el micròfon i poden parlar sense estridències, ara ja no cal que facin gestos espectaculars amb el cos, els braços i les mans. També podem considerar que ens manca avui en l'Església referent a la teatralitat plàstica, els moviments d'adoració durant la Consagració, les genuflexions, i els alçaments de braços dels fidels en el moment de resar el Parenostre. 

Resulta que a França han tret una llei que prohibeix fer pregaries religioses als carrers, no se com acabarà tot, em penso que si posen aquesta llei a Espanya pot afectar a les processons de Setmana Santa, potser amb l’avenç del Laïcisme els catòlics ens haurem de tancar a les sagristies.  

Santa Pasqua a tothom.

Teatre Blasfèm Amb Els Nostres Impostos.

El títol es encertat perquè el Teatre Català reb subvencions de La Generalitat i els diners son dels impostos que graven les nostres butxaques.

Estem en un moment que proliferen els espectacles blasfems especialment contra la Religió Católica.  Per altra part alguns periodistes que s’autoproclamen creients sembla que ens vulguin fer demanar perdó per ser nosaltres els catòlics, o millor dit, els socis d’ E-CRISTIANS,  molt guerrers i querelladors en contra d’aquests espectacles blasfems.  Per altra banda aquests mateixos periodistes ens animen a ser ben guerrers quan s’ha de defensar el nacionalisme català de tal manera que, fan referència freqüent al document redactat pels bisbes catalans Arrels Cristianes De Catalunya, que es un document de l’avantguarda cavalleresca enfront de l'Imperi Espanyol defensant el Nacionalisme Català. Doble vara de mesurar com podem veure: Catolicisme contra govern de Madrid SI, Catolicisme contra espectacles blasfems NO.  Quan s’ha de defensar la moral matrimonial, la del sexe en poques paraules, aquests mateixos periodistes amaguen el cap sota l’ala fent l’estruç o millor dit: fan silenci de qui calla atorga.

Va sortir un article d’en Quim Montzó posant als socis d’E-cristians a la picota de la ridiculesa dient que la suposada immoralitat de l'obra Gang Bang era ben poca cosa comparada amb la immoralitat d’uns determinats versets de La Bíblia, concretament en el Llibre Dels Jutges del 19:14 fins al 19: 28. En aquests versets és dóna una escena que es repetitiva de la mateixa escena de quan els àngels van de visita a la casa de Lot en el passatge bíblic poc abans de ser engolida pel foc Sodoma. En aquest cas de l’escena del Llibre Dels Jutges no se’ls ofereix la filla del propietari de la casa a la turba sinó que se’ls regala la concubina perquè la turba d’homes assedegats de sexe homosexual puguin abusar d’ella en lloc de fer-ho amb els altres hostes acollits a la casa. Després resulta que la concubina regalada com objecte de plaer queda tan atrotinada d’haver copulat amb tants homes que al final mor, i en realitat es un cas estrany ja que les dones (tinc entès) en la pràctica del sexe no tenen desgast, som nosaltres els homes els que podem morir per l’excés de còpula. Però posats a treure escenes de sexe en La Bíblia, el passatge de Lot a dintre la cova amb les seves filles, i les seves filles engendrant criatures amb el seu pare, no te comparança en quant a sexe prohibit que es pugui trobar en les pagines bíbliques, es l’escena més picant i prohibitiva de tota La Bíblia, i trobo en manca que en Quim Monzó no l’hagi mencionat.  Qualsevol que hagi llegit només els lloms de la Bíblia ja coneix de sobres l’escena de la sortida de Sodoma de Lot posat al llit amb les seves dues filles, els cristians no som ximples, el que passa es que aquest passatge no resulta exemplar per ser predicat a la trona, com tampoc els versets bíblics que manen exterminar a dones i criatures de les ciutats conquerides.  

Hem de tenir en compte que en el principi del mon els fills d’Adam i Eva van procrear entre ells mateixos, germans amb germanes, la consanguinitat encara no donava problemes a la descendència, l’espècie humana era nova com un regal recent sortit de la capsa, el codi genètic i els cromosomes de l’herència biològica encara no s’havien degenerat. Per tant, no es gens estrany que el patriarca Lot hagués procreat amb les seves filles, en aquell temps no era vist com un pecat greu, encara no existien els Manaments escrits en pedra que prohibien l’adulteri (sexe ilegítim), no és coneixien casos de malalties a causa de la consanguinitat, molts infants amb defectes físics ja morien al poc de nèixer, la naturalesa per si mateixa seleccionava els més forts.   Es comença a parlar de prohibició del sexe entre parentela molts segles més tard, fins el temps de L'Èxode quan Moisès redacta les lleis per governar al poble pelegrí pel desert, allí quan es diu: no descubriràs la nuesa del teu pare, de la teva germana, i etc.

Com a pagines web trobem també a la Xarxa algunes de no católiques que en materia del sexe son ben correctament bíbliques, tenim la famosa pagina de l'Ureña. 

Com sempre els articulistes no gaire o gens cristians ens cataloguen d’ignorants a nosaltres creients, i més aviat son ells que no saben en que s’empatollen. Amb l’Església heu topat Monzó i Companyia. 

Japó, Tsunami, Nuclears, Apocalipsi...

Em sento molt entristit per les greus catàstrofes esdevingudes al país del Japó.
De fet és un país en que ja tenen prou dificultats per viure amb una geologia tant complicada, i no mereixen que el destí els hagi castigat tant salvatjement. Com a cosa curiosa era el primer divendres de Quaresma i per més súmmum el dia 11, el moment del cataclisme. Els que som creients en Deu, en alguns detalls encara som capaços de veure-hi la ma de L'Etern que en certa manera fa coincidir certes "garrotades" (catàstrofes) en dies de significat religiós, i tenint en compte aquesta coincidència per als creients ens resulta una mica de consol dintre de la mateixa desgracia.  Curiosament, el terrorífic terratrèmol de Lisboa de l'any 1700 va esdevenir el dia de Tots Sants, concretament el dia 1 de novembre, el tenim aquí a Wikipedia. També el terratrèmol de l'any 1400 a la ciutat d'Olot s'esdevingué en un dia molt significatiu religiós, concretament el dia de La Candelera.  També els recents terratrèmol i tsunami de l'Indic del 2004  va esdevenir en unes dates ben significatives, rés més que el dia de Sant Esteve l'endemà de Nadal.  Podem suposar que ve a ser com una crida dels Deus (La Trinitat) a fer penitència i com una mena de càstig perquè ens en recordèm. Tothom es lliure de creure el que vulgui al respecte i també de no creure en rès que resulta molt còmode.

En quant a les centrals nuclears que han quedat malmeses em penso que dintre de la desgracia aquestes catàstrofes faran que els dirigents polítics mundials accelerin a tota pastilla les millores de seguretat per evitar en el futur problemes encara molt pitjors. Si ens fiquem a ser optimistes (per cert, molt difícil en aquests moments terrorífics) podem afirmar que no hi ha mal que per be no vingui. L'energia nuclear certament és molt perillosa però els científics i els governs s'empatollen a continuar instal·lant centrals de producció elèctrica quan el millor que haurien de fer es predicar al poble que s'abstingués de banalitats i visqués una vida més austera per estalviar energia, que traduït en cristià es podria dir: fer més penitència.  En alguns suposats missatges que diuen baixen del Cel per mitjà de la Mare de Deu, es parla de fer penitència del contrari vindrà un gran "càstig", ho podem trobar escanejant amb Google, es molt interessant i cadascú pot creure el que consideri, o no creure en rés que resulta de comoditat marquesal.

Però no podem oblidar que el cataclisme que en aquests moments agafa la categoria d'apocalíptic es l'escapament de radioactivitat de les centrals greument afectades, i ens queden el sisme i el tsunami en segon lloc en quant a gravetat.

Com a cosa encara més curiosa, he escanejat per Internet aixó de l'energia nuclear i he trobat unes webs que tracten dels avions militars de la guerra freda que els feien funcionar amb un reactor nuclear. La bestialitat i la imprudència humana com veiem no te límit.

Com a nota d'última hora referent a la refrigeració dels reactors nuclears, en les centrals de 3ª i última generació, diuen que han inventat un sistema per descarregar aigua damunt del reactor sense necessitar energia elèctrica o grup electrogen d'emergència, com tot el que tenien a Japò que el tsunami va destruir. Es tracta de posar un gran dipòsit molt elevat d'aigua i que l'aigua pugui caure per gravetat, o sigui: sistema WC, per ser més exactes. Almenys tenen la seguretat de que la Llei De La Gravetat no pot fallar mai mentres es mantingui el dipòsit d'aigua intacte. Espero que els funcioni l'ínvent en les futures centrals.

El Discurs Del Rei

Acabo d'anar a veure la pel·lícula "El Discurso Del Rey".  Es bona però no pas per veura-la més d'una vegada ja que no enganxa per la seva més aviat poca espectacularitat plàstica.  La major part del temps és desenvolupa amb diàlegs de primers plans entre els protagonistes, sense gaire parafernalia de muntatges artificiosos i multitudinaris. Retrata molt bé els aspectes cerimoniosos i familiars de la monarquia anglesa i alguns dels seus membres històrics que han sigut uns faldillers i que a l'hora d'escollir entre servir al poble o entregar-se en braços a la concubina de torn, han preferit la opció segona renunciant a la reialesa a favor d'un altre germà, encara que el destinat a ser el rei fos un disminuït verbal.  En aquesta historia es el rei Eduard que abdica per l'amor d'una dona, i passa la reialesa a favor del seu germà tartamut (quec) Jordi VI.

Es un film que ha obtingut molts premis i suposo que haurà rebut els nombrosos òscars degut a que el tema és una historia verídica, es un retrat de la monarquia més poderosa del mon en aquell temps (una quarta part dels habitants del planeta), es la historia del mateix pare de l'actual reina d'Anglaterra n'Isabel II, es el començament de la Segona Guerra Mundial, es la primera oportunitat de donar un missatge al mon contra el Nazisme, i es el moment en que Anglaterra declara entrar en la Gran Guerra.

Com a cosa curiosa quan el rei tartamut va a la casa del terapeuta que l'ha de ajudar a guarir-se podem veure que la sala de trobada es un local amb les parets "decorades" o més ben dit "gratades" de la pintura existent donant l'efecte d'una paret totalment surrealista tirant a la més sublim pobresa. Potser el tenir així aquesta paret del local de terapia era un sistema necessari per influir en la guarició dels pacients, cosa que en els diàlegs no s'acaba d'aclarir.  El personatge que interpreta a'n Churchill no s'hi assembla gaire, podríen haver trobat un altre actor que s'hi adaptés més a la figura d'aquell primer ministre tant característic.

L'escena i el quadre de diàleg més sensacional de la Pel·lícula i el súmmum de l'atreviment cinemàtografic és, l'interpretació per l'actor principaL del discurs tal com va ser en realitat sense retallar. El Rei Jordi VI en el seu discurs tant esperat per les nacions al final anomena a Deu sense complexes, fent referència a afrontar les adversidats de l'imminent guerra amb l'ajuda de Deu (estil Juana Ortega Catalunya). Invoca no una,  sinò dues vegades el nom de Deu al final del discurs.

A ben segur que al Rei Jordi VI li van sortir beneficioses les invocacions de Deu, com si fossin unes pregàries rituals, perque despres ja prou sabem de sobres que el Nazisme va ser derrotat.

El programa Polonia de TV3 ja va treure també una parodia extreta d'aquesta pel·lícula i en aquest cas es tractava de fer la terapia contra els defectes de la parla al conseller Trias per fer-li pronunciar be la "r" en la que mai se'n surt.  Van sortir les escenes com en la pel·lícula que fan arrossegar el "malalt"  per terra com exercici físic per forçar-lo a perdre el defecte de pronunciació de la R.

En Santi Santamaria, El Cuiner Mundial

Que Deu li doni el descans etern, amén. No es gens agradable tenir que acomiadar-nos d'una persona jove com ell en plenitud d'experiència professional que ha aixecat a Catalunya fins als cims de la màxima categoria mundial, en quant a l'especialitat de la Bona Cuina amb majúscula. Com a cosa curiosa acabava d'estrenar un restaurant a Singapur, ciutat en mig d'una illa que ve a ser com el Manhatan de Malasia.  Com a cosa encara més curiosa, com a súmmum de categoria professional d'en Santi, i com a súmmum de l'arquitectura més avanguardista en la construcció dels hotels de luxe, tenim AQUÍ l'hotel on en Santi acabava d'estrenar el seu local. Ja no cal ni mencionar que es un dels hotels mes cars del mon i que només el poden freqüentar els que van forrats de butxaca, però això no deixa per altra part de ser un extraordinari espectacle visual de monstre arquitectónic per poder contemplar: L'Hotel Marina Bay Sands.  Si mirem la fitxa del article en la part dreta de la Wikipedia de l'Hotel Marina, on posa els restaurants, n'hi ha un que diu "Santi", es el local d'en Santi Santamaria el nostre gran cuiner a dintre d'aquest complex, però segur que el local d'en Santi deu estar situat en les altres dependencies separades de les tres torres ja que els restaurants generalment van a les plantes baixes.  Com cosa curiosa també, L'Hotel Marina Bay Sands disposa d'una grandiosa piscina en el cim de la plataforma de dalt al terrat, i la piscina per un costat te el voral invisible fent l'efecte d'una catarata que s'estimba cap al precipici de 200 metres fins al terra, per provocar l'emoció de vertígen. En realitat, l'efecte del vertígen ha de ser brutal, no pas mirant l'aigua a un metre o mes d'altura, sinó al mateix nivell de nadador amb la vista al nivell de la piscina. L'aigua que cau pel voral és recollida amb un canal i tornada a bombejar fent el reciclatge del sistema "esquimer". He trobat un vídeo on és veu l'esquimer del salt d'aigua de la piscina.

He trobat un vídeo en que surt el personatge Santi Santamaria, es un vídeo de la pagina, el que figura a sota on hi ha la foto de l'Hotel en que es veu l'edifici amb les tres torres.

Es interessant la munió de vídeos que estan sortint de l'Hotel Marina Bay Sands, només cal clicar al Google el nom de l'hotel i despres clicar on posa VIDEOS. 

Santi Santamaria, gran cuiner català. Ciutat de Singapur plena de gratacels estrambótics.  Hotel Marina Bay Sands amb el barret en forma de vaixell.  La piscina del vertígen. Tot per a recordar i relacionat amb Catalunya.

Alerta Amb Els Estafadors

Acabo d'enviar per correu electrònic aquesta nota a la Policia Municipal de la meva ciutat: 

Estava passejant per les afores del poble i ha passat un cotxe amb el seu conductor que m'ha saludat com si em coneixés. Ha parat el cotxe a la vorera i ha obert la finestreta esperant que m'hi acostés convidant-me a pujar dient que em coneixia del lloc on treballavem fa molts anys. M'ha preguntat on era la meva casa (no li he dit), també per la meva família i quant guanyava de jubilat. Li he contestat que la seva cara no la reconeixia i ha replicat dient que era natural perque amb els anys la cara ens canvia quan ens fem grans.  Després m'ha dit molt orgullos i content que vivia a Paris (era per impresionar). No he caigut en el parany perquè no he volgut dir-li on era la meva casa que, això era el detall més perillós.  Les dades a vigilar son aquestes: COTXE TURISME VERMELL MOLT NOU, UN SOL OCUPANT, CARA RODONA, MOLT SIMPÀTIC, MITJANA ESTATURA, UNS 55 ANYS, ET SALUDA PASSANT AMB EL COTXE PEL COSTAT, VA DESPRÉS MÉS LENT ESPERANT QUE T'HI ACOSTIS, ES PARA A LA VORERA I OBRE LA FINESTRETA, ET DIU QUE ÉS EL MARTÍ QUE TU CONEIXIES I ARA NO EL RECONEIXES PERQUE LA CARA HA CANVIAT AMB ELS ANYS, VOL FER CREURE QUE ET CONEIX DE FA ANYS QUAN TREBALLAVEU JUNTS A LA MATEIXA EMPRESA, TAMBÉ ET DIU QUE TU ETS MOLT CONEGUT PER FER-TE CONTENT I GUANYAR LA TEVA CONFIANÇA, ET PREGUNTA EL TEU DOMICILI, DIU QUE VIU A PARIS MOSTRANT-SE ORGULLÓS I CONTENT..... Es logic que va per treure diners de la gent gran, especialment dels homes en aquest cas, ja que fa servir l'estratagema de "company conegut de l'empresa de treball".  

Feu còrrer aquesta nota i potser algú se salvarà de caure en les seves grapes, sobretot algún jubilat massa confiat i despistat que abaixi la guardia. 

Agenda Llatinoamericana, Arxiu

Podem trobar a la Xarxa l'arxiu complet de l'Agenda Llatinoamericana amb tots els articles publicats, i es una solució ideal per qui tingui problemes econòmics o problemes de temps en quant a comprar l'Agenda cada any. També resulta molt pràctic poder cercar tots els articles de cada autor. Com a un dels autors especials preferits tenim el mateix bisbe Pere Casaldàliga que en l'Arxiu hi te inserits una infinitat d'escrits seus i també de poemes, alguns cantant les excel·lències al Che Guevara. Si fem un repàs a tots els articles veurem que mai parlen de moral sexual i únicament és centren en el problema econòmic de la riquesa mal repartida.

En poques paraules podríem definir als escriptors eclesiàstics i laics de l'Agenda Llatinoamericana que, els seus escrits son monotemàtics, que vol dir només referits a un tema únic. Em penso que a la llarga ha de resultar molt avorrit llegir assatjos monotemàtics quan la materia a tractar és l'Evangeli amb tots els seus aspectes humans i divins. El més correcte seria que els articles dels escriptors de L'Alliberament també treballessin el problema de l'avortament, el problema dels anticonceptius, el problema de les relacions sexuals prematrimonials, el problema de la Família, el problema del vertader Matrimoni, i molts més etcs. etcs.

Dels escrits que publiquen els autors de L'Alliberament en podriem dir que son una especialització concreta del Cristianisme, no pas una generalització extensiva enciclopèdica. Es com si en el càrrec de metge de capçalera un doctor llicenciat és limités a guarir únicament els constipats de la seva clientela deixant a banda les altres malalties que afecten al seus pacients. Com a contrapunt en els altres escriptors eclesiàstics i laics fidels al Papa de Roma, els escrits ja no son monotemàtics, son generalistes que podriem dir millor: politemàtics.  Parlen de tots els problemes morals des de la riquesa mal repartida, passant per certes lleis nefastes que imposen els governs i fins els pecats de l'entrecama (sexe) que son l'obsessió d'ara i de sempre.

Veiem doncs que, els escriptors de L'Alliberament son més pobres literariament parlant (escrivint) que no pas els escriptors fidels al Papa, aquests últims a l'introduir el sexe no deixen de banda l'aspecte principal de la persona humana que, gracies a ell (el sexe) podem estar aquí vivint i discutint perquè per mitjà del sexe hem vingut al mon. La denominada pobresa literaria generalment és entesa com una manca de paraules espectaculars en la redacció literària però, també podríem considerar la pobresa literària quan uns escriptors treballen a fons un tema i censuren deliberadament aspectes molt importants del tema en qüestió. Diuen que un bon dinar per fer bona taula ha de portar varietat d'aliments, vitamines, productes, verdures, i condiments, per fer que el dinar de taula sigui ben saborós, d'aquí que llanço la meva crítica als escriptors de L'Alliberament perquè posin a la seva taula literària una més variada i completa vianda de creació literària espiritual.

Un detall que em va sobtar molt i que recordaré sempre del bisbe Pere Casaldàliga és quan el va entrevistar la Monica Terribas fa uns quants anys a TV3 des de Mato Grosso Brasil. Li va preguntar de tot però quan li va fer la pregunta més controvertida que requeria molta valentia políticament incorrecta per ser contestada, amb va deixar a mi desconcertat i decebut al sentir la seva resposta. La Monica Tèrribas li va preguntar si estava d'acord amb els matrimonis homosexuals. En Casaldàliga va contestar: -Sempre n'hi ha hagut d'aquesta gent, això ho trobo normal-. Per la meva part m'esperava una altre resposta en la paraula d'un bisbe que te els pebrots ben posats com en Casaldàliga. Simplement hauria d'haver contestat:
-.No podem denominar "matrimoni" alló que no ho és.-  ¡¡Vaja senyor bisbe, vostè em va fallar, no m'ho esperava!!.

El Benal, El Deu Canviat De Nom

L'amic Lluís Presas em va regalar el seu llibre titulat EL ARTE Y OFICIO DE VIVIR.  Es un llibre d'assaig filosòfic sobre l'Univers, la vida humana i tots els problemes implicats. El llibre és escrit en plà científic des d'una òptica materialista fonamentada en l'Evolucionisme Darwinista que, considero respectable però confesso que no forma part de la meva creença personal.  El llibre es un equivalent a El Criterio d'en Balmes per ensenyar a pensar bé només que, en una versió agnòstica sense espiritualisme.

En Lluis ha tingut la valentia d'inventar noves paraules com per exemple el mot "Benal" per referir-se al Be Universal, i en aquest cas el "Benal" nosaltres els creients ho traduiriem pel nom Deu. També ha inventat una altre paraula relacionada amb l'expresió "universal" que ell ha canviat per "universaria" fent referència a l'Univers.

El llibre porta tots els ingredients per saber com funciona la vida a nivell còsmic, social, cel·lular, polític, psicològic, medicinal i etc. Es un assaig per fer entrar en la mollera del lector que aquest mon en que vivim es un ecosistema que s'ha de respectar en els moltissims i variats aspectes i s'ha d'escoltar a la naturalesa.

D'entrada el llibre m'ha agradat molt només que, no comparteixo alguns punts concrets. Per la manera tal com queden exposades les ciències naturals es veu clarament que en Lluís n'es un expert.  Li agraeixo que en la lectura de les seves pàgines ens podem cabbussar en la contemplació de l'Univers amb tot el vocabulari nominatiu de cada el·lement que això comporta.

Com en tota obra literaria sempre trobo algún paràgraf o capitol en que dissenteixo i portant un llapis a la ma faig de tan en tant un cercle rodejant el paràgraf polèmic que crec discutible, com també els temes més interessants que cal recordar de la materia de cada llibre. Quan enceto un llibre de la meva propietat l'engargoto amb senyals de llapis destacant els punts que més m'interessen per després tornar-lo a repassar amb quatre cops d'ull.

Posats doncs a fer un elogi i també una crítica del llibre de l'amic Lluís Preses comencem per les notes que he engargotat amb el meu llapis.

1) En primer lloc el nom de Benal que es una bona estratagema per no anomenar a Deu i així ningú s'emprenya quan el llibre va destinat generalment a lectors agnóstics no creients, perque només sentint el nom de Deu ja s'esvalota el galliner.

2) Pag. 25, diu de que tots estem a mercè de l'Atzar, la qual expresió no comparteixo com a creient i més aviat jo ho traduiria que tots estèm a mercè de la Providència.  Em penso que si considerem que els èssers vius hem de donar gracies a l'Atzar semblaria igual com si tinguessim que donar gracies a la loteria.

3) Pag. 51, diu que la superpoblació en les ciutats es causa de la disminuició de llibertats i de l'augment de la inseguritat. Dissenteixo d'aquesta teoria.  La superpoblació no pot causar els mals que anomena, en aquest cas la causa dels mals es la injusticia en el repart de la riquesa disponible que causa guetos de pobresa y d'aquí venen les inseguretats. També diu que imaginar com creien les tribus primitives que les zones desértiques de la terra son un "càstic" es una puerilitat. Dissenteixo.  Perque pels creients si que pot existir el tal castic, i en aquest detall estic convençut que les tribus primitives tenien raó.

4) Pag. 53, fa menció de famosa frase "el sentit comú és el menys comú dels sentits". Estic totalment d'acord amb la frase, la gran massa son poc assenyats per naturalesa.  Aquesta expresió l'han donada com a propia d'en Jaume Balmes, però ho he escanejat a Internet i no ho he pogut verificar qui realment va ser l'autor d'aquesta cita celebre, en alguns llocs posa "autor anònim".

5) Pag. 55, diu que la política d'ajuda a la família pot ser adequada però, la política d'ajuda a la natalitat avui dia es converteix en egoista i hipòcrita ja que està programada pels governs per augmentar els seus poders. Dissenteixo.  Aquesta política d'ajuda a la natalitat pot servir molt bé per augmentar el poder d'algun país sempre que sigui per exemple dels habitants de Catalunya, i per la raça catalana significa una expansió. Però el problema es que ens venen immigrants d'una religió molt conflictiva que son els que engendren més fills, i si el govern donés ajudes a la natalitat se'n beneficiarien més ells que no pas nosaltres.

6) Pag. 59, diu dels textos dels codis genètics dels cromosomes que van evolucionar dels monos a la raça humana. Dissenteixo. Si ho cerquem a la Wiquipedia trobem expressions que diuen "creiem que ha sigut així", com volent dir que la comunitat científica te una mena de "fe" en que les mutacions és van produir, i la "fe" pertany al àmbit de les religions no de la ciència, la ciència ha de ser verificable.

7) Pag. 78, diu que la ciència és una sense dualitats. Dissenteixo. De ciències n'hi poden haver tantes com científics i cada investigador pot tenir el seu convenciment personal. Si vol dir que la ciència és una sense dualitats perquè el dogma científic que domina per majoria així ho exigeix, l’expressió es encertada però queda la ciència sotmesa a la dictadura políticament correcta dominant de l'època.

8) Pag. 83, diu que els poetes de l'amor no haurien parit cap vers si haguessin cantat a una dona vella amb "v". Estic d'acord, els poetes han cantat a la bellesa amb "b", es natural.

9) Pag. 88, diu de la mística que sembla la cerca de la unió amb el Tot, i s'oblida de mencionar a El Benal o també al possible Deu existent.

10) Pag. 140, diu que així com és convenient que les persones és facin un xequeix per determinar si tenen alguna anomalia de salut física, també seria convenient fer-se un xequeix per determinar si existeix anomalia mental. Contesto que per això son els psiquiatres però en aquest cas hauria també de dir que s'hauria de fer passar obligatoriament per llei sovint a fer-se mirar el cervell a certes persones conflictives, potser així ens estalviaríem casos d’assassinats i successos indesitjables.

11) Pag. 148, diu que la superpoblació és una de les causes de mancances col·lectives. Dissenteixo. Les causes dels mals no son la superpoblació, en temps pretèrits no existia la superpoblació i també hi havien guerres. En temps dels romans al mon hi havien quatre gats, només uns 200 milions d'habitants, i les nacions és mataven unes contra les altres a pesar de tot l'immens territori mundial que tenien d'espai.

12) Pag. 159, diu que l'Univers no és Deu, que es un organisme viu que evoluciona i s'autorestableix com si fos molt més que un ordinador programat. Diu que Deu no queda exclòs. Li faltava dir que el Benal podria ser el Deu mencionat.

13) Pag. 165, diu del problema de l’escassetat d'aliments a causa de la superpoblació i atribueix el problema a la superpoblació quan podria mencionar com a causa el malbaratament dels recursos per part del primer mon en perjudici del tercer mon. De recursos en tenim de sobres però mal repartits, el que falla es la solidaritat.

14) Pag. 166, diu que hem d'entendre que hi ha una sola ciència i que el tronc de les seves varies projeccions es la ciència filosòfica. Dissenteixo. De ciències, filosofies i creences poden existir moltes. Encara que ja he dit anteriorment que si volem entendre una sola ciència com a única ens hem remetre a la ciència aprovada pel dogma científic de moda de l'època, sobretot en ciències polèmiques que tracten de l'Evolucionisme . Si un científic va pel seu compte i no respecta la moda imperant després no li donen feina a les universitats.

Paradoxes Del Zapaterisme

Acaben de posar una llei que prohibeix fumar en llocs públics sota pena fins i tot de que un fumador pugui ser denunciat de forma anònima. Estèm en un moment governamental en que els savis de la Moncloa ja no saben que fer per fer-se veure i fican ma de lleis de pa sucat amb oli per donar sensació i fer creure als espanyols que en Zapatero remena les cireres de veritat com a president del Govern. Es allò de distreure al personal perque aquest personal (tots els espanyols) no pensin gaire amb el seu cap i segueixin tenint "fe" en el personatge teatral de la cella geperuda i la rialla mecànica.

Ahir dilluns vaig seguir el programa El Gato A L'Agua del canal Intereconomia i em va fer molta gracia un acudit tirant a macabre que va explicar un contertuli dels que apareixen freqüent en el programa citat. Passo a explicar l'acudit:  """Resulta que hi havia una família que tenien una nena de 16 anys i un dia la nena no acabava mai d'arribar a casa al vespre, el seu pare estava desesperat. --¿Encara no arriba, on estarà?--La mare també patia igual. Fins que per fi després de llarguissima anguniosa espera per part dels pares, la nena truca a la porta de la casa a les 3 de la matinada, els seus pares plens d'alegria la fan entrar i li pregunten.--Estavem molt intranquils per tu, no saviem que et podia haver passat, ara almenys estem contents de que hagis arribat encara que, molt tard per ser tant jove ja que només tens 16 anys. Però voldriem saber que t'ha passat perque t'hagis retrassat tant.---La nena de 16 anys els contesta--No patiu pares meus, només m'he retrassat unes hores perquè he passat per una clínica a que em practiquessin un avort, estava embarassada d'unes poques setmanes i m'han solucionat el problema, es una operació molt senzilla que es fan moltes noies de la meva edat. ----Despres els pares al sentir la resposta de la nena al instant queden satisfets i relaxats de la tensió nerviosa acumulada al saber almenys que la nena no havia caigut en qualsevol vici macabre dels més inimaginables.  Però la nena interessada pel patiment dels seu pares, els pregunta.---¿Doncs vosaltres perque heu estat patint amb tanta tensió nerviosa esperant que jo arribés puntual a la nit??----Els pares li contesten---¡¡¡¡Ai filla meva,  nosaltres estavem molt preocupats per tu perquè creiem que estaries fumant tabac.!!!"""